dissabte, 29 de maig de 2010

Quan sigui gran...


Aixeca el cap amb la mirada irritada i respira a fons. La seva veu, forta i estrident, es deixa sentir per tots els racons de la casa.

– Però es pot saber on t’has ficat? T’he dit mil vegades que no vull que juguis pel pis de baix si jo estic aquí dalt. Imagina’t si et passa alguna cosa o fas algun desgavell; com me n’assabentaré jo si no sé on ets? Au, puja, i ajuda’m a traginar el costurer, que a mi em pesa massa. Que no em sents? Ai, déu meu, què desgraciada que arribo a ser! Vídua i sola i amb un fill que no creu. Si el teu pare estigués aquí, això seria ben diferent. Llavors sí que aniries més recte que un pal. Però no hi és, el pobre em va deixar i des d’aquell dia res és igual. Ningú està per mi, i l’única persona que ho hauria de fer se’n desentén per complet. Em tens oblidada, no t’importa gens ni mica el meu patiment. Però on ets? Mira que si he de baixar jo em sentiràs, eh? Diantre de nano!


Baixa per les escales, a poc a poc, per no fer soroll. Camina de puntetes fins la cuina i obre lentament la porta. Els ulls quasi li surten de les òrbites quan veu escampat pel terra el farcit de cotó d’una nina ronyosa oberta en canal. Enfurismada, agafa el nen per l’orella.


– Però què fas? Deixa això ara mateix! Quantes vegades t’he dit que a la cuina no s’hi juga? És malaltissa aquesta obsessió que tens pels ganivets! I aquesta nina, d’on l’has tret? Vés a saber en quin femer l’hauràs trobada. Castigat durant una setmana; a partir de demà et quedaràs totes les tardes al soterrani. A veure si així n’aprens d’una vegada. Ets igual que el teu pare, ets un Bates de cap a peus. No sé què serà de tu quan siguis gran. I ara cap a la dutxa, Norman, i no vull sentir ni una sola queixa. Passa!


Conte escrit el 19 de juliol de 2007.
Relat guanyador del Repte 256, el tema del qual era Una història al voltant d’un personatge de ficció.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada