Tot just fa poc més de dos mesos va aparèixer el ja famós informe PISA sobre l’educació. Un cop més, aquest país no n’ha sortit gaire ben parat, tot i que tampoc sorprèn ja que fa temps que la tendència no varia pas gaire. Potser ens aniria millor si ens féssim nostra la consideració de la que gaudeix el professorat a Finlàndia, país acostumat a treure bons resultats en aquest informe (altres maneres oposades de fer les trobareu en aquest vídeo). I ha estat pensant en el professorat, que m’han vingut al cap aquells que em van marcar especialment durant la meva etapa educativa.
Tot i que a l’EGB (pels lectors més joves: Educació General Bàsica, l’equivalent, si fa no fa, a la primària actual) vaig tenir professors fantàstics i no canviaria la meva primera etapa escolar per res del món, els quatre escollits (si els podem etiquetar així) són posteriors. N’hi ha dos de la meva inacabada època universitària a la facultat d’història de la UAB: un explicava el període històric que li pertocava talment com si fos una novel·la d’intriga per capítols, acabant la classe amb una sensació de Continuarà... que ens deixava sempre a tots amb ganes de saber més i més; l’altre hi posava unes dosis d’humor negre barrejat amb una irònica i fina crítica política que ens tenia a tots els alumnes ben atrapats (exemple: Déu li va tirar un cable a Alfons de Borbó).
Tots dos es mereixerien que deixés anotats els seus noms aquí, però per respecte als altres, dels quals només en recordo les seves cares i les seves classes, no ho faré. Un d’ells, que també impartia història però en el seu cas a tercer de BUP, només el vaig poder gaudir durant la substitució d’un mes. Portava una barba espessa que li baixava coll avall, parlava en català occidental i era un tros de pa, tant, que els alumnes ens n’aprofitàvem i no paràvem de fer soroll fins que ja havien passat ben bé deu minuts de classe. Ell, mentrestant, es quedava assegut a la taula i romania en silenci fins que callàvem. Llavors començava el conte i ningú obria la boca fins que sonava el timbre. No recordo si era història de Catalunya, d’Espanya o universal, però de ben segur que el conte hauria tingut el mateix èxit ni que hagués estat la història d’Austràlia, per posar un exemple. Si aquell home tenia fills, deurien anar a dormir cada dia encantats amb un conte diferent (i suposo que adaptat) de reis, prínceps i princeses, o de les gestes dels herois populars.
El darrer donava classes d’anglès a l’acadèmia on vaig estudiar uns anys, i deuria ser un anglès de tota la vida perquè tenia un accent que s’entenia d’allò més bé. Per descriure’l el compararé amb un professor de pel·lícula prou conegut: el senyor Keating. No ens va dir que arrenquéssim la primera pàgina del llibre per la senzilla raó que ni tan sols el vam obrir. Durant les hores de classe parlàvem de les nostres coses, sempre en anglès, i ens feia petar de riure cada dos per tres. Com ja deveu suposar, només va durar el primer trimestre i al seu lloc ens van entaforar un professor similar al substitut d’en Keating, amb la qual cosa la motivació per anar a l’acadèmia va caure en picat.
Per millorar l’educació d’aquest país segurament s’han de canviar sistemes, maneres de fer i molts altres aspectes que els qui entenen en la matèria deuen conèixer, però si en la primera línia de foc hi ha un professor motivador que sàpiga engrescar l’alumne com qualsevol dels quatre descrits, més de la meitat del camí ja està fet. A tots ells i també a molts altres, moltes gràcies.
Text escrit el 18 de gener de 2014.
Suposo que tots tenim els nostres professors preferits, aquells que recordem molt, encara que hagin passat els anys. També aquells més odiats, oi? Però bé, les marques que ens deixen tenen les seves funcions, n'aprenem molt, i no per les matèries que imparteixen, sinó per la seva manera de fer i de viure l'assignatura. No sé si es pot millorar l'ensenyament del país, vull dir, evidentment que es pot millorar, però no sé com, però professors entregats i vocacionals que marquin els alumnes sempre n'hi haurà.
ResponElimina