dimarts, 28 d’agost de 2012

Així ens va


El Lluís va decidir fa uns mesos que ja no li interessava més seguir sent soci del Barça. Entre que va patir algun problema de salut, que la majoria dels partits són per la nit, que l’estadi sovint és un congelador durant l’hivern i que quan la mandra entra en escena és difícil combatre-la, anava molt cop al camp. Coneixia i utilitzava el servei de Seient Lliure que el club ofereix als socis per tal que es pugui vendre l’entrada de la seva localitat si el soci decideix no acudir al partit. Així, ambdues parts en treuen algun benefici econòmic: si el club ven l’entrada, part de l’import reverteix al soci, sigui directament per transferència bancària o bé mitjançant un descompte en la propera quota de soci. Veient, però, l’escàs ús que feia del carnet i que mai havia aspirat a obtenir condecoracions d’antiguitat com a soci, el Lluís va optar per la solució que ell creia més lògica: donar-se de baixa d’un servei que ja no volia utilitzar més.

Aquesta decisió, que ningú posaria en qüestió si es tractés d’un club de tercera regional, li ha comportat haver de sentir uns quants cops que ha comès una estupidesa (amb bones paraules, només faltaria). Un conegut li va comentar que hauria hagut de llogar el carnet, que tal i com està la llista d’espera per fer-se soci, segur que podria demanar-ne una bona picossada. Un altre va arribar a dir que una opció a tenir en compte seria posar-se d’acord amb el porter d’algun hotel i treure’n un bon rendiment llogant-lo per partits individuals als estrangers que vénen a Barcelona. I, per acabar-ho d’arrodonir, el dia que va anar a l’oficina d’atenció al soci per donar-se de baixa li van insinuar si s’ho havia pensat bé, amb un to que deixava entreveure que deixava passar una manera fàcil de fer diners.

No és d’estranyar que el país estigui com està. Molta culpa la tindran els mercats, els bancs, les caixes i els polítics, però si entrem en el camp dels especuladors, d’aquells individus encegats per la cobdícia que només volen el diner fàcil i ràpid, aquí en tenim de tota mena. Així ens va.

Text escrit el 24 de juliol de 2012.

dimarts, 21 d’agost de 2012

Encàrrec letal

El soroll de nens que corren, xisclen i juguen pel parc és eixordador. Al voltant de tots ells, els pares i les mares xerren, gairebé a crits, del creixement dels fills, de l’escola, de si mengen bé o no, i de la rapidesa amb que s’engoleixen els anys sense ni tan sols assabentar-se’n.

En un banc lleugerament separat de tot el rebombori, dos homes amb ulleres de sol ben fosques parlen calmosament. S’acaben de conèixer fa uns instants; un es fa dir senyor Garcia i l’altre senyor Prat. Són noms inventats per a la ocasió, ambdós ho saben bé, com també són falses les barbes i les perruques que canvien la seva imatge habitual.


– Vostè dirà senyor Garcia.


– Miri, m’han dit que vostè és el millor: net, discret i que no falla mai. M’alegro que sigui així ja que es tracta d’un assumpte molt delicat, suposo que m’entén. 


– Perfectament. En la meva feina sempre es tracten temes delicats.


– Sí, bé, clar... Aniré al gra, si li sembla bé.


– No n’esperava menys. El temps és or.


– El nom del subjecte en qüestió és Joan Roig i viu al carrer Bernat Caront número quinze.


– En té una fotografia?


– Sí, aquí la té.


– És recent?


– D’uns dos mesos enrere, si fa o no fa.


– I de complexió, com és aquest home?


– Metre vuitanta d’alçada, aproximadament, i de pes deu fer entre setanta i setanta-cinc quilos.


– Com vostè o jo mateix, més o menys?


– Sí, per l’estil.


– Coneix els seus horaris habituals?


– Sí. 


– I com els coneix? L’ha seguit? Creu que se’n pot haver adonat?


– Sí que l’he seguit però dubto molt que se n’hagi adonat.


– I com n’està tan segur?


– Sempre he mirat de prendre totes les precaucions possibles i posaria la mà al foc que no sap res.


– Bé, hi confiarem. 


– Vol apuntar els horaris?


– No cal, sempre procuro recordar de memòria totes les dades.


– Així no hi ha proves, eh?


– Estalviïs la ironia, per favor.


– Perdoni, perdoni... Miri, surt de casa cada dia cap a dos quarts de vuit per anar a treballar i no en torna fins més enllà de les vuit de la tarda.


– I durant els caps de setmana què fa?


– Gairebé mai surt de casa.


– Ah, no? Es queda sempre tancat a casa seva?


– Pel que jo he vist, sí.


– Té dona, fills, pares? Viuen amb ell? Solen acompanyar-lo?


