diumenge, 27 de desembre del 2009

Suïcidi profitós

Conte guanyador del 3er premi dels XVII Jocs Florals del Raval. Barcelona, 2007.

También en castellano.

Miri infermera, he vingut aquí perquè tinc intenció de suïcidar-me. Sí, sí, ho ha sentit bé. Però no s’espanti, dona, que no n’hi ha per tant! Treballant en un hospital vostès en deuen veure un fotimer de morts, no? Com? No, per favor, no pretengui clavar-me un sermó per intentar-me convèncer que vaig a fer una bogeria. Que vagi a psiquiatria? No estic pas sonat, jo! Simplement estic cansat de viure; n’hi ha que es cansen de la parella i se’n separen i jo m’he cansat de la vida i diguem que també me’n vull separar. Tot el que havia de fer en aquesta vida jo diria que ja ho he fet; o gairebé tot. Algunes coses les he fet bé i d’altres rematadament malament, però no tinc esma ni ganes per corregir-les en el cas que fos possible, que ho dubto. I tampoc em veig amb cor d’emprendre nous reptes. Per què ho hauria de fer? Total, tornaria a ser el mateix: alguna cosa sortiria bé i alguna altra malament. I apa, sant tornem-hi! És tan repetitiva la vida que no sé perquè dura tants anys.

A més a més, no tinc família, tret d’un germà poca-solta que es quedarà amb un pam de nas quan vegi que he deixat el pis i els pocs estalvis que tinc a una associació laica que es dedica a promoure el retorn de la república. Tan de dretes i d’església com és ell, això li farà més mal que una bona cossa de mula als dallonses. Que es foti! Veu, infermera, això sí que m’emprenya: dinyar-la i no veure la cara que farà el molt malparit.

L’únic dubte que tenia era la manera de matar-me. No tinc armes de foc i encara que me’n comprés una, de ben segur que no la sabria utilitzar com cal, i, francament, no tinc ganes d’errar el tret i quedar-me viu però mig idiota i sense poder de decisió. Llançar-me daltabaix d’un edifici tampoc em motiva, deixant de banda que l’hòstia que t’has de fotre deu ser de campionat, i l’espectacle que ofereixes a la resta de conciutadans no el trobo gaire edificant, la veritat sigui dita. De verins i potingues vàries no en sé ni un borrall; per tant, les descarto completament. El gas tampoc, que no vull fer volar pels aires el bon veïnat que tinc. I no penso ficar els dits dins d’un endoll per res del món; per acabar així me’n vaig als Estats Units, en pelo uns quants pels quals gairebé mereixeria un premi i que m’asseguin al tron de la mort. Així que, al final, m’he decidit per tallar-me les venes.

Pel que he llegit, sembla ser que és un mètode lent però sense gaire dolor. I això és el que vull, no fer-me mal, que tampoc sóc masoquista. El problema el tenia que si em tallava les venes a casa, no sé quants dies més tard s’adonarien que ja sóc a l’altre barri. I si se n’han d’adonar per la pudoreta, doncs què vol que li digui, ho trobo desagradable en extrem. Clar que també podria enviar una carta al meu germà per tal que vingués a casa a veure l’espectacle uns dies després. Però no, jo no en vull fer un espectacle de la meva mort; no faré pas com aquell tal Petroni que va muntar una festa de comiat el mateix dia que es va suïcidar. Aquells romans sí que estaven ben sonats.

I aquest matí se m’ha encès la llumeta i se m’ha acudit de venir aquí. Ja que em penso tallar les venes crec que seria interessant aprofitar tota la sang, no creu? Per això em té al seu davant, aquí, al Banc de sang. No li sembla una bona idea infermera? Quantes bosses creu que en podrem treure?

Conte escrit el 19 de maig de 2006.
Revisat el 27 de desembre de 2009.

4 comentaris:

  1. Boníssim! Gran ritme i exposició brillant. M'ha fet venir records, nostàlgia, d'en Pere Calders!

    ResponElimina
  2. ets lo puto crack"! bon any nou!!!!!!!!!!!!!!!!!

    ResponElimina
  3. El Marc Olivé m'ha fet arribar el teu blog i he llegit alguns contes teus. Aquest concretament el trobo genial. A mi també m'ha recordat Pere Calders. M'alegro que escriguis tan bé. Continua fent-ho i si publiques ja ens ho faràs saber.

    Ah! jo sóc la mare del Marc.

    ResponElimina
  4. Genial. Encara no em puc treure la rialla de la boca. Me n'ensenyes, sisplau, a escriure?

    ResponElimina