dilluns, 10 de setembre del 2012

Un pare responsable (IX). L’educació musical

A Guillem C.B.

Mentre contemplava embadalit els més de cinc-cents CDs (tots originals, com se n’enorgullia de dir sempre que podia) que omplien de dalt a baix tres prestatgeries del menjador, s’imaginava futures converses sobre música amb el seu fill de nou mesos. Tenia ben clar que no el dirigiria en cap sentit (les teories conductistes li semblaven una aberració) i que el nen havia de descobrir per si mateix quins intèrprets formarien part de la banda sonora de la seva vida. No obstant això, sí que creia legítim suggerir-li algunes cançons que a ell l’havien marcat d’una manera especial, amb l’únic objectiu de compartir-les i escoltar-les en família. El primer èxit havia estat “Ai, Dolors”, dels Manel: cada cop que la posava, el seu fill li buscava la mirada i li oferia el més gran dels somriures.

Del que no se n’havia adonat, però, era que l’intercanvi musical feia temps que havia arrencat, i la prova era que sovint taral·larejava “Què divertit és vestir-se” a la dutxa, preparava l’esmorzar amb “Bon dia, bon dia, bon dia pel matí” o xiulava “Mocs, mocs, mocs, fastigós, enganxós”, mentre parava la taula. 

Microrelat escrit el 6 de setembre de 2012.

3 comentaris:

  1. jajajaja m'ha fet riure veure taral·lejar aquest personatge!

    ResponElimina
  2. I el pare encara sortia guanyant. Mira que posar Manel al fill...

    ResponElimina
  3. 500 CDs originals? T'has passat a la ciència-ficció i no ho has dit a ningú?

    Molta sort amb l'educació musical del teu nen, que aquest món està cada cop més ple de perills musicals...

    ResponElimina