dilluns, 30 de novembre de 2015

Coses de parella (XXIII). Els amics


(Asseguts en una terrassa, el Marc, el Joan, el Jaume i el David prenen una cervesa mentre esperen que arribi l’Albert.)

JAUME: I l’Albert?

JOAN: Ha dit que arribaria una mica tard. Havia d’anar a cobrar la pasta d’una feineta. No crec que trigui gaire.

MARC (movent la mà davant la cara del David): Hola, hola! Ei, David, desperta, que estem aquí!

JAUME: Carai, xaval, almenys podries dissimular una mica més amb les teves miradetes, no? Aquella noia gairebé s’ha quedat en pilota picada amb la repassada que li has clavat.

DAVID: Tant se m’ha notat?

JOAN: Doncs sí, i això que anava vestida ben discreta. No sé què deus fer quan et topes amb una d’aquelles que s’apugen les tetes fins a la barbeta.

DAVID: Bavejar, com qualsevol altre. No et fot!

JAUME: Ja, però la qüestió no és si es baveja o no, que tens raó, això ho fem tots. El que compta aquí és la mida del bassal, i en el teu s’hi deu poder fer surf i tot.

MARC: Collons, nen, quin fàstic! Que n’ets d’exagerat!

JOAN: Jo diria que la mida del bassal és directament proporcional a la quantitat de mesos que fa que no suques el melindro.

DAVID: No m’ho recordis, que això és una veritat com una catedral. Des d’aquella anglesa de l’estiu passat, res de res. Jo diria que fins i tot els pebrots em pesen més.

JAUME: Doncs potser se li haurà de posar remei, no? Estàs de sort perquè, tot just ahir, la Clàudia em va dir que l’Eva, aquella amiga seva que no està gens malament, ho ha deixat amb el xicot fa poques setmanes.

DAVID: L’Eva és aquella rossa que va venir per cap d’any?

JAUME: La mateixa. És un encant de persona. No sé què hi feia amb aquell tarat, perquè, a més a més, era més lleig que el pecat.

DAVID: Una mica generosa de formes, no?

JAUME: Coi, si comences amb peròs ho tens cru. Que el mercat no està tan farcit com per anar desaprofitant oportunitats!

MARC: No li facis cas, David. Jo estic amb tu; a l’Eva li sobren uns quilets. Mira, jo en tinc una de millor per a tu que, a més a més, és de confiança.

JAUME: Millor? Sí, home, i què més! A veure, de qui es tracta?

MARC: De la meva cosina.

JAUME: La teva cosina? David, ja pots vigilar que les dents no se t’enganxin amb aquells ferros i acabeu com dos siamesos.

MARC: Els ferros són temporals, desgraciat! Mira que ets cafre.

DAVID: Ei, ei, una mica de calma, si us plau. Beveu un glop, a veure si us relaxeu una mica, o encara acabareu a hòsties. Mira, Jaume, a mi els ferros se me’n refoten i, com diu el Marc, tard o d’hora se’ls traurà. Però, no sé, la noia no m’acaba de fer el pes.

MARC: Per què no? Què té de dolent la meva cosina? És molt bona noia, que ho sàpigues.

DAVID: D’això n’estic convençut, però no pots negar que està més prima que un fideu.

JAUME: Un fideu sense tetes, sense cul i sense res; clar, per això no li fa el pes. Deixa-ho córrer, Marc, segur que és molt amable i tal i qual però, físicament, a la teva cosina li manquen unes quantes corbes. És molt millor la meva proposta, que almenys l’Eva té per on agafar-se.

MARC: No dic que no, però recorda de posar-te sempre a sobre quan et fiquis al llit amb ella, o acabaràs planxat.

JAUME: Mira que ets idiota quan vols, eh?

MARC: Qui parla!

JOAN: Ei, ei, xavals, pareu el carro! Ni que estiguéssiu parlant de les vostres dones, per favor. I tu, David, una mica llepafils sí que ets, la veritat sigui dita. Però bé, si busques algú que estigui a l’entremig de l’Eva aquesta i la cosina del Marc, jo tinc la noia indicada per a tu.

DAVID: A veure amb què em surts ara. Qui és?

JOAN: Una noia ben bonica i amb un cos molt ben fet, ni massa prima ni massa grossa. I que consti que sóc objectiu de totes totes.

MARC: Sí, home! Objectiu, diu. És impossible ser-ho quan es tracta de dones.

JAUME: Quines coses té la vida. En això li dono la raó al Marc.

