Putingrad

Boig de ràbia i impotència, llença el llibre a terra i d’una puntada de peu l’estampa a la paret. Penedit, el recull. Amb un plor sorollós sense aturador, comença a picar amb el cap a la paret cada cop més fort, en un intent fallit i absurd d’aclarir la ment. Quan la sang ja comença a rajar pel front, una gota taca la portada del llibre. L’obre pel final, busca la darrera pàgina i la torna a llegir frenèticament per enèsima vegada. Com ha pogut ser tan cec, tan literalment idiota, de no adonar-se que l’Alekséi s’havia convertit en un jugador patològic, es diu a si mateix.

Tanca el llibre i respira a fons. Considera que ha fracassat com a pare, però el suïcidi d’un jove (més que jove, un adolescent!) atrapat per l’addició del joc no deixa de ser un exemple esfereïdor d’una societat en fase terminal. Algú, en algun lloc, s’ha enriquit amb els diners que el seu fill ha perdut. Algú, en algun lloc, ha comès un crim, i com que les autoritats no només no fan res, sinó que en són còmplices, decideix que serà ell mateix qui apliqui el càstig. Deixa el llibre al prestatge, al costat dels altres, i diu en veu alta: segur que tu m’entens, estimat Fiodor.

Tres dies després, la policia publica una nota de premsa curta i concisa: un terrorista txetxè s’immola amb un cinturó de bombes al casino de Moscou i mata quaranta persones. El president assegura que les morts no quedaran impunes.