dissabte, 29 de maig de 2010

Quan sigui gran...


Aixeca el cap amb la mirada irritada i respira a fons. La seva veu, forta i estrident, es deixa sentir per tots els racons de la casa.

– Però es pot saber on t’has ficat? T’he dit mil vegades que no vull que juguis pel pis de baix si jo estic aquí dalt. Imagina’t si et passa alguna cosa o fas algun desgavell; com me n’assabentaré jo si no sé on ets? Au, puja, i ajuda’m a traginar el costurer, que a mi em pesa massa. Que no em sents? Ai, déu meu, què desgraciada que arribo a ser! Vídua i sola i amb un fill que no creu. Si el teu pare estigués aquí, això seria ben diferent. Llavors sí que aniries més recte que un pal. Però no hi és, el pobre em va deixar i des d’aquell dia res és igual. Ningú està per mi, i l’única persona que ho hauria de fer se’n desentén per complet. Em tens oblidada, no t’importa gens ni mica el meu patiment. Però on ets? Mira que si he de baixar jo em sentiràs, eh? Diantre de nano!


Baixa per les escales, a poc a poc, per no fer soroll. Camina de puntetes fins la cuina i obre lentament la porta. Els ulls quasi li surten de les òrbites quan veu escampat pel terra el farcit de cotó d’una nina ronyosa oberta en canal. Enfurismada, agafa el nen per l’orella.


– Però què fas? Deixa això ara mateix! Quantes vegades t’he dit que a la cuina no s’hi juga? És malaltissa aquesta obsessió que tens pels ganivets! I aquesta nina, d’on l’has tret? Vés a saber en quin femer l’hauràs trobada. Castigat durant una setmana; a partir de demà et quedaràs totes les tardes al soterrani. A veure si així n’aprens d’una vegada. Ets igual que el teu pare, ets un Bates de cap a peus. No sé què serà de tu quan siguis gran. I ara cap a la dutxa, Norman, i no vull sentir ni una sola queixa. Passa!


Conte escrit el 19 de juliol de 2007.
Relat guanyador del Repte 256, el tema del qual era Una història al voltant d’un personatge de ficció.


dissabte, 22 de maig de 2010

El revòlver (I)



El tret perfecte
Amb la pistola a la boca no era conscient que la bala sortiria pel clatell i trencaria el mirall.


El rècord
Quan la bala li va entrar per l’ull esquerre es va convertir en l’estràbic més fugaç de tots els temps.
Publicat també aquí.



Penediment
Es va penedir del seu egocentrisme quan la bala li va entrar per una orella i li va sortir per l’altra.


Rebel·lia
Farta de tanta injustícia, va decidir que, quan arribés el seu torn, rebentaria a la recambra en lloc de sortir pel canó.


Inversió pública
Quan la bala li va foradar el cor, va maleir l’estat per comprar estrelles de llautó enlloc de l’acer promès.


La russa
Acabaràs com totes, li van dir, però tindràs la sort de viure tota l’emoció del joc a flor de pell.

diumenge, 16 de maig de 2010

Crisi, esport i televisió

Només cal aplicar el sentit comú més elemental per saber que la millor manera d’estalviar és la reducció de despeses. És per aquest motiu que potser comença a ser hora que els governs responsables de les televisions públiques inverteixin en recerca i desenvolupament els diners malgastats en retransmissions esportives tals com la Lliga de Campions, la Fòrmula 1 o el mundial de motociclisme, per posar-ne alguns exemples. Aquells que gaudim de l’esport televisat hi perdrem, però diria que som plenament conscients que, abans de tot, hi ha l’interès general.

Carta publicada a La Vanguardia (11/03/2010) i El Punt/Avui (13/03/2010).

diumenge, 9 de maig de 2010

En segon lloc

Conte finalista del 13è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Tarragona, 2009.
Publicat el març de 2010 a Monsieur Binoix i altres contes, Cossetània Edicions, ISBN: 84-9791-665-3.

Disponible també aquí.

Inspira amb força, en un intent fallit de carregar-se de paciència. Porta tanta estona aturat, que ja ha acabat de llegir el diari gratuït que li han donat a l’entrada de l’hospital. El deixa al seient del costat. A la portada s’hi pot llegir, en lletres ben grans i a pàgina completa, el titular que tracta sobre el darrer atemptat terrorista, sortosament sense morts ni ferits. Malgrat tot, no hi ha gaires novetats sobre el problema en sí: condemnes verbals de cara a la galeria, acusacions mútues d’ineficàcia entre els partits polítics, i qui dia passa any empeny.