JOAN: Doncs, em sap greu, nois, però sí que es pot ser objectiu, sobretot si parles de la teva pròpia germana.

MARC: Però què estàs dient! Li vols encolomar la teva germana al David?

JAUME: El David és un bon amic. No s’ho mereix, això. 

JOAN: Què insinues? Ja sé que és un bon amic, tros d’animal! I també sé que la meva germana, a banda de que no està gens malament, és una gran noia. Farien bona parella.

MARC: Au, va, remata-ho, que te’n mors de ganes de dir-ho.

JOAN: Ara no t’entenc.

JAUME: Es refereix a que només et falta afegir que tu i la teva germana us assembleu com dues gotes d’aigua.

DAVID: Ei, vinga, una mica de calma, si us plau, que, amb la mala llet que porteu a sobre, sembla que sigueu vosaltres els que fa temps que no foteu un clau. I gràcies, Joan, però crec que és millor deixar en pau la teva germana. Mira, per fi arriba l’Albert. Sort que ja ets aquí, nano, que aquests ja estaven a punt d’arribar a les mans.

ALBERT: I això?

MARC: La culpa és del David, que fa segles que no folla.

DAVID: Gràcies, Marc, ets molt amable. Ara tota la terrassa ja sap que sóc un gran aficionat al solitaris. Saps el significat de la paraula discreció?

JAUME: No t’enfadis, que ningú ha sentit res.

JOAN: No ens desviem del tema. David, no has pensat que potser el problema el tens tu? Al cap i a la fi, t’hem fet tres propostes i cap t’ha semblat bé.

MARC: És a dir, que si no suques és perquè no vols. Tens l’amiga de la Clàudia, la meva cosina i la germana del Joan. Ara només faltaria que l’Albert te’n proposi una altra i que tu la rebutgis acte seguit. 

JAUME: Sí, sí, vinga! Què hi dius, Albert? Coneixes alguna noia per aquest semental?

ALBERT: L’amiga de la dona? La teva cosina? Ta germana? I si es queda amb alguna d’elles, després li estareu recordant tota la vida, no? O, encara pitjor, seríeu parents! I vosaltres us considereu amics seus... Serà possible! David, no facis cas a aquests energúmens. Té, agafa aquests dos-cents euros, ves-te’n de putes i descarrega d’una punyetera vegada, que això teu no pot ser bo.

Conte escrit el 29 d’abril de 2009.
Revisat l’11 de novembre de 2015.

dimecres, 18 de novembre de 2015

Pressing CUP



A hores d’ara encara no s’ha investit el nou president de la Generalitat de Catalunya, i des de tota mena de fronts es pressiona la CUP i se li demana que sigui responsable en aquests moments tan cabdals, que segurament ho són, de la història de Catalunya. I els de la CUP, que potser són els únics que diuen les coses ben clares, reiteren un cop i un altre que ja havien anunciat que no investirien Artur Mas com a president de la Generalitat. No se’ls pot negar que no haguessin avisat i, com fa la dita, qui avisa no és traïdor.

Des dels sectors més convergents de Junts pel Sí no es fa res més que recórrer una i altra vegada als números, sigui en escons (62 a 10), sigui en vots (1.620.973 a 336.375), per reclamar que és Artur Mas qui hauria d’ocupar la presidència quan és justament l’aritmètica pura i dura del mandat que el poble ha atorgat al Parlament el que fa que Artur Mas no pugui ser president, ni per majoria absoluta ni per majoria simple. El poble de Catalunya, després d’escollir els seus representants polítics, ha dit clarament que no vol Mas de president. Si els votants de JxSí sabien d’entrada que seria el seu número 4 el candidat a la presidència, els de la CUP també sabien que amb els seus vots no s’investiria Mas. Cadascú es deu als seus i, evidentment, al poble de Catalunya, i els resultats, tal i com s’ha esmentat abans, només tenen una possible traducció. Caldria, per tant, trobar un candidat de consens a la presidència.

Però així com a la CUP se li demana (o gairebé exigeix en determinats cercles) que cedeixi i investeixi el número u de CDC, ningú li retreu a Mas el seu personalisme, i això que, d’entrada, semblava que no havia de ser així, si ens atenem al que va dir a la seva conferència celebrada el 25 de novembre de 2014. Entre altres paraules, això és el que apareixia al diari Ara: “El missatge més sorprenent del president ha arribat en el tram final del seu discurs, de poc més d'una hora: ell està disposat a encapçalar però també a ‘tancar’ la candidatura i, en tot cas, no es tornaria a presentar a les eleccions següents, al cap de 18 mesos”. Tot feia pensar que, si s’oferia a tancar la llista i, per tant, a no ser escollit com a diputat, el senyor Mas estava disposat a fer un pas enrere i que fos algú altre qui entomés el repte de ser president. Els fets, però, ens demostren clarament el contrari.

