dilluns, 26 de març de 2012

QWERTY (I)


Q. L'informàtic no es podia creure el correu electrònic del seu cap: si us plau, instal·la'm una webcam a l'orinador. 

W.
 L'addicte al sexe al·lucinava amb el missatge del seu amic que li parlava d'una psicòloga: confia en ella, és la millor teraputa que conec.

E.
 El metge somreia amb els seus antics apunts de ginecologia: no és estrany que algunes dones estiguin de mal humor durant la monstruació.

R.
 L'estudiant no sabia com respondre la primera pregunta de l'examen d'història antiga: faci un resum acurat sobre les guerres púbiques.

T.
 Tot i saber que no li anava la vida, l'informe del metge el tenia molt capficat: cal efectuar-li una operació quirúrgica a l'Hospital Cínic.

Y.
 L'alumne va pensar que, tenint aquell nom, Frederic Baba-roja no podia haver estat gaire important.

dimarts, 20 de març de 2012

dilluns, 12 de març de 2012

Un pare responsable (IV). La qüestió religiosa

Abans que nasqués el seu fill ja havia deixat una cosa ben clara a tota la família: no permetria que ningú, fos qui fos, intentés influir en les creences religioses del nen. D’aquest tema, va remarcar, se n’encarregaria personalment i, agnòstic com era, vetllaria per tal que el seu fill no fos contaminat per cap mena de fe religiosa. Quan arribés a la majoria d’edat, va concloure, ell mateix triaria el que més li convingués.

No obstant això, de portes endins reconeixia que una mitologia creada a mida podria ser de gran utilitat si el nen es portava malament o es posava pesat a l’hora de menjar. Així, en pocs minuts va idear un primer univers on hi viurien el metge amb cara d’ogre que li havia tallat el tel de la llengua als quinze dies de néixer, la senyora del metro horriblement maquillada que, sense permís, li va estampar un petó a la planta del peu dret, i el vell de la sala d’espera de l’ambulatori que no parava de queixar-se de com plorava el nen. La tieta àvia, que quan parlava escopia capellans a tort i a dret, va quedar-ne fora; en cap cas li volia crear un trauma al seu fill.

Microrelat escrit el 14 de gener de 2012.

dilluns, 5 de març de 2012

La reconciliació


Treu el cap per la porta de l’habitació just després que hi acabi d’entrar la seva cunyada. Deixa anar un esbufec gairebé imperceptible i esbossa un petit somriure sarcàstic. S’acosta al llit on està estirat el seu germà, però no gaire; s’estima més quedar-se a una certa distància.

– Collons, quin panorama! Doncs resulta que era cert; no exageraven pas la santa de la teva dona i els teus immerescuts fills. No fas gaire bona cara, no. És més, si em permets l’expressió (i si no me la permets, se me’n fot de dalt a baix), estàs fet una autèntica merda. Mira-te’l bé: on és aquell fanfarró que anys enrere es vantava de la bona salut que tenia i que vestia samarretes ajustades per tal de marcar bé els bíceps? Ets tu, pocavergonya? Segur que ets tu? No, és impossible, em dec haver confós d’habitació. Tot i que he de reconèixer que hi tens una retirada, eh? Sí, sí, diria que és la mateixa persona, però, pel que sembla, tota aquella fibra que lluïes s’ha convertit en pura pelleringa. De fet, la poca carn que et queda és flàccida de pebrots, eh? Qui ho anava a dir del playboy del barri! Com t’has de veure, germanet. Si tingués a l’abast un mirall de cos sencer i no estiguessis inconscient, et ben juro que te’l posava al davant; així veuries quina fila fas. És una llàstima que la teva vista estigui sota mínims, però no hi fa res; recordo que quan va morir un cosí segon de l’Elionor (que t’envia records, mira si és bona persona la meva dona), ens van dir que els darrers sentits que es perden són els del tacte i l’oïda. Tocar-te no ho penso fer pas, perquè fas una angúnia que repel·leix a qualsevol. Però el que és escoltar-me, i tant que m’escoltaràs. Això o aixeca’t i fes-me callar, nyicris, més que nyicris!

» Vols saber una cosa? Quan la teva dona em va trucar per dir-me que estaves fumut i per si podia fer-li el favor de venir-te a veure (el favor li faig a ella i no pas a tu, que et quedi clar), el primer que li vaig preguntar va ser si m’havia de comprar una màscara per tal d’evitar qualsevol contagi. Vés a saber què dimonis havies agafat! Però em va dir que no, que el que tens no s’encomana. I sembla que és cert, perquè acabo de veure els teus fills a fora i a tots ells els veig la mar de bé, i això que t’han hagut de suportar tots aquests anys. Malgrat tot, jo en duc una a la butxaca, perquè amb la mala llet que has tingut sempre, no me’n refio ni un pèl de tu; m’hi jugaria mitja cama que els teus microbis han heretat el teu mal caràcter. Però bé, en tot cas, millor que hagin estat els microbis i no pas els teus fills, que, sortosament per a ells, han sortit a la mare.

» Per cert, ara que hi caic, si no t’espaviles, crec que passaràs l’aniversari en aquesta habitació tan poc acollidora. És lletja de pebrots, eh? Ja hauries pogut pagar una mútua com faig jo cada mes religiosament; no sabia que fossis tan avar. Si més no, almenys tens una habitació per a tu sol, i això sempre és una sort, sobretot pel possible company d’habitació que t’hagués pogut tocar. S’hagués guanyat el cel, el pobre.

» Però bé, el que et deia, que estem a mitjans d’abril, així que amb prou feines et queden tres setmanes per posar el peu a terra, si és que tens intenció de celebrar el teu aniversari. Clar que, si tu vols, puc venir jo mateix a apagar-te les espelmes del pastís ja que, al cap i la fi, jo també faig anys. Qualsevol diria que vam néixer el mateix dia perquè, tal i com et veig, sembla que hagis nascut sota les bombes de la primera guerra mundial en lloc de les del trenta-set. Qui tindria els pebrots de jurar que som bessons, oi?

» Buf! Fa calor aquí dins, no? No sé per quins set sous fa sempre tanta calor als hospitals. I aquesta olor tan desagradable que només es troba en llocs així és insuportable. Em sembla que marxaré d’aquí a ben poca estona perquè em començo a ofegar. Ara bé, abans de marxar vull que m’escoltis bé i espero que, com a mínim, tinguis les orelles despertes i se’t quedi això gravat al cervell. Ja t’he dit que si sóc aquí és perquè la Lluïsa m’ho ha demanat, però el que en surt més beneficiat ets tu, tros de malparit, perquè resulta que sóc l’únic coi de donant compatible de la cosa aquesta que et fa falta. Però que et quedi ben clar el que et diré ara: això no suposa en cap cas una reconciliació entre tu i jo. Així que, quan ja t’hagis recuperat i estiguis escarxofat al sofà de casa teva amb els peus sobre el puf, no em truquis pas, perquè els meus ideals continuen sent el mateixos des del darrer cop que ens vam veure, i jo no vull tenir tractes de cap mena amb un comunista de merda com tu. Res ha canviat entre tu i jo, i tal i com et vaig dir fa cinquanta anys davant la porta de la universitat: visca la CNT i que et bombin!

» Lluïsa, si necessita xuclar-me algun altra vegada, només m’ho has de dir. Adéu-siau.

Conte escrit el 15 de juny de 2009.
Revisat el 2 de març de 2012.