Una bona feina

Oh, que bé! Que bé s’hi està en aquest sofà! Em noto cansat però no hi ha dubte que avui ha estat un bon dia. M’he aixecat passades les deu, m’he fet una remullada de mitja hora amb la nova banyera d’hidromassatge que em vaig comprar la setmana passada, i després he baixat a la cerveseria del Manel a esmorzar: una canyeta, un entrepà de llom del bo amb formatge i un tallat com només ell els sap fer amb el seu cafè italià. Més tard m’he arribat fins a una llibreria del centre on m’he comprat més de trenta llibres: algunes novel·les policíaques, tres assajos polítics, una història de Catalunya de noranta euros, un atles mundial amb un detallisme impressionant, un parell de guies de viatge, un sensacional llibre de golf i un fotimer de clàssics russos i francesos del segle XIX. Aquesta tarda me’ls faran arribar a casa per missatger.

Cap a dos quarts de dues he anat fins a la Barceloneta a dinar. M’he assegut a l’assolellada terrassa d’una marisqueria on he menjat un tiberi de bon marisc com feia temps que no en tastava cap, i tot regat amb un deliciós vi blanc. Sortint del restaurant he decidit caminar una estona fins la consulta del meu massatgista; és tan bon amic, que ha obert la consulta mitja hora abans per deixar-me com nou tres quarts d’hora després. 

A tres quarts de sis he anat a treballar.

A les vuit i cinc, quan ja arribava a casa, m’he trobat la veïna del quart primera i l’he estat petant una estoneta amb ella. És una gran dona, lluitadora i honrada com cap altra, que ha sabut tirar endavant els seus fills tota sola després que el cretí que tenia per marit la deixés per una altra. Li he preguntat si demà el seu fill tenia el matí lliure i que, si era el cas, el podia convidar a jugar una partideta de golf. El seu fill està sense feina ara mateix i no s’ho està passant gaire bé el pobre. Intento ajudar-lo en la mesura possible, sense implicar-m’hi gaire; ni ho sóc ni vull fer-li de pare, jo. Ja m’hauria casat si n’hagués volgut exercir. La veïna m’ha contestat que ja li comentaria però que de ben segur s’hi animaria, sobretot després que jo li hagués regalat el meu antic joc de pals quan em vaig comprar els que tinc ara. A més, es veu que el noi es mor de ganes de pujar al meu nou quatre per quatre. Una gran dona, i tant! No entenc com cap home decent no s’ha fixat en ella. O potser és ella la que no hi està interessada després del que ha arribat a patir.

Carai! Cada dia el trobo més còmode aquest sofà! Clar que ja ho pot ser després del que vaig pagar per ell. Em sembla que el divendres me n’aniré a la casa de Sardenya a passar-hi un parell de setmanes, per desconnectar una mica d’aquesta ciutat. He de reconèixer que tinc una feina collonuda: treballo poques hores, cobro molt i no passo comptes amb ningú; jo sóc el meu propi cap. Gràcies a això em puc permetre la vida que duc: golf, massatges, restaurants cars, un parell de cotxes bons, la Harley, les cases de Sardenya i els Alps suïssos... No em puc queixar. Clar que també cal dir que si tinc tot això és perquè m’ho he guanyat amb la meva professionalitat, que en aquest negoci ningú regala res i ser el millor no està a l’abast de qualsevol. A veure, quina hora és? Dos quarts menys un minut de nou. L’hora de les notícies.

Notícia d’última hora: avui ha estat assassinat a Barcelona l’empresari britànic John Wright, propietari d’una de les cadenes d’informàtica i electrònica més grans del món i una de les grans fortunes europees. La policia no descarta cap hipòtesi...

Conte escrit el 7 de març de 2006.

Revisat el 10 de juliol de 2012.