Malgrat tot, si a aquestes alçades algú es sorprèn del posicionament convergent és que, o bé no segueix l’actualitat política, o bé és a la lluna de València. L’any 2006 Mas es reunia en secret amb Zapatero a La Moncloa per pactar a la baixa un nou Estatut de Catalunya, Estatut que, per cert, duia en el programa i havia tirat endavant un president de la Generalitat pertanyent al PSC. Quatre anys després, el 2010, l’aposta va ser el pacte fiscal, tot i que ja es sabia que seria un intent fallit des del principi. I no va ser fins a la primera de les manifestacions multitudinàries, la de l’any 2012, que CiU va virar cap a la independència (fins aquell moment, l’estat independent només era cosa de les JNC; coses de la joventut, deurien pensar els més veterans). Entendran alguns de JxSí que, per molt que s’argumenti que estem en un període crític i històric, hi hagi molts ciutadans d’aquest país que no se’n refiïn gaire d’ells? I això sense parlar d’èpoques pretèrites, les del senyor del peix al cove, si bé ara no sabem del tot de quin cove parlava, si el de tots o el privat andorrà.

Així mateix, també caldria recordar que la llista de JxSí ve precedida de molta controvèrsia prèvia: que si llista conjunta de país; que si ERC no la vol (i llavors Junqueras era qui entorpia el procés); que si una llista del president amb personalitats civils; que si perillen les eleccions si no hi ha llista conjunta, en un acte que s’assembla força a un xantatge. En definitiva, que al final es munta una llista de país amb CDC, ERC i independents, en les que el número 1 no serà president però sí que anirà als debats a defensar els postulats i la corrupció del partit del número 4 que, per més inri, serà el candidat a la presidència gràcies al pacte al que han arribat els components de la llista. Doncs bé, el resultat no ha estat l’esperat ja que una part de l’independentisme no ha comprat aquesta llista poti-poti, i la lògica parlamentària diu que s’hauran de cercar fórmules i acords que satisfacin les dues parts. Al capdavall, és el que CiU va fer a Madrid quan va recolzar els governs en minoria de PSOE i PP. Qui sap, al final potser resultarà que les CUP negocien millor que la pròpia CDC.

No obstant això, el que resulta més sorprenent de tot el procés català (a banda de la forta embranzida que ha agafat en pocs anys), i a la vegada potser és el que costa més de digerir, és que el poble de Catalunya confiï el procés a un partit que fa quatre dies que ha abraçat la independència. Si de debò ara mateix el més important de tot és la independència i si de debò ara no és moment de lluites entre esquerres i dretes, com pot ser llavors que el partit majoritari no sigui ERC? Duu la independència a les venes i ideològicament és propera a la socialdemocràcia. Per què no ho compren això els votants de CDC? O és que si ERC arribés a liderar el procés, ells no hi serien? Acceptarien a un paper secundari? No podem obviar qui va ser el guanyador de les darreres eleccions europees.

Realment, doncs, és només la CUP qui té un problema i qui no cedeix?

Text escrit el 18 de novembre de 2015.
Publicat també a Crític.

dilluns, 16 de novembre de 2015

Pare

Conte finalista del XVIIè premi Víctor Mora. L'Escala, 2015.
Publicat el novembre de 2015 a La dona del quadre i 11 contes més, La Busca Edicions.


A mida que el dolor es fa més i més palès a la cara de la seva dona, la força amb la que li agafa la mà augmenta de manera exponencial. Una altra contracció, una més, que de ben segur ajudarà a tirar endavant, però, tal i com els ha dit la llevadora ara ja fa set hores, el part va per llarg mentre no dilati més. L’Aina respira, es posa les mans a la panxa i li diu quatre paraules d’ànim al fill que ha de néixer a les properes hores.

Mentrestant, el Pau s’ha tornat a endormiscar; mai s’hagués pogut imaginar que es podien arribar a fer becaines de menys de dos minuts. Ella se’l mira amb tendresa, conscient que també deu estar esgotat després de dues nits sense gairebé descans. El crida amb suavitat.

– Pau...

