dilluns, 25 d’abril de 2011

Objectes tallants


Segons el reglament 272/2009, publicat al Diari Oficial de la Unió Europea, i que tracta sobre la seguretat a l’aviació civil, a l’equipatge de mà dels passatgers d’un avió no hi pot haver armes de foc ni armes blanques així com tampoc estris contundents, tallants o punxants, entre altres objectes. No obstant això, el que és absurd i contradictori és que un cop s’han superat els controls de seguretat que donen accés a les portes d’embarcament, els viatgers poden comprar ampolles de vidre de qualsevol mena de beguda o llaunes d’olives amb obertura fàcil, que, degudament manipulades, poden ser utilitzades com a armes tallants.

Carta publicada (per encàrrec familiar) a El Periódico (31/05/2010) i El Punt/Avui (31/05/2010).

divendres, 15 d’abril de 2011

Escalfor

Conte guanyador del 2on premi del Concurs de relats breus Sant Jordi 2011. Valls, 2011.

Baixa'l en PDF.
Disponible també aquí.

El doctor està assegut a la seva cadira mentre espera que el següent pacient entri a la consulta. Va en mànigues de camisa ja que, com és habitual, la calefacció està un parell de graus per sobre de la temperatura ideal. Passa la mà per damunt del vidre per treure’n el baf i veu, sorprès i embadalit, com comencen a caure els flocs de neu en ple mes d’abril. Aquest any l’hivern està sent dur; el fred va arribar durant la segona quinzena d’octubre i, de moment, es resisteix a marxar. Potser és cosa del famós canvi climàtic, pensa el doctor, però a ell li fa l’efecte que el temps també s’ha trastocat del tot.

El pacient que acaba d’atendre no ha millorat gens ni mica durant les darreres setmanes. Continua creient que tothom l’odia i li vol fer mal i, per això, es nega a baixar a la sala d’activitats i a sortir al jardí quan fa sol. Des que va ingressar només deixa la seva habitació durant els àpats o per visitar el psiquiatre, i sempre acompanyat de les infermeres, que li han de jurar i perjurar que, amb elles al seu costat, no ha de tenir por de res. És el pa de cada dia: persones traïdes per la seva pròpia consciència. Algunes, amb voluntat i ajuda, l’aconsegueixen controlar; d’altres ja no sortiran mai més del seu univers particular.

Després de dos discrets cops a la porta, sent com aquesta s’obre i entra en Robert, un pacient que trenca esquemes ja que, a banda que no rep mai visites, va arribar a l’hospital sol. Camina, sense arrossegar els peus, fins a arribar a la cadira que hi ha a l’altra banda de la taula on seu el doctor. Està expectant i els seus ulls, més oberts del que seria normal en un lloc on la son no descansa mai, deixen entreveure una mirada espantadissa. En Robert té por que li donin l’alta. Li diu bon dia al doctor amb un fil de veu que es nota massa forçat i, al contrari que altres pacients, espera amb el cap cot que el psiquiatre li doni permís per seure.


– Seu, Robert. Com estàs?


– Molt malament, doctor, cada dia pitjor.


– Pitjor? Vols dir? 


– I tant que sí! És el de sempre: cada dia, quan em desperto, el primer que em ve al cap és la idea de matar. Sento un odi per tot i per tothom que no té límits i, el que és pitjor, o potser hauria de dir que és el millor en aquest cas, és que en gaudeixo plenament. I, aquest odi que li dic, alimenta l’agressivitat que em corre per les venes. La sento palpitar a cada batec que fa el meu cor. Sort de la medicació que em donen aquí, doctor, que sinó de ben segur que ja hauria fet algun disbarat. Hi pot pujar de peus.


El doctor l’escolta atentament, amb cara seriosa i reprimint el somriure que li hauria agradat esbossar, ja que les pastilles que pren el Robert després de cada àpat són pur placebo. A més a més, està convençut que el mateix Robert ho sap.


– Bé, és un bon senyal que la medicació faci l’efecte desitjat; això significa que anem pel bon camí. Ja veuràs com, amb la teràpia que començaràs d’aquí uns dies amb el psicòleg, aquests sentiments d’odi i agressivitat minvaran progressivament i, ben aviat, tindràs l’alta i podràs sortir d’aquí i refer la teva vida.


– Ui, no s’ho cregui pas això, doctor. Sempre he confiat en vostè però aquest cop l’he de contradir. El que sento és massa profund com per arreglar-ho amb una simple teràpia. Pensi que, mentre estic aquí assegut parlant amb vostè, el meu cervell m’està ordenant que salti al seu coll i l’escanyi. Suposo que l’estimació i el respecte que li professo, combinats amb les medecines, és el que, sortosament, m’ho impedeix fer. Seria un perill per a la gent si estigués al carrer, em pot ben creure. 