– No. Està divorciat i viu sol.


– Molt bé, diria que la informació sobre l’objectiu ja la tenim. No obstant això, faré les meves pròpies investigacions sobre el terreny. Parlem de diners?


– Sí, clar, ningú treballa de franc, oi?


– Insisteixo en el que li he dit abans: no m’agraden les bromes en els negocis. No voldria haver-li de tornar a repetir.


– Li demano mil disculpes. No tornarà a passar.


– No en tinc cap dubte. A veure, ara seré jo qui anirà al gra. Seran vuitanta mil euros, que vostè ingressarà en dues tongades de quaranta mil cadascuna en un compte que tot seguit li faré saber. El primer ingrés haurà de ser satisfet demà mateix i el segon un cop jo el truqui per comunicar-li que la feina ja està feta. Hi estem d’acord?


– Si, és clar.


– Cap dubte? Cap pregunta?


– No, cap.


– Doncs llavors ja hem acabat. Aquí té el número del compte corrent; és d’un banc suís, així que no pateixi, que la confidencialitat és absoluta. No cal dir que vostè i jo no ens tornarem a veure més, a no ser que més endavant em vulgui fer un altre encàrrec.


– No, pot estar segur que no ens veurem més. Gràcies i adéu, senyor Prat.


– Adéu, senyor Garcia.


Els dos homes s’aixequen i es donen cortesament la mà. S’allunyen del banc, agafen direccions oposades i deixen enrere el xivarri infantil que no ha minvat gens ni mica. 


El senyor Prat va a buscar el seu cotxe, aparcat en un carreró solitari i sense sortida. L’obre amb el comandament a distància, entra per la porta del darrere i seu al seient. Aprofitant els vidres foscos de les finestres, es treu la gorra i la perruca canosa que porta i deixa caure una cabellera llarga i rossa. Seguidament s’arrenca amb compte la barba postissa i visualitza al retrovisor el reflex d’un cutis de trets efeminats. Engega el cotxe i se’n va.


El senyor Garcia se’n va caminant fins arribar a uns grans magatzems. Un cop és dins es dirigeix cap als serveis on, després d’assegurar-se que no hi ha ningú, es tanca en un dels vàters. Amb l’ajuda d’un mirall que porta a la butxaca de l’americana es treu la falsa barba i la perruca de cabell negre, deixant respirar un cap completament calb. Mulla paper higiènic amb una ampolleta d’aigua i es neteja la lleugera morenor amb què s’havia maquillat. Finalment, surt dels serveis i se’n torna cap a casa seva.


Al cap de mitja hora, el senyor Garcia arriba al portal de casa seva. Allà hi troba la portera que està acabant de fregar l’entrada.


– Bona tarda, senyora Maria.


– Bona tarda tingui vostè. Va tot bé?


– Sí, tot bé, gràcies.


– Segur? No m’enganyi, que ja fa masses dies que el veig capcot. Em té ben amoïnada.


– Agraeixo el seu interès però no cal que es preocupi tant per mi.


– I qui ho farà sinó? S’hauria de buscar una bona dona. Però bé, no em vull ficar on no em demanen. Per cert, ja ha fet revisar la instal·lació de gas?


– Sí, ja està arreglada. Apa, fins la propera.


– A reveure, senyor Roig. 

Conte escrit el 5 de juny de 2006.
Revisat el 19 d’agost de 2012. 

dilluns, 6 d’agost de 2012

Un pare responsable (VIII). Els horaris

Per molt que familiars i amics amb experiència li diguessin una i altra vegada que qui marcaria el ritme i els horaris seria el seu futur fill, ell s’hi resistia amb fermesa, i, a més a més, els assegurava que ja tenia pensada la manera de marcar-lo de ben a prop des del primer dia. S’havia informat extensament sobre la matèria i havia decidit aplicar al peu de la lletra el sistema disciplinari creat per un reconegut pediatra suís. Aquest sistema consistia en farcir de rellotges de tota mena (de paret, digitals, d’agulles, despertadors i també de sorra i solars per fer bonic) aquelles estances on el nen hi faria vida. Així, la criatura relacionaria el tic-tac, les alarmes i els silencis amb les accions diàries: temps per jugar, hora de menjar o despertar-se i temps per dormir. Segons el pediatra, la fórmula era infalible a base d’insistir dia rere dia durant el temps que calgués.

Però malgrat tots els esforços i patiments, res va sortir com esperava. El seu fill s’havia creat lentament la seva pròpia rutina, diametralment oposada a la dels pares. La mare, però, ja s’ho mig esperava; al capdavall, només ella sabia que, en realitat, el pare de la criatura era un australià que havia conegut fugaçment a l’oficina.


Microrelat escrit el 15 de juny de 2012.