dilluns, 25 de novembre del 2013

Val més mort que viu *

A través de l'intercomunicador incrustat en el vidre, el ministre li va dir:

– Tinc la satisfacció de fer-li saber, estimat conciutadà, que el govern del nostre estat ha decidit concedir-li una gràcia especial que mai ningú abans (escolti’m bé: mai ningú abans) ha tingut el privilegi de gaudir. Al ser vostè el reu número cinc-cents condemnat a la pena capital per la nostra maquinària judicial tan ben engreixada, i gràcies a haver triat la incineració com a mètode de descans etern, aquest estat li ofereix la possibilitat, sense cap cost per a vostè i la seva família, que de les seves cendres se'n pugui fer un diamant (de fabricació suïssa, ni més ni menys!). Pensi que aquest serà un bon record per a la seva família i els ajudarà, d’alguna manera, a mitigar la seva pèrdua. I vostè podrà descansar tranquil, sabent que els farà més servei mort que no pas viu.

Microrelat escrit el 25 de juliol de 2007.
Revisat el 18 d’octubre de 2013.

* Aquest microrelat va ser l'embrió del relat posterior Com fer que el marit es quedi de pedra.

dilluns, 18 de novembre del 2013

Un pare responsable (XVI). Uniformitat

La reunió de l’associació de mares i pares d’alumnes es desenvolupava com ell ja havia intuït abans de començar, si bé no com hauria desitjat. L’únic punt de l’ordre del dia tractava sobre si a partir d’aquell curs els nens haurien d’anar a l’escola en uniforme o continuar sense portar-ne com fins aleshores. Per una majoria bastant ampla s’havia decidit que sí, que això ajudaria a promoure la igualtat entre alumnes, que mitigaria l’obsessió dels nens per les marques i que facilitaria molt la vida a l’hora de vestir-los pel matí.

Tot i que el primer que li hauria agradat dir era que els uniformes eren cosa de l’exèrcit i l’església, va optar per ser pràctic i proposar que, per donar exemple, fóra bo que els pares també vestissin sense lluir marques i, sobretot, portessin els nens a l’escola a peu o en transport públic. 

Microrelat escrit el 30 de setembre de 2013.

dilluns, 11 de novembre del 2013

ADN Barça


Com era d’esperar al senyor Gerardo Martino, el nou entrenador del Barça, no li estan posant les coses gaire fàcils. Tot i que els resultats de moment acompanyen, no passen més de vint-i-quatre hores que algun periodista li pregunti sobre l’estil de joc de l’equip, sobre la possessió de la pilota, sobre els jugadors de la pedrera, entre altres qüestions. Fins ara però, tot i que reconec que cada dia segueixo menys el món del futbol (i això que vaig ser soci del club durant quinze anys) i per tant no n’estic tan informat com caldria, diria que aquest bon home és d’allò més educat i que se’n surt prou bé de totes les preguntes que li fan. Fins i tot s’ha atrevit a dir alguna sentència que no haurà agradat a alguns: que si fos català o holandès, no hi hauria tan debat sobre el mal anomenat ADN Barça. I això que Argentina ha donat els dos millors jugadors que han vestit la samarreta blaugrana; que no sabéssim treure tot el rendiment d’un dels dos és un altre tema que no entra dins l’objectiu d’aquest escrit.

ADN Barça són dues paraules que no es paren de sentir darrerament, i que es refereixen a l’estil de joc que ha desenvolupat el Barça i que l’ha dut a ser, probablement, el millor equip de futbol de tots els temps. No obstant això, afirmar que aquesta ha estat la manera de jugar del Barça al llarg de la seva història és rotundament fals. Haurà estat l’estil dels períodes de Cruyff, Rijkaard i Guardiola-Vilanova, i no sempre amb èxit, perquè, a banda de les temporades en que no es van guanyar títols importants, si es juga bé amb regularitat durant tota la temporada, les lligues no es guanyen al darrer partit (i no només en una ocasió, sinó en tres). No podem obviar que per aquest club han passat entrenadors com Van Gaal, Robson, Serra Ferrer, Rexach (en solitari) o Antic, per posar els que he conegut com a soci, que en moltes ocasions feien adormir les pedres i deixaven el Camp Nou mig buit.

Ningú posa en dubte que l’afició blaugrana té tot el dret a exigir que es guanyi oferint un bon espectacle; després de tot, diuen que qui paga, mana (malgrat que, ben mirat, els ingressos provinents de les quotes de socis tenen un percentatge cada vegada més minso respecte altres fonts). Al capdavall, que la comunitat culer estima el bon futbol és un fet ben sabut arreu del món. Per l’altre tema que també se la reconeix és per la seva incapacitat de mantenir un mínima unitat ni quan les coses rutllen com cal. I això darrer, segons com es miri, no deixa de ser un reflex d’un problema de país. 

Text escrit el 9 de novembre de 2013. 

dilluns, 4 de novembre del 2013

Una nova relació (llarga i duradora)

Avui comença la nostra relació. Espero que ens avinguem perquè, pel que tinc vist, tu, la teva companya i jo haurem de conviure junts, no sé si per sempre, doncs es fa difícil dir-ho així, però sí que per molts i molts anys.

Aquests últims dies he observat atentament les teves germanes grans. No us assembleu gens unes amb les altres i tu la que menys, que ets la més petita, però en canvi si que mostreu idèntic comportament: totes teniu el mateix esperit de col·laboració que el que té una pedra. A veure, que tampoc us acuso de fer la guitza contínuament però, de tant en tant, us emboliqueu com les serps en el moment menys adequat i, quan us quedeu enrocades en una posició, aconseguiu fer perdre els nervis a qualsevol. No t’ho prenguis com un retret tot, això, només t’explico el que he observat; espero que tu i jo ens portem bé i evitem empipar-nos mútuament.

El que ens cal és tenir paciència recíproca. Quan tinguis un mal dia jo procuraré de tractar-te amb delicadesa i d’ajudar-te a sortir del teu garbuix. A canvi (si, ja ho sé, és lleig dir que s’espera alguna cosa a canvi, però amb el temps m’he adonat de que les relacions en direcció única acaben malament), et demano que no t’enfadis si algun cop et faig una mica de mal; al cap i a la fi, em queda molt per aprendre. Pensa que la que et va precedir era molt més senzilla que tu: quan volia fer-lo entrar, entrava i quan volia fer-lo sortir, sortia; era ben fàcil.

Fa uns dies em preguntava quin avantatge em podies oferir tu respecte la que progressivament em faran anar deixant (si, ho has sentit bé, no és pas per voluntat meva que la deixo). Pel que he sentit parant bé l’orella als que mantenen relacions amb les teves germanes, es veu que tu i les de la teva espècie ens els subjecteu molt millor que no pas les de velcro. Has d’entendre que em costa acceptar aquest canvi; ets la primera sabata de cordons que tinc. Ets un món nou per mi. 

Conte escrit el 17 de febrer de 2006. 
Revisat el 11 d’octubre de 2013.