– Què? Què passa? On som? –respon mirant cap a totes bandes mentre s’aixeca de cop mig atordit i un tros de bava se li queda encallat a la barba de quatre dies. Per uns moments no recorda que es troba en una de les sales de parts de la Maternitat de Les Corts–. Estàs bé? Crido a la llevadora? Ara hi vaig!

– No, no cal, que tot segueix igual. Escolta, per què no t’estires al llit i proves de dormir una mica? Això encara va per llarg i tu estàs fet pols.

– Al llit? Sí, home, i tu què? De cap manera!

– Au, va, no siguis tossut! Fa estona que no el faig servir; em va molt millor està asseguda sobre aquesta pilota. Només hi recolzo els braços.

– Que no, que no, que jo vull ser al teu costat. És el que em pertoca. A més, imagina’t que entra una infermera i et veu a tu amb una contracció i a mi clapant al llit com si fos el fill de l’amo. Què pensaran, eh? No, jo em quedo en aquesta cadira, que és d’allò més còmode.

L’Aina comença a somriure i és a punt de dir-li que sí, que aquella cadira plegable fa la pinta de ser comodíssima, però en aquell instant li arriba una altra contracció que li tensa tots els músculs mentre deixa anar un gemec fluix però agut. El Pau li posa les mans als lumbars en un intent de mitigar una mica el dolor. Al cap d’uns segons l’Aina respira alleujada, s’eixuga la suor del front i reprèn la conversa:

– Doncs si no vols dormir, per què no vas a veure a la teva mare un moment? Són a punt de tocar les nou –diu tot consultant el rellotge que hi ha damunt la porta.

– Que no, que no. La meva mare em repudia a l’acte si et deixo sola un instant. Em quedo aquí, i no se’n parli més.

– Com vulguis... –diu sense acabar la frase. Serra les dents i deixa escapar un petit udol; el dolor ja torna a venir.



* * *


Un parell d’hores després, el Pau, davant la insistència de l’Aina, ha sortit uns minuts a fer un tallat i a menjar alguna cosa. Mentre és fora, la llevadora ha examinat l’Aina i li ha dit que, tot i que amb calma, la natura fa el seu curs. El nen està bé, li assegura, però sembla que no té pressa per néixer. Li pregunta pel nom que li posaran, i l’Aina respon que Oriol; un nom molt bonic, li diu. Just quan la llevadora surt de la sala de parts, el Pau entra.

– Has parlat amb ta mare?

– Sí, està bé. No pateixis per ella. Tu només pensa en tu i en el petitó, d’acord? Encara no s’anima a sortir? –diu amb un somriure.

– De moment, no. Sembla que s’ho vol rumiar una mica més.

– Ei, Oriol, sóc el papa –diu amb la cara enganxada a la panxa de l’Aina–. Segur que s’hi està molt bé aquí dins, però els papes tenim moltes i moltes ganes de veure’t. I a banda de la mama i el papa, t’esperen dos grans tetes per a tu solet!

Una altra contracció trenca sobtadament la conversa entre pare i fill. El Pau ho observa tot amb admiració, convençut que si la natura hagués responsabilitzat als homes de la gestació i el part, l’espècie humana s’hauria extingit en un tres i no res. Seguidament s’imagina la mateixa escena trenta-sis anys enrere però amb diferents protagonistes: la seva mare, el seu pare i ell. Se li escapa una llàgrima que li cau lentament per la galta.

– Ei, Pau –diu l’Aina, mig recuperada de la darrera contracció–. Va tot bé? Segur que no vols anar un moment...

– Que no, que no –la talla el Pau, mentre s’eixuga la llàgrima amb la mà–. No en parlem més d’això, si us plau.

– Com tu vulguis...



* * *


– Aina, això va per bon camí –l’anima la llevadora–. Ara respira, i quan jo t’ho digui, empeny amb totes les forces, d’acord?

– Au, vinga, guapa, que ja li veig una mica el caparró! –diu el Pau amb dos ulls com dues taronges–. Ja no li queda res per sortir!

Amb la cara vermella i la boca tancada, l’Aina torna a empènyer tant com les seves esgotades forces li permeten. L’Oriol treu el cap de nou però, quan la seva mare deixa escapar l’aire, torna cap endins. Esgotada, l’Aina diu que no pot més, però el Pau li diu que sí, que ho està fent molt bé, que a la propera segur que surt. L’Aina se’l mira, li agafa la mà amb tota la força que aconsegueix reunir i, a instàncies de la llevadora, ho torna a intentar.

