dissabte, 24 d’abril del 2010

Modelant consciències

Heu de saber que, en el fons, ho fem per a vosaltres i per a les noves generacions que vindran després. Us hem instruït tan bé com hem sabut, però això no tindria cap mèrit per part nostra si els resultats no haguessin estat com esperàvem. He de dir, però, amb orgull i satisfacció, que ha estat tot el contrari: no només no ens heu decebut, sinó que podem dir que aquest país té el futur assegurat amb homes com vosaltres. Us ho dic en nom meu, en el de tots els professors, i, fins i tot, m’atreveixo a dir-ho en nom dels nostres savis governants.

Penseu que avui ha vingut gent d’altres indrets del país a compartir amb nosaltres aquest acte de germanor. Som un poble orgullós de ser qui és, treballador, ple d’empenta i amb iniciativa. Recordeu bé això si algú se’n riu de vosaltres, i no li feu cas, ja que no tots tenen la sort de viure sota l’aixopluc de la nostra ignífuga bandera; quan vegin del que sou capaços, hauran fet tard per guanyar-se el vostre respecte i només n’hauran d’obtenir el més absolut dels menyspreus.

Tots teniu entre tretze i catorze anys i, per tant, ja no sou nens. Com a homes heu de confiar sempre en vosaltres mateixos, però també en nosaltres, els vostres professors, i, sobretot, en la nostra mare pàtria. Sense ella no som res i a ella li ho devem tot. I és per això que avui estem aquí, per fer d’aquest país un exemple de puresa i rectitud. No podem permetre que res contamini el poble amb idees falses i indecents. Tots en som responsables i no podem amagar el cap sota l’ala.

Estem aquí tots junts, a la Bebelplatz, units per una gran causa comuna. Així doncs, demostreu la vostra vàlua als ciutadans de Berlín i que tothom vegi com estimeu aquesta terra. Amics, ajudeu-nos a llençar tots aquests llibres a la foguera! Per vosaltres, per nosaltres i, sobretot, per Alemanya!

Conte escrit el 7 de setembre de 2007.
Relat finalista del Repte 213, el tema del qual era El foc.
Revisat el 24 d’abril de 2010.

diumenge, 18 d’abril del 2010

L'escollit

– T’hem triat a tu perquè ets el millor. Sabem que te’n sortiràs. Tens, com tants altres, l’instint caçador ben desenvolupat per aquesta mena d’afers. Però Don Emilio et vol a tu; diu que ets el més professional i que mai li has fallat. Ja saps que Don Emilio desaprova rotundament aquells que no saben mantenir les formes i s’excedeixen quan no toca. Sense anar més lluny, ahir li va clavar una bona esbroncada al seu propi nebot per haver-ne fet un gra massa; el va avisar que si allò tornava a passar, ell mateix en persona li fotria tal pallissa que ni sa mare el reconeixeria. Per cert, que Don Emilio vol que el seu nebot t’acompanyi per tal que aprengui l’ofici d’una vegada.

– D’acord, si el cap ho vol així, no hi tinc res a dir. Quan ha de ser?


– D’aquí sis hores.


– Una mica justos, no creus?


– Tranquil, tot està controlat. Sabem els seus horaris i el lloc. El seu xofer ens ho ha confirmat tot.


– Bé. Digues al nebot de Don Emilio que l’espero a les cinc a la cantonada de la segona amb el carrer nou. Adéu.


Es va aixecar, es va posar la gavardina i va sortir. Don Emilio tenia raó: mai havia fallat. Però també era cert que era la primera vegada que li encarregaven una feina d’aquella importància.


L’endemà, quan es va despertar, la sensació de triomfalisme encara l’embriagava. Un cop més se n’havia sortit i, a més a més, cobraria una quantitat de diners que li feien pensar ja en retirar-se. De sobte, un cop a la porta del carrer el va posar en alerta. Amb el revòlver a la mà i situant-se a un costat, va obrir lentament. Falsa alarma, havia estat l’impacte del diari, doblegat en dos plecs, que el repartidor havia llençat mentre circulava en bicicleta.


Somrient, va desplegar el diari, però, acte seguit, es va quedar de pedra. Havia fallat. Cinc trets a boca de canó no havien servit per matar el Padrí, Don Corleone.


