dissabte, 22 d’octubre de 2011

De part (II). Per l’adreçador

Encara no havia nascut i la seva mare ja l’havia dut a un fotimer de manifestacions a favor dels drets socials i contra les retallades de l’estat del benestar. Quan era a casa, des de dins l’úter sentia cada dia les notícies que li pintaven un futur cada dia més negre. Sabedor que no es podia fer enrere va decidir que a l’hora de néixer mostraria la seva disconformitat amb el món que li tocaria viure. Així, es va preparar a consciència per néixer de cul.

No li va sortir bé. El sistema no va dubtar ni un instant a acabar d’arrel amb la seva rebel·lió fent-li una cesària a la mare.

Microrelat escrit el 10 de setembre de 2011
Publicat també aquí.

dijous, 20 d’octubre de 2011

La vida en un xip



Segons les estadístiques de Facebook, ara mateix hi ha més de vuit cents milions d’usuaris actius en aquesta xarxa social, cosa que la situaria, si la tractéssim com un estat, just per darrere de la Xina i l’Índia. La taxa de natalitat a Facebook, si és que podem anomenar així les altes d’usuaris, duu un ritme vertiginós, però també és de suposar que, malgrat la joventut d’aquest nou “estat”, uns quants milers d’aquests usuaris ja deuen haver mort, tot i que difícilment es deuen comptabilitzar. Milers i milers de persones han deixat aquest món però continuen ben vives a Facebook i a tants altres llocs virtuals, i tot gràcies a una contrasenya que, si el finat havia sabut guardar-ne la seva confidencialitat, ningú més coneix.

Desconec si existeix algun mecanisme per fer saber als responsables de les xarxes socials que un familiar o un amic ha mort i així poder eliminar la seva personalitat virtual. El que queda clar, però, és que mentre el perfil segueixi actiu, aquelles persones que tenia afegides com a amistats li podran escriure missatges al mur –a la vista de tothom– com si res hagués passat. Això és el que, malauradament, li va passar a en J., una de les amistats que tenia afegides jo al meu perfil, que va morir mesos enrere, però que igualment ha rebut un munt de felicitacions pel seu aniversari ara fa pocs dies.


En una vida cada vegada més virtual, en el que les preteses amistats amb prou feines saben si estem vius o morts, no seria d’estranyar que tard o d’hora ens implantessin un xip que ens desconnectés automàticament del món virtual un cop haguéssim deixat el món real.


Text escrit el 14 d’octubre de 2011.

PS (16 de febrer de 2013): sembla que el tema ja està solucionat.

dijous, 13 d’octubre de 2011

La caça


– On són els gossos que falten? Contesteu! On són? La mare que us ha parit a tots! Aquests gossos són un regal de la meva dona! Com els hagueu fet res, us faré penjar del pi més alt! 

Alguns homes es miraven escagarrinats. Uns altres acotaven el cap i així evitaven trobar-se cara a cara amb el terratinent. Ningú els havia dit que aquella dotzena de llebrers que havien arribat a la finca unes setmanes abans eren un regal de la senyora. I com que no en sabien res, aquells que havien demostrat que no servien per a la caça havien estat tractats com sempre havia estat costum: se’ls penjava vius de la branca d’un arbre. Els gossos agonitzarien hores, potser dies, movent frenèticament les potes del darrere, en un intent inútil de trepitjar el terra i alleugerir l’ofec letal de la corda; els caçadors fins i tot en feien broma i deien que els deixaven escrivint a màquina o tocant el piano. 

– No senyor, ens els han robat. Ens n’hem adonat quan hem fet el recompte abans de tornar cap aquí. Els hem buscat per tot arreu però havien desaparegut. Tant vostè com nosaltres sabem que és impossible que s’hagin perdut; això vol dir, per tant, que algú ens els ha pres. Deu haver estat aquell vagabund que ronda per aquí d’ençà unes setmanes, i que diuen que viu al bosc amb uns quants gossos. Per força ha de ser ell, no pot ser ningú més.