Per sentir-se una mica útil, decideix apagar el motor, tant per col·laborar ni que sigui una mica amb el medi ambient, com per estalviar-se uns pocs cèntims d’euro de benzina. El cotxe és vell i té la sensació que cada dia s’hi deixa més diners en combustible, tot i saber que el petroli ha baixat de preu durant les darreres setmanes. Mira pel retrovisor per comprovar l’abast de l’embús on es troba atrapat. S’incorpora una mica i es fixa en la barba de tres dies que li retorna el mirall. Mou el cap de banda a banda quan, pel cantó dret del retrovisor, veu com uns policies persegueixen una munió de venedors ambulants negres. Es gira per tenir-ne una visió més bona, però tot ha anat tan ràpid que ja no hi ha res per veure. Si més no, té l’esperança que no els hagin enxampat. Al cap i a la fi, pensa, potser uns fan la seva feina, però els altres s’hi juguen el menjar.

El semàfor canvia al verd però, tot i l’estrèpit dels clàxons i l’esforç inútil per part d’un guàrdia urbà per tal de reconduir el trànsit, els cotxes no es mouen ni un sol centímetre. Es deslliga el cinturó per treure el cap per la finestra, però no aconsegueix veure res. Fastiguejat, desvia la mirada cap a la vorera i es sorprèn de veure el seu fill; a aquelles hores del matí hauria de ser a l’institut, i no pas assegut sobre la gespa d’un parterre brut i poc regat. És amb uns amics que ell no coneix i que no li fan cap mena de gràcia. Malgrat tot, el seu fill sembla passar-ho prou bé: té una Xibeca a la mà i espera el torn de fumar el porro que comparteix amb els altres.

L’últim cap de setmana que el va tenir a casa, amb prou feines van parlar mitja hora, durant la qual només es van intercanviar retrets. Ell li va dir que faria bé de no sortir tant de nit i estudiar més si no volia tornar a repetir curs; el noi se’l va treure de sobre d’una manera ben cruel: li va etzibar que qui era ell per dir-li què havia de fer amb la seva vida quan era un fracassat que ni tan sols podia pagar la pensió alimentària a la seva exdona. Dit això, va agafar la seva bossa i se’n va anar sense dir adéu, fent trontollar les parets al tancar la porta de cop. Creu que n’hauria de parlar amb la mare del noi, però la perspectiva d’una altra discussió el desanima a intentar-ho, malgrat que estigui en joc el futur de l’única cosa positiva que ha quedat d’aquell matrimoni.

A poc a poc, els cotxes es comencen a moure. Perd de vista el seu fill i, automàticament, el cap li torna al passadís de l’hospital on ha deixat el seu pare. És la tercera vegada en el que va de mes que hi han hagut d’anar i, també per tercera vegada, la sala d’urgències estava col·lapsada. Tampoc s’ha estranyat gens ni mica quan més tard li han dit que no hi havia habitacions amb llits disponibles. A vegades, creu que és una sort que el seu pare no sigui conscient de res del que li passa però, acte seguit, s’avergonyeix d’ell mateix per tenir aquesta mena de pensaments; tota una vida treballant per acabar al passadís d’un hospital, es diu sovint. També es sent culpable quan, per uns moments, nota una sensació d’alleujament per no haver-lo de cuidar durant uns dies. Si pogués contractar un assistent o algú capacitat per atendre’l com cal, ho faria, però no és possible; els diners ni tan sols arribarien per a un parell d’hores al mes. Per això, quan es va assabentar de les noves ajudes dels serveis socials, va córrer a demanar-les. Ara, però, creu que si arriben algun dia seran per quan ell tingui l’edat del seu pare.

Al cap d’un quart d’hora ha avançat només dues travessies, però ara almenys entén el motiu de l’embús: un nombrós grup de gent ha tallat el carrer amb pancartes, xiulets i cassoles, i, pel que aconsegueix entendre de les consignes que li arriben de la cridòria, reclamen la retirada de l’expedient de regulació que els deixa al carrer. Tot i que no n’aprova els mètodes, es solidaritza immediatament amb la seva causa. Al cap i a la fi, ell es troba en la situació crítica a la que es veuran abocats alguns d’aquells treballadors en poques setmanes. Fa més de dos anys que és a l’atur i la data de naixement que hi ha escrita al seu currículum no l’ajuda gens ni mica a l’hora de trobar una nova feina. Deixa de tocar el clàxon i encén la ràdio. Busca una cadena on emetin música clàssica i puja les finestres del cotxe.