Conte escrit el 21 de febrer de 2007.

Relat guanyador del Repte 213, el tema del qual era Una història de pel·lícula.
Revisat el 18 d’abril de 2010.


dilluns, 12 d’abril del 2010

Vot en blanc


A causa de la creixent corrupció i la mediocritat general de la classe política no ens ha d’estranyar que l’abstenció i el vot en blanc creixin de manera exponencial eleccions rere eleccions. Una altra cosa ben diferent és la utilitat que tenen aquestes dues opcions, sobretot mentre el vot en blanc no serveixi per a deixar butaques buides als hemicicles. Una possibilitat, poc vinculant però ben vistosa, seria penjar un llençol blanc als balcons i finestres d’aquelles cases on s’ha anat a votar sense triar cap de les paperetes electorals. Potser així el percentatge de vot en blanc adquiriria una mica més d’entitat de la que li atribueixen els partits polítics.

Carta publicada a
La Vanguardia (30/10/2009) i El Punt/Avui (01/11/2009).

diumenge, 4 d’abril del 2010

Bastards

Conte guanyador del premi Marcel Sentís dels XXXII Jocs Florals de Torroja del Priorat. 2009.
Publicat a Lo Violí, Revista cultural del Priorat, número 7.

Tanca la porta de l’entrada i es queda quiet uns segons per respirar a fons. Camina pel passadís fins arribar al menjador, on l’espera la Clara asseguda a la butaca. Amb un posat seriós l'interroga amb la mirada, tot alçant les celles.

– Diu que no vindrà, que li sap greu, però que no pot deixar la botiga perquè té molta feina.

– Ah, no? I llavors per què té dos fills que treballen amb ell i tres dependents més? O és que no hi confia? No, segur que no; ell sempre està assegut darrere la caixa, cobrant amb aquell somriure que fa fàstic. És un malparit. Com m’agradaria que se li enfonsés aquest negoci de merda. Passaria a la història del barri, no creus? L’últim de la saga dels Torrent! Almenys deixaríem de veure per sempre més aquest rètol patètic:
Hijos de Torrent. No hi ha cap més comerç en tota la ciutat que conservi un anacronisme semblant. Per a mi com si es mor ara mateix.

– Clara, calma’t si us plau, no en traurem res d’empipar-nos d’aquesta manera.

– No t’entenc, Pau, de debò que no t’entenc. Saps tan bé com jo que aquest home ens ha marcat la vida i a sobre em dius que em calmi. No, Pau, no em diguis que encara sents alguna cosa per ell.

– No, no es tracta d’això.

– N’estàs segur?

– Bé, no ho sé, potser sí. Tens raó, ha estat un malparit tota la vida, però no per això deixa de ser el nostre pare.

– Pare? D’això en dius pare? Perquè jo diria que va deixar de ser-ho just en el moment que va treure la titola del forat on mai l’hauria hagut de ficar. I no em vinguis ara amb l’excusa de mal pagador que llavors tu i jo no seríem aquí.

– Coi, Clara, no podries mostrar una mica més de respecte? Que parlis d’ell així ho entenc, però que ho facis de la mama ja passa de la ratlla. Hòstia, que no fa ni dos dies que és morta! I també era la teva mare, per favor!

– Perdona, perdona. Em sap greu. Però és que aquest home m’encén. Tota la vida ha passat absolutament tant de nosaltres com de la mama, i ella, en canvi, sempre en va estar enamorada com una burra. I ja veus què en va treure, que se l’endugués al llit una estona i li fes dos fills de cop. Això sí que ho va fer bé, el molt desgraciat. Però un cop va acabar la feina, adéu-siau, que aquí no ha passat res. Ni un caramel pel nostre aniversari, ni una salutació quan ens creuàvem pel carrer i ni un sol cèntim per ajudar la mama a tirar endavant amb dues criatures.

– La mama em va explicar no fa gaire que, poc després que haguéssim nascut, ell li va dir que no li podia donar diners perquè la seva dona era qui portava la comptabilitat del negoci i qui controlava tot el tema dels diners a casa seva.