– Vols dir, Robert? Hauries de confiar més en les teves aptituds. Estic segur que series capaç de mantenir el teu autocontrol sense problemes. Justament, ahir vaig repassar el teu expedient mèdic i hi consta que has superat amb èxit altres etapes difícils aquests darrers mesos. Sense anar més lluny, a finals d’octubre vas ser aquí uns dies perquè asseguraves que senties veus satàniques a totes hores. Abans de Nadal vas tornar i ens vas dir que eres la reencarnació d’un déu nòrdic sanguinari i despietat. Quan era evident que estaves millor i eres a punt de sortir, vas tenir aquell atac mig d’ira mig d’angoixa que et va fer destrossar el pessebre que tu mateix havies proposat de construir entre tots els pacients. I, pel que sembla, aquella ira s’ha transformat en l’odi i l’agressivitat que dius que sents ara.


– Ja ho veu, doctor. Surto d’una cosa i caic en una altra. No hi ha manera, no puc ser una persona normal i corrent com qualsevol altra. Segur que la genètica hi té alguna cosa a veure, perquè el meu pare també va acabar malament.


– Insisteixo en que hauries de tenir una mica més de fe en tu mateix. Si més no, hi ha alguns pacients que sí que es refien de tu. Algunes infermeres m’han comentat que has fet bons amics entre els teus companys i que els ajudes en el que pots.


– No s’ho cregui pas això. El que passa és que em tenen por i es fan els simpàtics amb mi. Saben que sóc perillós, molt perillós!


– El que era perillós era aquell jove alt i fort, a qui més d’una vegada se li havia escapat algun cop de puny. Però, des que tu hi vas començar a parlar, s’ha calmat bastant i ha millorat molt el seu autocontrol. Dubto també que et tingui por aquell pobre home que fins no fa gaire caminava sempre de costat fent petites passes. I vols saber per què? Doncs perquè no sap què és la por, ni tampoc què és l’alegria. No experimenta emocions; és gairebé com un vegetal, però almenys encara camina. No ho sé, potser m’estic equivocant i sí que et té por i vol fugir de tu, i per aquest motiu ha tornat a caminar cap endavant.


– És clar que sí! Em passava el dia amenaçant-lo i això l’ha espavilat. Ja ho veu, doctor, la por fa miracles.


– I què me’n dius d’aquella dona que patia atacs d’histèria mesos enrere i a qui hem donat l’alta no fa gaire?


En Robert no contesta a l’acte. Es queda pensatiu amb la mirada clavada a unes tisores que hi ha dins d’un portallapis a la taula del doctor. Respira profundament, tanca els ulls uns instants i diu:


– No la recordo.


– Que no la recordes? Doncs la cleca que et va donar és de les que no s’obliden. I tu, malgrat que llavors eres el déu sanguinari i despietat, no només no t’hi vas tornar sinó que vas ser el primer a reaccionar i la vas abraçar per tal d’evitar que pegués altres persones. Les infermeres van quedar molt impressionades per la manera com la vas saber tranquil·litzar.


– Doctor, si us plau...


El doctor calla i assenteix lleument amb el cap, sense reprimir aquest cop mig somriure. Gira lleugerament la cadira cap a la finestra i veu com la nevada s’intensifica. En poca estona, el jardí ha canviat del verd al blanc. Torna a mirar en Robert i el sorprèn amb la vista dirigida a la finestra.


– Fa molt fred aquest any, oi Robert?


– Al carrer en fa molt, sobretot de nit i sense sostre.


– És clar. Potser quan arribi el bon temps et trobaràs millor i et podrem donar l’alta.


– Gràcies, doctor.



Conte escrit el 7 de setembre de 2008.
Revisat el 23 de febrer de 2011.

dimecres, 6 d’abril de 2011

El revòlver (II)


Obra inacabada
Es va engegar un tret quan es va adonar que en les seves memòries no hi apareixia cap personatge rellevant tret d’ell mateix.


Asfalt irregular
Havia arribat el gran dia: la seva dona veuria pel televisor com moria el seu amant, guardaespatlles d’en Kennedy.


Engarjolat
El silenciador nou de trinca no li va servir de res després que el tret li sortís desviat i ferís la víctima a l’estómac.


Foc amic
Espantat per la manca de punteria del seu exèrcit, el cap de l’estat major va declarar desertors tots aquells ferits al cul.


Economia de guerra
El ministre de medi ambient, acompanyat del d’hisenda, va entregar el premi nacional de sostenibilitat al cos de franctiradors.
Publicat també aquí.



Els salvavides
El cap de recursos humans va aterrar a l’Àfrica amb la missió de contractar milers de treballadors com a provadors d’armilles antibales.
Publicat també aquí.

divendres, 1 d’abril de 2011

Lectura de casament


La noticia s’ha estès arreu de Catalunya. El Maurici contrau matrimoni pel civil, sense vist-i-plau diví, amb la Cristina el dia 20 de novembre a la seu del districte d’Horta-Guinardó. Des de l’Empordà fins el Montsià no s’hi parla de res més. Des de Bolvir fins El Masroig, el vent porta la bona nova.