Una hora i mitja després arriba per fi a casa seva. Davant l’impossibilitat de trobar aparcament, deixa el cotxe en doble fila, tot i el perill que significaria per a la seva economia si la grua se l’endugués. Ha vingut a recollir quatre coses per al seu pare per tornar ràpidament a l’hospital. Però l’angoixa per les presses es transforma en ràbia i impotència quan comprova que, una vegada més, ni la llum de l’escala ni l’ascensor funcionen. A més a més, la forta pudor que es nota fa pensar que els nous propietaris de l’edifici han tornat a escampar escombraries per algun racó mig amagat. És una lluita que, lentament, els llogaters van perdent. Només queden ell i el seu pare al segon pis, i una pobra vella que viu sola a l’entresòl. La resta de pisos, deu en total, ja estan buits.

Mentre encabeix la roba del seu pare dins d’una bossa, sona el telèfon. El despenja i sent com una dona li pregunta si pot contestar una enquesta del Centre d’Estadística de la Ciutat. Abans que es pugui negar, la dona s’anticipa i li diu que són unes poques preguntes sobre els problemes que preocupen a la societat, i que ho tindran enllestit en menys de cinc minuts. Al final hi accedeix, més per escoltar la suggerent veu de la dona, que no pas per les preguntes en sí. Ella li agraeix el seu temps i li fa la primera pregunta:

– Si us plau, des del seu punt de vista, em podria ordenar els temes següents, de major a menor importància: immigració, economia, medi ambient, terrorisme, educació, sanitat, atur i vivenda.

– A veure, en primer lloc, el terrorisme. Després, deixi’m pensar... em pot repetir la resta?

Conte escrit el 16 de febrer de 2009.
Revisat el 4 de març de 2009.



Disponible també a Amazon.

dissabte, 1 de maig de 2010

Els invisibles


El Hassan, acompanyat del seu fill, l’Abdul·lah, torna cap a casa després d’haver anat a comprar al mercat. L’únic que porta al cistell és una mica de fruita i mig quilo de cigrons, tot el que s’ha pogut permetre gràcies a les petites feines que darrerament ha aconseguit aquí i allà. Fa mesos que no cobra el seu sou com a professor, i mentre l’actual govern continuï al poder, ell i la seva família ho tenen ben complicat; com a mínim, això era el que deia l’informatiu d’un canal internacional de televisió que han vist en una botiga d’electrodomèstics, prop del mercat.

Al tombar una cantonada es troben de cara amb quatre tanquetes i una vintena de soldats de l’exèrcit israelià que els tallen el camí que havien de seguir. El Hassan agafa la mà del seu fill amb força i gira en sentit contrari per tal d’allunyar-se’n ràpidament. No vol problemes; mai s’ha ficat en política, malgrat patir en carn pròpia, dia rere dia, les devastadores conseqüències. Caminen amb pressa, però sense arribar a córrer; han d’evitar donar motius de sospita als soldats. Però, de sobte, a l’altra punta del carrer apareix una munió de joves palestins, sortits dels carrerons adjacents i dels portals d’algunes cases. No tenen pinta, però, de ser quatre exaltats que s’han deixat entabanar, sinó que van ben armats i amb la cara tapada.

Sap que si no fugen d’allà es poden veure embolicats en un enrenou ben gros. S’ajup i li proposa al seu fill una cursa fins a la següent cantonada. El nen accepta encantat, però quan encara no han corregut deu metres, se senten els primers trets. El Hassan agafa el seu fill, el llença a terra sense miraments i s’hi estira a sobre. A crits demana socors i que els deixin sortir d’allà, però el silencien les ràfegues de projectils que els passen per damunt del cap. Malgrat que no sent els xiscles ni veu les llàgrimes de l’Abdul·lah, sap que plora pels espasmes que li transmet el seu petit cos. En un intent de tranquil·litzar-lo, l’abraça ben fort i li crida que no tingui por, que ell el protegirà i que no li passarà res. Fins i tot, quan una bala li toca el braç dret, el Hassan, per no espantar el seu fill, aguanta el crit de dolor prement amb força les dents.

Minuts després cessa el tiroteig. El Hassan aixeca el cap i veu que tot està en calma; els milicians palestins han fugit carrer avall i l’exèrcit israelià es retira en direcció contrària. A cau d’orella li diu al seu fill que ha estat molt valent i que el perill ja ha passat. Llavors es mira el braç per comprovar l’abast de la ferida. El dolor és intens però, a l’acte, se n’oblida completament quan, aterrit, hi veu un orifici de sortida.

Conte escrit l’11 de juny de 2007.
Relat finalista del Repte 243, el tema del qual era La invisibilitat.
Revisat l’1 de maig de 2010.