dilluns, 30 de juliol del 2012

Un escriptor de masses

Si durant la seva adolescència li haguessin fet la pregunta i li haguessin demanat sinceritat a l’hora de contestar, ell no hauria dubtat gens ni mica en la resposta: quan fos gran li agradaria ser escriptor, però no un escriptor qualsevol, sinó un que hagués viscut en la seva pell les novel·les que escriuria. Això era el que realment desitjava: viure experiències vitals extremes, bones o dolentes, per després poder-les traslladar al paper amb tot el seu acarnissament. I ho va aconseguir, va esdevenir allò que sempre havia desitjat.

El primer llibre que va escriure, amb tan sols vint-i-tres anys, va convertir-se en un èxit rotund en pocs mesos. Amb una claredat que sorprenia i deixant de banda les floritures que podien allunyar el lector de l’argument, la novel·la explicava tot el seu procés de degradació causat per l’alcohol, el joc i les drogues. Des dels dinou anys s’havia arrossegat miserablement per bars, sales de joc, racons infectes de toxicòmans, comissaries i una presó, on hi va romandre durant tres mesos. Ho havia passat malament, però un cop havia estat tot superat i ho va poder escriure, la seva sensació era que la balança s’inclinava clarament cap al costat bo.

Traduït a més d’una vintena d’idiomes i amb desenes de milers d’exemplars venuts a tot el món, un any i mig després de la publicació de la novel·la va decidir agafar-se unes llargues vacances; se les podia permetre i les intentaria aprofitar per recollir vivències de cara a un segon llibre. La seva pretensió era escriure una narració de viatges amb algunes pinzellades d’aventura (en el cas que les visqués), en contra del criteri de l’editor, que preferia una novel·la que tractés altra vegada de les dependències i addiccions humanes. Però malgrat el canvi radical de gènere, se’n va tornar a sortir. Aquell viatge pel Carib va ser ben productiu pel que va fer a experiències: va viure un dels huracans més ferotges patits mai a Nicaragua, va ser testimoni d’un assassinat entre mafiosos al Canal de Panamà i va conviure durant dos mesos amb la guerrilla colombiana, amb la que fins i tot va participar en un segrest. Quan al cap d’un any va sortir publicada la novel·la i es va tornar a convertir en un èxit absolut, l’editor, nedant entre diners, li va prometre que mai més de la vida tornaria a qüestionar el que havia d’escriure.

El tercer llibre va ser un recull de relats de caire més o menys místic i, en més d’un cas, gairebé alliçonador. Les estades viscudes en diverses comunitats religioses d’arreu del món, les reflexions d’instruïts homes de fe (que faria passar com a pròpies), la participació activa en ritus ecumènics i les tertúlies amb la gent senzilla del poble, el va tornar a dur al primer lloc de les llistes durant mesos. S’estava convertint cada cop més en un personatge mediàtic i a cada acte de presentació d’un nou llibre les sales s’omplien de gom a gom. Mentrestant, l’editor es fregava les mans: mai hagués cregut que el gènere autobiogràfic o, dit d’una altra manera, la curiositat morbosa del lector per la vida d’algú altre, pogués arribar a ser tan rendible. 

Els crítics literaris amb prou feines s’atrevien a buscar els punts febles de la seva obra. Aquell autor movia massa diners i lectors; gosar ficar-se amb ell podria ser fins i tot perillós per a les seves carreres professionals. N’hi va haver un que va arribar a posar en dubte l’autenticitat autobiogràfica de la seva obra, però es va haver de disculpar al cap de pocs dies pel linxament públic que va rebre la revista on hi publicava les crítiques. En un acte literari, un altre crític es va atrevir a demanar-li si es sentia preparat per escriure una novel·la amb un argument no biogràfic. Amb la visió de negoci que l’impacte de la notícia crearia, va contestar-li que era bastant probable que la cinquena no fos biogràfica, però que hauria d’esperar encara un parell d’anys abans de poder-la llegir. En aquells moments estava enfeinat amb la que seria la quarta, de la que va avançar que tindria una càrrega considerable de sexe. L’editor (que no en sabia res), els llibreters i els lectors, sorpresos i anhelosos de tenir ja entre mans el nou llibre, el van venerar amb un aplaudiment devot i entusiasta, com si fos una estrella de Hollywood.