– Això li va dir? Però com es pot ser tan farsant i fill de puta? Déu meu, se’m remou l’estómac de pensar que la meitat dels meus gens vénen d’algú tan miserable. I la mama ho va acceptar sense més ni més? És increïble. No en tinc cap queixa com a mare, tot i que aguantar els seus habituals canvis d’humor tampoc era fàcil, però a mida que m’he assabentat de coses com aquesta durant els últims anys, només puc dir que com a dona era una pàmfila i una immadura de totes totes.

– Sí...

– Sí, què?

– Que sí, que tens raó, que era una mica pàmfila, però mira, cadascú és com és, i les persones no canvien per adaptar-se als nostres gustos. Les hem d’acceptar tal i com són.

– Què passa, Pau? Hi ha més coses que no m’has explicat, oi?

– No, no, no hi ha res més.

– Pau, que a mi no m’enganyes. Et conec millor que tu mateix. Au, digues.

– És igual. Ara ja no té cap importància.

– Serà per a tu. Parla.

– Però per què ho fas això ara? No està bé que el dia que enterrem la mama estiguem amb aquesta mala llet a sobre. Què vols, emprenyar-te encara més?

– Més? Ho veig difícil ara mateix. Però tranquil, que no aniré a veure’l ni a dir-li el nom del porc, tot i que es mereixi això i molt més. 

– No, Clara, deixem-ho estar. A més a més, durant les últimes setmanes la mama a vegades semblava que delirés una mica i tot. Així que no seria tan estrany que s’hagués inventat algunes coses.

– O potser no. És ben possible que, si el cap ja no li rutllava bé, se li escapessin determinats episodis de la seva vida que sempre havia callat.

– Doncs mira, si tu hi haguessis estat, també ho hauries sentit.

– Què vols dir amb això? Ara em retreus que no hagi estat aquí amb tu aquests darrers mesos?

– Clara, des que vas marxar de casa, just el mateix dia que en fèiem divuit (i t’asseguro que recordo bé aquell aniversari), les teves visites han estat molt esporàdiques, i d’això ja fa gairebé deu anys. I tampoc has estat gaire generosa amb les trucades.

– Tu saps perfectament perquè me’n vaig anar. No suportava viure aquí i veure cada dia el nostre estimat senyor Torrent envoltat dels seus plats i les seves olles. I encara menys quan sortia a la porta de la botiga i fumava els seus purets pudents sota el seu rètol ridícul. O és que ja no recordes les discussions que teníem la mama i jo sobre aquest tema cada dos per tres? Vaig marxar, sí, però, si vols que et digui la veritat, a vegades me’n penedeixo. Potser el millor hagués estat que m’encarés amb aquest home i li digués què en pensava (i continuo pensant) d’ell. O, encara millor, esbombar als quatre vents que ell és el nostre pare. És que, per si no n’hi hagués prou, va tenir la sort que ens assembléssim a la mama i no a ell!

– També va ser una sort per a nosaltres, no creus? 

– No fa gràcia, Pau.

– Carai, i a mi tampoc! I perdona si t’he retret això, però és que aquests últims mesos han estat molt durs amb la mama consumint-se.

– Perdona’m tu també perquè tens la teva part de raó. Més sovint del que et penses em venia al cap que t’havia deixat aquí tot sol, i viure només amb la pobra mama, ni quan estava sana del tot, no era fàcil. Fins i tot m’he preguntat algun cop si hauries vingut a viure a Londres amb mi si t’ho hagués comentat, ni que fos una temporada. Però no ho vaig fer; no sé perquè. En fi, és igual, tampoc serveix de res divagar sobre això ara. Però sí, potser sí que he estat una mica egoista. Em sap greu.

– Pots estar tranquil·la, que dubto que hagués anat a Anglaterra. Per estar-hi uns dies de vacances, tal i com vaig fer l’any passat, d’acord, però no per viure-hi. Tu ja saps que sóc un paio tranquil, que m’agrada la vida casolana i que aquesta és la meva ciutat. Mai se sap què pot passar, però és molt improbable que marxi d’aquí algun dia. I no ets egoista; vas ser valenta a l’hora de triar el teu camí. No creguis, a vegades envejo la teva determinació en tot el que fas. En canvi, jo sempre estic carregat de dubtes.

– Vols dir? Potser estàs carregat de dubtes, però també de calés, eh? No t’han anat pas malament les coses a la feina. Quin has dit que era el teu nou càrrec?

