Vint-i-set de setembre de 2009
Truquen a la porta:
– Si, qui és?
– Senyor Pla? Policia.
El senyor Pla obre la porta.
– Policia? De què es tracta?
– Podem passar?
– Si, és clar, endavant.
Els dos policies entren i passen del rebedor al menjador.
– Vostès diran.
– Senyor Pla, el que hem vingut a comunicar-li no és agradable. Seria millor que s’assegués.
El senyor Pla s’asseu, espantat.
– Senyor Pla, la seva exdona va morir assassinada ahir a la nit.
– Com? Què diu ara? Però com pot ser? Qui ho ha fet?
– Tenim un sospitós detingut a comissaria. Es va entregar ell mateix. Hem d’acabar de comprovar algunes dades però tot indica que ell és l’assassí.
– Però qui és? El seu marit? Un amant?
– Cap de les dues coses. El sospitós afirma que va ser ahir mateix quan va conèixer personalment la seva exdona.
– Llavors què és? Un boig? Un psicòpata?
– Això ho hauran de decidir els psiquiatres assignats el cas, però en fa tota la pinta.
– Déu meu, pobra Helena...
– Dedueixo per la seva pregunta de si ha estat el marit o l’amant, que vostè feia temps que no sabia res de la seva exdona. És així?
– Sí, des de que vam firmar els papers del divorci, no n’havia tingut cap notícia, ni ganes, i no em mal interpreti, per favor.
– Ho entenc, jo també estic divorciat i sé que no és fàcil. Quant fa que es van divorciar vostè i la senyora Soldevila?
– Doncs a veure, deixi’m pensar. Prop de dos anys; vam ser dels primers a beneficiar-nos del divorci en tres mesos en lloc de l’any de rigor de la llei anterior.
– Van estar de sort en aquest aspecte. Perdoni la indiscreció però és la meva obligació preguntar-li si la separació va ser traumàtica, dura, ja m’entén.
– No veig què hi té a veure amb el cas, però és igual, li respondré igualment. Va ser dur, molt dur; jo me l’estimava molt. Em va deixar d’un dia per l’altre i a conseqüència d’això vaig viure una època molt dolenta amb una depressió molt aguda.
– Disculpi’m una altra vegada, però, li va donar algun motiu per abandonar-lo tan de sobte?
– Cal que contesti això? No és gens agradable, francament. A més, no entenc on vol anar a parar.
– El comprenc, cregui’m. Però intentem lligar caps per deixar ben definit el cas davant del jutge.
– D’acord, com vostè vulgui. Sí que me’n va donar de motius: que si era massa possessiu, gelós, que li estava molt a sobre, i suposo que altres coses que he aconseguit oblidar.
– Gràcies, potser en va fer un gra massa, oi? Té parella vostè ara?
– No.
– Bé. A veure, li sona el nom de Llorenç Torrent? Es tracta del sospitós.
– Doncs no, de res.
– Faci memòria, per favor. Tenim indicis que vostè i el sospitós havien tingut alguna relació en el passat.
– Jo? Amb el boig aquest? Escolti, no estarà pensant vostè...
– Aquí ningú pensa res, ni ningú acusa a ningú. Només intentem aclarir els fets.
– Doncs li puc ben assegurar i jurar sobre el que faci falta que no conec ningú amb aquest nom.
– Potser si li mostro la foto del sospitós aconseguirà recordar alguna cosa. El reconeix?
– No, no l’he vist mai.
– Doncs és estrany, senyor Pla, perquè el sospitós tenia vuit àlbums amb fotografies en algunes de les quals, i no poques precisament, hi apareixia la seva exdona.
– Déu meu...
* * *
Dos de febrer de 2006
I què en faig de les fotos? No sé si cremar-les, estripar-les o llençar-les directament pel wàter. El que tinc clar és que no les vull tenir aquí amb mi. No tinc ganes d’obrir un àlbum d’aquí un temps i trobar-me la mala puta aquella rient tan contenta. I si les porto a vendre al mercat de Sant Antoni? Seria bona aquesta! Que algú comprés les fotos d’un altre que no coneix de res! Clar que ben mirat no m’aniria malament perquè estic ben escurat...
I per Internet? I si intento vendre-les a través d’una web d’aquestes de subhastes? Potser algun penjat les compra i tot, i es dedica a fer-se palles amb les fotos picants de la porca de l’Helena! Saps què? Que ho provo. Total, tampoc hi perdré res.
* * *
Tres de febrer de 2006
Autèntica ganga! Venc vuit àlbums amb gairebé mil cinc-centes fotos de viatges arreu del món on hi apareix la meva exdona en la majoria d’elles. També n’hi ha unes cinquanta que no són precisament de viatges, que diguem, tu ja m’entens. Tot per vuitanta euros, despeses de tramesa a part.
* * *
Quatre de febrer de 2006
Mira tu, hi ha un paio que me n’ofereix cent cinquanta euros si retiro els àlbums de la subhasta. Oh i tant, que ho faré! Que et fotin Helena, de les teves fotos en trec cent cinquanta euros! A veure on ho he d’enviar? Aquí a Barcelona, a un apartat de correus. Doncs som-hi, no cal perdre més temps.
Conte escrit el 30 de març de 2006.
Revisat el 15 de juliol de 2013.