No havia enganyat ningú. El quart llibre anava farcit d’escenes de sexe de tota mena, des de les més romàntiques, més aviat poques, fins a les orgies grupals més salvatges, que eren les que abundaven (i venien) més. A la legió immensa de lectors fidels que ja tenia, s’hi van afegir centenars de milers més d’arreu. Tothom es quedava perplex que aquell home hagués viscut en carn i ossos tot el que arribava a explicar. I no era pas mentida, ho havia viscut tot, si bé per primer cop havia introduït un element inventat i n’havia omès algun altre: aquell llibre li havia suposat una despesa considerable en prostitutes de luxe.

Dos anys després, va arribar finalment el dia de la presentació del cinquè llibre. Durant l’any anterior havia estat viatjant pel sud-est asiàtic, cosa que va aixecar tota mena de rumors sobre l’argument: seria autobiogràfic o no ho seria, tal i com havia insinuat insistentment els darrers temps? Va sorprendre tothom quan es va saber que la novel·la era de crim i misteri, farcida de duresa i escenes sanguinàries. L’argument estava basat en la recerca i captura d’un assassí i violador de noies joves. La crítica, aquest cop amb l’admiració més sincera, va ser unànime: si algú encara ho dubtava, aquella novel·la demostrava a tothom que es trobaven davant d’un gran escriptor; el repte d’escriure un text no biogràfic havia estat superat amb escreix. I el més sorprenent de tot era que l’assassí es sortia amb la seva i no era capturat per la policia.

Mentrestant, a Vietnam, Laos i Cambodja, feia mesos que tres famílies ploraven la mort de les seves filles, sense saber qui les havia segrestat i assassinat.

Conte escrit el 28 de juny de 2006.
Revisat el 25 de juliol de 2012. 

dimarts, 24 de juliol del 2012

Gossos perillosos

Segons es pot llegir a la pàgina web de l’Agència de Salut Pública, una de les obligacions que tenen els propietaris de gossos perillosos és dur-los sempre fermats amb corretja o cadena i que portin morrió. En aquests temps de crisi, en els que qualsevol ingrés a la caixa pública és benvingut, probablement es recaptaria una bona quantitat gràcies a l’incompliment sistemàtic d’aquesta normativa per part d’alguns propietaris. Si la policia de proximitat (aquesta que només existeix en els programes electorals) no sap per on començar, que facin una volta pels Jardins de Massana, al barri del Congrés de Barcelona. Els diners, però, no són el més important: de ben segur que així s’evitarà més d’una desgràcia.

Carta publicada a El PuntAvui (14/04/2012), amb resposta, (30/04/2012) i a La Vanguardia (16/04/2012).

dimarts, 17 de juliol del 2012

Una bona feina

Oh, que bé! Que bé s’hi està en aquest sofà! Em noto cansat però no hi ha dubte que avui ha estat un bon dia. M’he aixecat passades les deu, m’he fet una remullada de mitja hora amb la nova banyera d’hidromassatge que em vaig comprar la setmana passada, i després he baixat a la cerveseria del Manel a esmorzar: una canyeta, un entrepà de llom del bo amb formatge i un tallat com només ell els sap fer amb el seu cafè italià. Més tard m’he arribat fins a una llibreria del centre on m’he comprat més de trenta llibres: algunes novel·les policíaques, tres assajos polítics, una història de Catalunya de noranta euros, un atles mundial amb un detallisme impressionant, un parell de guies de viatge, un sensacional llibre de golf i un fotimer de clàssics russos i francesos del segle XIX. Aquesta tarda me’ls faran arribar a casa per missatger.