Aquella mentida els serviria per tornar cap al bosc el més aviat possible i salvar els gossos de la mort a la qual havien estat condemnats. Els quedarien algunes ferides al coll, però ja s’empescarien algun remei per curar-los o, com a mínim, dissimular les marques. Si els gossos morien, ells haurien de fugir ben lluny; l’amo mouria els fils necessaris per tal que ningú els donés feina en aquella comarca i segurament tampoc els perdonaria una bona pallissa a cadascú.

– Doncs ja els podeu anar a buscar ara mateix! Agafeu els meus pastors alemanys. I pobres de vosaltres si no torneu amb els gossos sans i estalvis. Va! A què espereu? Ah, i porteu-me també el miserable aquest. Sabrà qui mana aquí. No li feu gaire mal, que el vull d’una peça. Li farem entendre que serà millor que marxi d’aquí; en aquesta terra no ens agraden els lladres. Vinga va, aneu per feina!

El captaire era al bosc. Caminava a poc a poc, amb una vella bossa d’esport a l’esquena, seguit per tres llebrers. Es dirigia a una de les coves on solia dormir i on havia deixat lligats els altres gossos que havia recollit els darrers anys en diferents pobles d’aquella zona. Sabedor de com acabaven aquelles caceres, havia seguit la partida tan bon punt l’havien despertat de bon matí els primers lladrucs. En cap moment s’havien adonat de la seva presència; els boscos de la comarca eren com casa seva i ningú se’ls coneixia millor. Quan va estar segur que tots havien agafat el camí de tornada cap a la finca, havia corregut a despenjar els gossos. Els va mirar les ferides i va comprovar que no eren greus. Se’ls va endur al rierol més proper i els les va netejar amb una pastilla de sabó que duia dins la bossa.

Quan van arribar a la cova van ser rebuts amb un guirigall estrepitós de lladrucs. Va deslligar un a un tots els gossos, mentre els acariciava i comprovava en alguns l’estat d’antigues ferides. Amb els tres gossos nous ja eren dotze. El captaire se’ls mirava feliç ja que aquella era la seva família. Però, per l’altra banda, la preocupació per com mantenir-los era creixent. Els llebrers l’ajudaven a atrapar conills i altres petites peces, però amb la sobreexplotació dels boscos per part dels caçadors, cada cop resultava més difícil trobar menjar. També baixava sovint als pobles o anava a les granges properes i realitzava feines esporàdiques, pagades sempre en espècies. Sabia que alguns abusaven de la seva bona fe i li deixaven les tasques més pesades. S’aprofitaven de la força dels seus braços, però ell no es queixava mai; feia el que li demanaven i després ho cobrava en menjar, o bé amb roba, mantes i tabac. Així també aconseguia mantenir una certa bona reputació al pobles de la comarca, malgrat saber que molts el consideraven un beneit estrafolari amb qui era millor relacionar-se el mínim imprescindible.

Mentre el captaire estava ocupat en les seves cabòries de subsistència, els homes del terratinent corrien tant com podien per anar a salvar els tres llebrers que havien deixat penjats dels arbres. Quan van arribar al lloc i no els van trobar, no els va quedar cap més remei que donar per bona la versió que li havien explicat al seu amo. Si bé per una banda se’ls complicava la situació, i més se’ls complicaria si no era el captaire qui se’ls havia endut, per l’altra els afavoria el fet que l’acusació de robatori seria molt més senzilla de preparar. Es van dividir en quatre grups, amb un pastor alemany per cadascun d’ells, per pentinar la màxima extensió de bosc possible. Es movien de manera silenciosa i coordinada, escrutant minuciosament el terreny per descobrir qualsevol pista del parador dels animals. Pocs minuts després, un dels gossos rastrejadors va començar a bordar. Havia ensumat alguna cosa. Els caçadors van carregar les escopetes.