Però després de la família i els amics qui està més content són els contrincants del Maurici en els concursos de contes, concursos d’arreu del país on el Maurici ha esdevingut llegenda. Així, Roc Destraler, arrossaire i escriptor de diumenges a la tarda, derrotat quatre vegades en duel literari per la ploma esfilagarsada i precisa del Maurici al Premi de contes d’Alcanar, somriu sense recança imaginant-se el seu contrincant dedicant les hores d’escriptura a l’observació embadalida de la seva bella esposa Cristina, eixugant els plats d’un inoblidable sopar i les copes de vi que han testimoniat la mirada tendra, i després de 18 tastets, de nobles exemplars de la Gironda, Priorat, Austràlia, o Alella, perquè no dir-ho, una mica torta dels dos enamorats.

Mentre, Segimon Bartra, antic comercial de pinsos i parent del cèlebre Agustí Bartra observa amb optimisme el seu futur literari, i pensa que per fi podrà fer-se amb el Premi de relats Maçanet de la Selva, doncs el seu inesgotable contrincant, de ben segur que ara dedicarà les seves tardes a la recerca del bressol adient per l’habitació del primer nen o nena i no podrà, doncs, escriure aquells contes evocadors d’aventures infantils en el boscos del Santuari del Far, on el protagonista amagava ampolles sota terra, amb la complicitat de les germanes Eulàlia i Elisenda i dels cosins Ignasi i Marta i Benjamí, tresors màgics que no haurien de trobar-se mai més, tot i la infatigable recerca que els protagonistes farien quinze, vint, vint-i-cinc anys després...

I què dir de Faust Putid, exregidor de cultura de Guissona, factòtum de la cultura comarcal i soci fundador de la famosa cooperativa, que pensa, mentre mira embadalit els dos pits d’una majestuosa gallina de la Plana lleidatana, que per fi ha arribat la seva hora, que el relat que presentarà a la propera convocatòria del Premi literari de la il·lustríssima vil·la d’Alcarràs serà sens dubte el guanyador, doncs Maurici Capdet, el jove barceloní que l’ha vençut els dos darrers anys, aquesta vegada no hi participarà, engrescat en la preparació de filets de vedella als aromes del Piemont i altres plats amb els quals sorprendre a la seva muller, no podrà escriure relats tan fantàstics com aquell en què el Maurici explicava el viatge, a bord d’un R-6, d’una família fins el seu destí de vacances: Cercedilla, i les peripècies del viatge capitanejats pel Josep, hàbil explorador de carreteres nacionals i la Maria Dolors, especialista copilot que cartografia de les Espanyes en mà, guia els destins de la família, mentre els tres nens que la completen canten Un elefante se balanceaba i tot el repertori de la Trinca.

A Ramon Turiol i Bascompte també l’hi ha arribat a la seva parcel·la de Santa Perpètua de Gayà, la notícia de les núpcies del Maurici. Entre pilons de palla i tones de gla, contempla amb il·lusió el futur reconeixement del seu poble envers les seves habilitats literàries, reconeixement que fins ara no ha pogut aconseguir per haver caigut al ring de les lletres de Santa Coloma de Queralt pel precís cop directe d’aquell relat del Maurici en què explicava com quatre vailets de nom Llibert, Vinyet, Andreu i Guiomar, nebots del protagonista del relat, li destrossaven el pis al ritme d’una banda sonora de crits infantils.

Arreu del país, membres d’exèrcits perdedors en batalles de lletres davant del mestratge narratiu del Maurici, saludaven amb indissimulada alegria la bona nova de la seva unió amb la Cristina, pensant que la literatura del Maurici es convertiria ara en un conreu privat de versos trobadorescos per a l’estimada i no en relats adreçats a una geografia de premis literaris. Només, Teo Palimpsest, catedràtic de literatura comparada de la Universitat Ramon Llull i terror dels informàtics, des de la llunyania de la seva casa pairal d’Esterri d’Àneu, no comparteix aquesta alegria; derrotat dos vegades pel Maurici en l’Aplec de relats de l’Alt Pirineu, pensava en la trajectòria vital del seu mestre: Charles Dickens, i en com el mestre tot i el seu casament i els seus deu fills i filles mai va deixar d’escriure obres mestres. Si Dickens ho havia fet perquè recoi no podia fer-ho el Maurici Capdet. I quanta raó hi havia en les cabòries del Palimpsest, doncs just l’endemà del seu casament, Maurici Capdet iniciarà una novel·la, que guanyarà el Sant Jordi del 2020, en què explicarà, les vicissituds d’un jove que, casat un 20 de novembre de 2010 a la seu del districte d’Horta-Guinardó, passarà tota una vida de felicitat extrema amb la seva estimada Cristina, envoltat d’un corrua de nens i nenes que durant anys, com els nebots del protagonista d’un dels seus relats més memorables, li desendreçaran el pis i els acompanyaran durant el transcurs d’una llarga, pròspera i molt feliç vida.

Text d’Óscar C.
Lectura llegida el 20 de novembre de 2010.