diumenge, 14 de juny de 2015

Un pare responsable (XXV). L’agenda

No tenia cap mena de dubte que haver reduït la jornada laboral havia estat la millor decisió que havia pres des que havia nascut el seu fill. Malgrat ser una apassionat de la seva professió, el fet de prescindir d’una agenda laboral sobresaturada li havia donat una llibertat que no s’hagués imaginat mai. Tenia prou temps per dedicar-lo en cos i ànima al nen, i s’havia adonat que es sentia molt més realitzat amb la paternitat que no pas amb la seva feina. Disposar de totes les tardes per anar a buscar el nen a l’escola i després anar al parc, o a llegir contes a la biblioteca, o simplement a casa a jugar era el millor de tot el dia.

El que no s’esperava era que el seu fill tingués una agenda més densa que la d’un ministre. Entre aniversaris de companys de classe, de fills d’amics i de cosins i cosines, la sensació d’estrès creixia a un ritme vertiginós. 

Microrelat escrit el 13 de febrer de 2015.

6 comentaris:

  1. Això és per anar acostumant el nen a la vida futura que li espera, a que sàpiga distribuir bé els seus horaris i portar una agenda. De moment li toca al pare, però ja n'aprendrà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per sort, sembla que, a mida que creixen, la bogeria de les festes disminueix (o això diuen!)...

      Elimina
  2. És complicat ser un nen social avui en dia. En la meva època baixaves a la plaça i ja està.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I com que era tan senzill, tot era més fàcil...

      Elimina
  3. Quan tens fills, te l’has de jugar, és millor equivocar-se que no pas fer «el que fa tothom».
    M’he vist una mica retratat en el teu escrit, quan vam tenir el primer fill vaig passar a treballar mitja jornada, i amb horari que no coincidia amb el de la dona. No sé si vaig/vam saber socialitzar gaire bé els fills, ara són adults i han anat, per exemple, a tan poques «festes» com jo, o sigui pràcticament a cap. I d’agenda saturada res de res. Fins i tot durant força anys em dedicava a fer tots els deures que els posaven i que trobava, sota el meu criteri, absurds. Cap problema d’estudis, tots dos van acabar les carreres, concretament científiques, als 22 anys. I tots dos ja fa molts anys que viuen amb les respectives parelles que, a més, en els dos casos són les primeres parells, cosa que em fa pensar que tenen una certa estabilitat personal.
    I vaig obrar d’aquella manera malgrat el risc d’equivocar-me.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec entendre la teva satisfacció de pare. L'enhorabona!

      Elimina