Cap a dos quarts de dues he anat fins a la Barceloneta a dinar. M’he assegut a l’assolellada terrassa d’una marisqueria on he menjat un tiberi de bon marisc com feia temps que no en tastava cap, i tot regat amb un deliciós vi blanc. Sortint del restaurant he decidit caminar una estona fins la consulta del meu massatgista; és tan bon amic, que ha obert la consulta mitja hora abans per deixar-me com nou tres quarts d’hora després. 

A tres quarts de sis he anat a treballar.

A les vuit i cinc, quan ja arribava a casa, m’he trobat la veïna del quart primera i l’he estat petant una estoneta amb ella. És una gran dona, lluitadora i honrada com cap altra, que ha sabut tirar endavant els seus fills tota sola després que el cretí que tenia per marit la deixés per una altra. Li he preguntat si demà el seu fill tenia el matí lliure i que, si era el cas, el podia convidar a jugar una partideta de golf. El seu fill està sense feina ara mateix i no s’ho està passant gaire bé el pobre. Intento ajudar-lo en la mesura possible, sense implicar-m’hi gaire; ni ho sóc ni vull fer-li de pare, jo. Ja m’hauria casat si n’hagués volgut exercir. La veïna m’ha contestat que ja li comentaria però que de ben segur s’hi animaria, sobretot després que jo li hagués regalat el meu antic joc de pals quan em vaig comprar els que tinc ara. A més, es veu que el noi es mor de ganes de pujar al meu nou quatre per quatre. Una gran dona, i tant! No entenc com cap home decent no s’ha fixat en ella. O potser és ella la que no hi està interessada després del que ha arribat a patir.

Carai! Cada dia el trobo més còmode aquest sofà! Clar que ja ho pot ser després del que vaig pagar per ell. Em sembla que el divendres me n’aniré a la casa de Sardenya a passar-hi un parell de setmanes, per desconnectar una mica d’aquesta ciutat. He de reconèixer que tinc una feina collonuda: treballo poques hores, cobro molt i no passo comptes amb ningú; jo sóc el meu propi cap. Gràcies a això em puc permetre la vida que duc: golf, massatges, restaurants cars, un parell de cotxes bons, la
Harley, les cases de Sardenya i els Alps suïssos... No em puc queixar. Clar que també cal dir que si tinc tot això és perquè m’ho he guanyat amb la meva professionalitat, que en aquest negoci ningú regala res i ser el millor no està a l’abast de qualsevol. A veure, quina hora és? Dos quarts menys un minut de nou. L’hora de les notícies.

Notícia d’última hora: avui ha estat assassinat a Barcelona l’empresari britànic John Wright, propietari d’una de les cadenes d’informàtica i electrònica més grans del món i una de les grans fortunes europees. La policia no descarta cap hipòtesi...

Conte escrit el 7 de març de 2006.
Revisat el 10 de juliol de 2012.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Un pare responsable (VII). Deixar de fumar

Era el primer a reconèixer que el millor que podia fer, tant per ell mateix com pel fill que la seva dona duia al ventre, era deixar de fumar. No només volia deixar el tabac per ser un bon exemple, sinó també per gaudir d’una millor qualitat de vida que li permetés poder jugar a futbol o anar d’excursió amb el nen sense que el fetge li sortís per la boca. Però tot i pensar-hi constantment, el naixement s’acostava i ell seguia fumant, tant per por a enfrontar-se a la síndrome d’abstinència com per una rebel·lia creixent provocada per alguns amics i familiars, que el pressionaven amb l’auguri que deixaria vídua i orfe a les primeres de canvi.

Finalment, va decidir donar el pas i fixar una data. Una setmana abans del dia clau va llegir un article que parlava de les principals causes de mort dels homes d’entre trenta i cinquanta anys. Atordit, va decidir que, a més a més del tabac, aquell mateix dia deixaria la moto al garatge per no agafar-la mai més.

Microrelat escrit el 25 de maig de 2012.