– Va, va, va, va, va! Molt bé, ja quasi està... –diu el Pau, excitat com mai en tota la seva vida ho ha estat. De cop i volta, calla, i a continuació sent un plor i veu com la llevadora posa l’Oriol sobre el pit de la seva mare.



* * *


Passa el temps, sense adonar-se’n si és un minut o mitja hora. Tots dos estan embadalits amb el nounat, mirant-lo i tocant-lo. El somriure que els pares tenen a la cara sembla perpetu. Tot i que ja els ho havien comentat, els sorprèn que tingui la pell tan fina i, sobretot, tan arrugada; al capdavall, els diu la llevadora, ha estat nou mesos envoltat de líquid. Es pregunten a qui s’assembla més, però no es posen d’acord; l’Aina diu que a ell, i el Pau respon que no, que molt millor que s’assembli a la mare de la criatura. Però, tot seguit, quan el Pau pensa per un moment que, més que a ell, tant de bo s’assemblés al seu pare, esclata a plorar. Els sanglots gairebé no el deixen respirar, i amb prou feines nota la mà de l’Aina al cap, que intenta consolar-lo, mentre amb l’altra mà sosté l’Oriol damunt del pit.

Minuts després aconsegueix calmar-se. Amb el cap enfonsat encara al llit, procura respirar profundament. Llavors consulta l’hora i, de sobte, fa un bot i s’aixeca de cop.

– L’Àlvar, he de trucar a l’Àlvar! –diu, atabalat però amb una seguretat absoluta–. Si el trobo a casa, pot estar aquí en un quart d’hora.

– I per què necessites l’Àlvar ara? –pregunta l’Aina astorada però sense obtenir resposta. El Pau ja és al passadís.



* * *


Tretze minuts després, el Pau, des de la porta de l’hospital, veu arribar l’Àlvar en moto. Baixa corrent les escales i li agafa la bossa que li duu. Li dóna les gràcies i en pocs segons torna a ser a l’habitació, amb una càmera Polaroid a la mà. L’Aina mira el rellotge i llavors ho entén tot. El Pau fa una foto a l’Oriol, espera eternament a que la màquina la imprimeixi, i quan ja la té a la mà, se’n va a tota velocitat de l’habitació.

En un obrir i tancar d’ulls ja és fora de l’hospital, corre pel carrer Doctor Salvador Cardenal, s’atura un moment per travessar l’avinguda de Joan XXIII (tampoc es tracta de deixar l’Oriol orfe a les primeres de canvi, es diu a si mateix), i després corre més ràpid que una llebre fins al tanatori de Les Corts.

Esquiva la gentada que omple els passadissos i irromp precipitadament a la cerimònia del funeral, donant un bon ensurt a tothom. S’acosta fins al taüt i demana al responsable de la cerimònia civil que, si us plau, abans d’incinerar el seu pare, posin la foto del nét damunt de l’avi.

Conte escrit el 21 d'octubre de 2013.
Revisat el 13 de juny de 2015.


dilluns, 9 de novembre de 2015

El dit a la nafra (VIII). Llibertat de premsa

Acostumats a llegir la informació nutricional de qualsevol aliment processat i no fer-ne cap cas tot i les barbaritats que s’hi diuen, el consell de direcció d’un dels diaris de més tirada no es va adonar que un periodista díscol havia afegit un peu de pàgina on hi deia que aquell article podia contenir traces d'informació parcial, esbiaixada, censurada o, fins i tot, falsa. 

Microrelat escrit el 27 de febrer de 2015.

dilluns, 2 de novembre de 2015

QWERTY (XIII)

Q. Aquella paraula estava tan devaluada, que la candidatura alternativa va optar per canviar l'eslògan electoral: Esperit democrític. 

W. Els fulletons de propaganda on s'informava sobre el frau d'Economia havien estat claus per assolir el rècord de matrícules de la facultat.


E. L'eslògan en majúscules sobre la fotografia d'aquell cos masculí tan perfecte i musculat va esguerrar tota la campanya publicitària: IMPOTENT!


R. S'esmerçava tant en les seves crítiques, buscant sempre mots impossibles, que mai es va adonar que signava com a críptic literari.


T. El ministre d'energia, en un article al diari, va engrescar els ramaders porcins quan va assegurar que mantindrien les reserves de fuet al màxim.


Y. El premi al millor cos d'antiavalots es devia a que al manual hi deia que, quan comencessin els incidents, calia emprar la gorra sense dubtar-ho.