– Director adjunt.

– Doncs no crec que algú que arriba a ser director adjunt del segon diari de la ciutat pugui ser una persona plena de dubtes i indecisions. Pau, sempre t’has valorat massa poc.

– Ei, no em psicoanalitzis ara, eh?

– No, tranquil, que no ho penso fer. Ara bé, el que tinc bastant clar és que la indiferència del malparit del nostre pare t’ha deixat una empremta bastant més profunda que no pas a mi.

– Ja hi tornem a ser!

– Al contrari, ara no parlo d’ell, sinó de tu.

– Doncs avui no és el dia més indicat, deixant de banda que no tinc ganes de parlar de mi.

– Per què ets tan tancat, Pau? És gairebé impossible saber què penses. A vegades em recordes la mama, que reprimia els seus sentiments per culpa d’aquell idiota.

– Deixa la mama en pau.

– T’ho torno a dir: parlo de tu. Deixa’t anar d’una punyetera vegada. Obre’t a la gent! Què me’n dius de la Sílvia? Era una noia molt maca i fèieu bona parella. Però la vas perdre. I per què? Perquè t’ho guardaves tot tan endins que ni amb la hipnosi t’haguessin arrencat res.

– I per què treus la Sílvia ara, eh? Deixa-ho estar, d’acord? És que ho saps tot, tu? Oi que jo no em fico en la teva vida? Doncs no ho facis tu amb la meva!

– D’acord, d’acord, perdona. Jo només mirava d’ajudar-te.

– Ajudar-me a què? A ser feliç? Ja ho intentaré a la meva manera, queda clar? I, a poder ser, si m’has de tornar a fer de psicòloga, no em treguis en escena la Sílvia, entesos? Ni tampoc la mama o el papa.

– El papa?

– Merda!

Romanen callats durant uns moments. L’única cosa que es sent és la respiració profunda i accelerada del Pau. S’asseu al sofà, lluny de la seva germana. Tanca els punys amb força i clava la mirada a terra. Li tremolen les parpelles i se li comencen a humitejar els ulls, però aconsegueix contenir les llàgrimes. La Clara se n’adona i s’asseu al seu costat. Li passa un braç per l’espatlla.

– Ei, va, tranquil. Ja veig que m’he ficat on no em demanen. Em sap greu, de debò. A vegades parlo massa i això em perd. No voldria pas que t’enfadessis amb mi. Tu ets tota la meva família, Pau. I tens raó, avui no és un dia per discutir o enfadar-se. Avui ens hem de fer costat i acomiadar-nos de la mama. No sé si hi ha un més enllà, però si la mama ens mira des d’algun lloc, segur que no li agradaria veure’ns així. I no tinguis vergonya de plorar. És el més normal del món i t’ajudarà a descarregar tota la tensió acumulada.

– Ploraria si no fos perquè les llàgrimes no són per la mama.

– Què vols dir?

– Que estic emprenyat, que porto tanta ràbia dins meu ara mateix que no em deixa ni pensar en la mama. 

Calla. Recolza l’esquena al respatller del sofà i es posa les mans a la nuca. Nega amb el cap i serra les dents uns instants. De sobte, s’aixeca i camina unes quantes passes fins arribar a la finestra. Mira el carrer durant uns segons. Finalment, es gira cap a la seva germana però sense mirar-la directament.

– És un fill de puta, Clara. Un fill de puta, un malparit, un desgraciat i una mala persona. Però com li he pogut seguir el joc tota la vida? Per què la mama va ser tan burra? Per què jo mateix he estat tan cec i estúpid? Hauria estat millor que mai haguéssim sabut qui era el nostre pare. Fins i tot hauria estat millor que la dinyés després d’anar-se’n al llit amb la mama. La va ben cagar el dia que ens va dir que aquell home era el nostre pare. Per què ho va fer? No ho he entès mai. I, encara pitjor, per què no li vam preguntar mai els motius que tenia per explicar-nos-ho? Quants anys teníem? Set? Vuit? Què en trèiem de saber que aquell paio era el nostre pare? Volia posar-nos en contra seva? O entendrir-lo una mica i que ens fes una mica de cas? Vés a saber. Qui sap, potser pretenia que els seus fills tinguessin present la figura del pare. Sí, no m’estranyaria que es tractés d’això, i pel que fa a mi, sembla que va ser així.

