Reflexions d’exfumador

Baixa'l en PDF.

Avui fa dos mesos que no fumo i, com és de suposar, me’n sento més que orgullós. Dos mesos que, dit d’altra manera, són el mateix que vuit setmanes i mitja o seixanta-un dies, que són una mostra de les diferents unitats amb les que he comptat per tal d’animar-me (sortosament no m’ha calgut arribar a utilitzar hores, minuts i segons). Ara bé, això no significa que, com a fumador que he estat durant més de vint anys, no recaigui la setmana que ve. Es farà tot el possible perquè no sigui així, però els que han passat per aquest procés ja saben que el poder del cigarret és molt gran.

Malgrat que m’arrisco a contradir el títol d’aquest text, la veritat és que no sé si encara em puc considerar un exfumador o, com li vaig sentir dir a un conegut, de moment només sóc un fumador que no fuma. Potser el fumador que no fuma és aquella persona que, tot i haver deixat el tabac, no ha aconseguit encara deshabituar-se’n i, amb certa freqüència (que estic convençut que disminuirà amb el temps) reviu situacions o moments en els que fumaria un cigarret amb delit.

Amb tot, és probable que, avui en dia, la motivació d’un fumador qualsevol per deixar de fumar sigui més alta que temps enrere, i en això hi tenen molt a dir les noves lleis antitabac que s’han aprovat aquests darrers anys. El fet de no poder fumar a la feina, als bars i restaurants i, en general, a qualsevol lloc tancat, afavoreixen, com a mínim, la reducció del consum. Això no treu, però, que aquesta llei sigui més pròpia d’un estat autoritari que no pas d’un de democràtic, com a mínim pel que fa a bars i restaurants, ja que, fins llavors, el no fumador podia lliurement entrar o no a un bar on es permetés fumar. Que hi hagués més bars permissius amb el tabac que no pas aquells on se’n prohibia el consum era un clar indicador del perfil de la clientela i de la poca força que els no fumadors han exercit com a col·lectiu. Això és precisament el que es pregunten a dia d’avui molts propietaris de bars: on són els no fumadors, que ni amb mitjanes a un euro entren als bars?

Un altre motiu pel qual és possible que el fumador es replantegi el seu hàbit és l’econòmic. Encara que algunes batalles entre marques tabaqueres esmorteeixin els increments de preus transitòriament, fumar és i serà cada cop més car. Hi ha gent partidària d’apujar el tabac encara més ja que, asseguren, les malalties causades per aquesta droga li surten caríssimes al sistema sanitari públic. De l’altra banda els responen que, amb els impostos que hi ha en cada paquet, tenen els tractaments més que pagats. Aquest és un debat en el que m’hi he trobat unes quantes vegades i la conclusió que n’he tret és que tots parlàvem per parlar: ningú sabia quin tant per cent del preu del paquet de tabac corresponien a impostos, ni tampoc ningú coneixia quant podria costar el tractament per un càncer de pulmó, per esmentar una de les moltes malalties que pot causar el tabac.

I aquest debat esmentat en el paràgraf anterior ha estat el detonant que, en realitat, m’ha dut a escriure aquesta reflexió. Tots aquells fumadors que es van iniciar en l’hàbit durant l’adolescència i ho deixen al cap de quinze o vint anys haurien de rebre, com a mínim, un petit reconeixement per part de l’Estat, ni que sigui la medalla de llauna d’amor involuntari a la pàtria. Al capdavall, hauran pagat un fotimer d’impostos durant anys i segurament no necessitaran tractaments especials per malalties provocades pel tabaquisme. 

Text escrit el 16 de juny de 2011.