La cova del captaire era massa lluny per poder sentir aquells lladrucs, malgrat que ell tenia l’oïda ben desenvolupada. Mentrestant, per celebrar que la família havia augmentat, el captaire s’havia estirat al terra, havia encès un caliquenyo, i l’assaboria tranquil·lament, tot pensant quins noms podria posar als tres llebrers nous. De mica en mica però, la nyonya i el cansament, units amb l’agradable temperatura i la fresca brisa que apaivagava l’escalfor del sol, el van deixar mig adormit. El descans li va durar poca estona; un lladruc llunyà el va posar en alerta.

El ritme de la persecució s’havia accelerat a mida que els pastors alemanys tenien més clar quin era el camí que calia seguir. Des d’un turó, el captaire va veure la gentada que el venia a buscar. Va córrer cap a la cova, es va carregar la bossa a l’esquena i va començar a córrer. Tots els llebrers el seguien. Poca estona més tard, els caçadors van arribar a la cova. Malgrat saber que s’enfrontaven a un sol home, no les tenien totes. Amb l’arma ben agafada van entrar-hi. No hi havia ningú. Van examinar els voltants i van trigar ben poc a trobar el rastre que havien deixat el captaire i els seus gossos; tot indicava que fugien cap a l’est, amb la intenció de no deixar-se atrapar al cim de la muntanya.

Ràpidament els perseguidors es van organitzar: els homes més joves, amb dos dels pastors alemanys, van agafar un camí també en direcció est per a obligar el captaire a girar cap a l’altra direcció. Mentrestant, la resta es dirigiria al cim. No van trigar gaire a albirar el fugitiu. El van cridar, tot assegurant-li que no li farien cap mal i que només volien recuperar els tres gossos. No els va fer cas i va continuar corrent. Un dels caçadors va decidir mostrar-se més expeditiu i va disparar una perdigonada a l’aire. No va funcionar. Un altre, animat pel tret anterior, va fer el mateix, si bé enlloc de disparar a l’aire, va apuntar directament al captaire. El va tocar.

Obligat pel setge al qual l’estaven sotmetent, el captaire va haver de girar cap a l’oest, malgrat saber que es ficava en una ratera. Era una maniobra arriscada, però no li quedava cap més opció; amb una mica de sort, potser els aconseguiria despistar. Hauria volgut que els seus llebrers no el seguissin i que fugissin bosc enllà, però sabia que mai l’abandonarien. El seu ritme s’alentia cada cop més, tant a causa de la pujada com per la ferida del braç esquerre, que li sagnava abundantment. Els perseguidors, que ja s’havien oblidat de l’exigència de l’amo que volia el captaire viu, van continuar disparant, embriagats per aquella nova cacera humana. Dos trets li van tocar la cama dreta quan ja era prop del cim. Va arribar dalt de tot, i llavors va veure que en pocs minuts estaria encerclat per totes bandes; no s’havia adonat que els seus perseguidors s’havien dividit i que l’altre grup de caçadors era ben a prop. No tenia escapatòria: per una banda hi havia els caçadors i per l’altra el barranc.

Aprofitant que els gossos estaven distrets llepant-li les ferides, va obrir la seva bossa i en va treure unes cordes. Va preparar dotze nusos tan ràpid com va poder i els va passar pels colls dels llebrers. Amb una altra corda més llarga els va enllaçar tots. A la fi, quan va veure que arribaven els primers caçadors i li cridaven que es rendís si no volia morir allà mateix, va agafar un dels extrems de la corda i va començar a córrer, malgrat el dolor persistent de les ferides. Finalment, va arribar al llindar del barranc i va saltar, arrossegant els dotze llebrers darrere seu.

Conte escrit el 3 d’agost de 2007. 
Revisat el 2 d’octubre de 2011. 

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Elegància


Fotos preses el 3 d’octubre de 2011 al Centre Integral de Salut Cotxeres (Avinguda de Borbó 18-30, Barcelona) i al Centre Esportiu Municipal Cotxeres Borbó (Carrer Ramon Albó 41-57, Barcelona).