– Vinga, Pau, no et torturis ara.

– Vols saber una cosa que et sorprendrà?

– El què?

– Durant els mesos següents que la mama ens digués que era el nostre pare, jo passava cada dos per tres per davant la seva botiga. Però més que veure’l a ell, el que volia era conèixer els seus fills i jugar amb ells. La mama no em va dir en cap moment que aquells nens eren germans meus, però jo, no sé ben bé per què, els tenia una simpatia especial.

– No me n’havies parlat mai d’això.

– Ja ho sé. El cas és que un dia ens vam trobar de casualitat al parc i vam estar jugant a futbol una bona estona. L’endemà la mama em va dir que no tornés a passar mai més per davant la botiga. Suposo que el molt cretí es deuria assabentar d’alguna forma que els seus dos fills legítims havien estat jugant amb el bastard i, clar, va tenir por que jo xerrés més del compte. L’explicació de tot plegat me l’he feta jo amb els anys, però em sembla que no m’he muntat cap pel·lícula estrambòtica.

– Encaixa perfectament, en pots estar segur.

– I així i tot, malgrat que als seus ulls jo era inexistent, sempre l’he vist com el meu pare. És patètic. Sóc patètic!

– Deixa-ho estar. Abans he estat jo qui s’ha alterat, però el meu empipament comparat amb el teu no és res.

– Me les pagarà.

– Com dius? A què et refereixes? Calma’t, Pau, no et deixis endur per la ràbia. El millor és passar pàgina i intentar oblidar-ho.

– No ho puc oblidar jo.

– Jo tampoc. Potser no es tracta d’oblidar sinó d’assimilar-ho i saber conviure amb això. No pots permetre que aquest home tingui tanta importància a la teva vida.

– Pots estar segura que a partir d’avui ja no en tindrà, però això no treu que es mereixi una bona lliçó.

– I què penses fer? Contractar uns sicaris i que li clavin una pallissa? Anar a parlar amb la seva família i explicar el que no saben? No s’ho val. Passa d’ell! Et sonarà molt melodramàtic, però la venjança no et farà cap profit, Pau.

– No, no penso passar, i no pateixis, que no li tocaré ni un pèl. Però avui ha sobrepassat el límit. Hi haurà mig barri a l’enterrament. Hi podria anar i ningú sospitaria res de res. Però no, ell no pot sortir de la botiga. Ell no pot anar a l’enterrament de la dona a qui va deixar embarassada de dos fills. Qui sap, potser hi ha més casos com el nostre pel barri. Però tranquil·la, que no faré cap animalada. De fet, ja ho tinc pensat i, des del seu punt de vista, hauria de sentir-se orgullós del que faré. No deixa de ser curiós que dels sentiments més baixos se n’obtinguin idees tan ràpides i bones.

– Què vols fer? Parla, que ara mateix em tens espantada.

– Quan he sortit de la seva botiga he vist que a l’altra banda del carrer s’hi llogava un local. Obriré una botiga i buscaré algú competent que me la porti.

– Què pretens? Enfonsar-lo? També serà una botiga de plats, olles i altres coses de parament per a la llar?

– Mira, encara no hi he pensat què s’hi vendrà a la meva botiga però no és mala idea el que dius. Així li tocaré els pebrots per dues bandes. Però no, Clara, se me’n fot el que s’hi vengui a la botiga. Els trets no van per aquí.

– Pau, per una vegada a la vida, pots deixar anar el que penses i dir-ho obertament d’una vegada? Deixa’t de misteris, que m’estàs posant nerviosa.

– Ho sento. Tens raó. A més a més, em cal el teu permís per tirar el meu projecte endavant. Però ara entendràs perquè no importa l’orientació del meu nou negoci. Tant s’hi podran vendre plats, com llaminadures o roba interior femenina. I, saps per què? Doncs perquè al rètol que hi haurà al carrer, il·luminat amb els focus més potents que hi hagi, s’hi podrà llegir en lletres ben grosses:
Bastards de Torrent.

Conte escrit el 23 de maig de 2008.
Revisat el 15 d’abril de 2009.

Notícies relacionades: reusdigital.cat (10 de maig de 2009).