Coses de parella. Els plats trencats

Conte guanyador del 1er premi del XXV Concurs Literari de Nou Barris. Modalitat de relat curt d’humor. Barcelona, 2013.

L’Albert⁽¹⁾ i la Maria⁽²⁾ es queden de pedra quan l’Eduard⁽³⁾ els diu que, si cal, els portarà a judici.

⁽¹⁾ Edu, amic meu –perquè jo encara et considero un amic–, tens molts motius per estar més que enrabiat, i sé que qualsevol cosa que jo et pugui dir no servirà per a res. És més, estic segur que el que menys desitges ara mateix és escoltar-me. I, creu-me, la meva intenció no és furgar més en la teva ferida però, amb això que ens demanes, m’obligues a intervenir, perquè tot plegat no té cap mena de sentit, i tu ho saps bé.

Em sap greu haver traït la nostra amistat, t’ho ben juro, però les coses han anat d’una manera que ningú s’esperava. Recordo que moltes vegades havíem comentat que una de les raons per la que el nostre petit grup d’amics havia estat sempre unit era perquè mai hi havíem barrejat noies pel mig. Hem acollit al nostre grup totes i cadascuna de les xicotes que han passat per les nostres vides, i mai se’ns havia passat pel cap fixar-nos en la dona de l’altre. Però aquest cop ha estat diferent, Edu, i de debò que ho sento molt. Em vaig enamorar de la Maria un segon després que ens la presentessis allà al frankfurt. Vaig lluitar tant com vaig poder contra aquest sentiment que gairebé ni em deixava respirar ni dormir, i que em va fer perdre la gana durant setmanes senceres. No en vaig parlar amb ningú, ni tan sols amb la meva germana, que saps que és la persona en qui més confio, per por que em diguessin que era un mal amic i un malparit. I ho sóc, ho sé, però també és cert que he patit molt durant el darrer any, i amb això no busco compassió de cap mena, que consti. Només vaig voler ser sincer amb mi mateix i declarar el meu amor a la Maria, tot i saber que em jugava la teva amistat i la dels altres tres, que lògicament, estan al teu costat i no em dirigeixen la paraula. No els ho retrec; sé que no hi tinc cap dret. Edu, que tu ens odiïs és més que lògic; diria que, fins i tot, és natural. Però el que ja no és tan lògic i natural és que et presentis aquí i ens demanis –o, citant textualment les teves paraules: ens exigeixis– aquesta bajanada. No, Edu, això és impossible. Ja t’ho pots treure del cap.

⁽²⁾ Edu, sisplau, prova de ser raonable. Ja ho sé que te l’he feta molt grossa, i que m’he portat com una porca –la meva pròpia família m’ho diu–, però aquestes coses, desgraciadament, passen, i en aquest cas tu n’has estat la part més perjudicada. A mi, tot aquest afer m’ha trasbalsat moltíssim i em continua trasbalsant cada dia, i mira que ja fa uns quants mesos de tot plegat; que t’ho digui l’Albert: m’he fet farts de plorar i tinc uns remordiments de consciència, per altra banda més que merescuts, que em provoquen insomni nit rere nit. No et demano perdó perquè sé que no em podràs perdonar mai, ni que t’ho demanés de genolls, però si almenys algun dia, quan tu hagis refet la teva vida, m’arribessis a entendre ni que fos una mica, em trauria un gran pes de sobre. És que em costa tant mirar-te a la cara, Edu!
Mira, jo crec que mai podré deixar d’estimar-te, però ja no és aquell amor del principi de la nostra relació. Ja sé que és un tòpic, i segurament no hauria de mirar tantes sèries de televisió, però l’única manera com se m’acut descriure el que sento per tu és que t’estimo com si fossis un germà. Ets l’última persona a qui voldria haver fet mal, a l’igual que la teva mare, però vaig ser tan covarda quan va arribar el moment, que tot va sortir a l’inrevés. No sé, Edu, potser ha estat cosa del destí i tot havia de sortir així perquè ja estava escrit. O potser ens pensem que controlem la nostra pròpia vida quan, de cop i volta, tot canvia radicalment i res pot tornar a ser com abans.
El que sí que has d’entendre és que ni jo ni l’Albert formem part ja de la teva vida. Ens agradaria, t’ho asseguro, però tots dos sabem que el nostre lloc és lluny de tu, dels teus amics i de la teva família. I justament per aquest mateix motiu, i també pel que t’ha dit l’Albert, tu no pots venir ara, després de gairebé mig any, i demanar-nos això. Sigues raonable, Eduard, que tu sempre ho havies estat.

⁽³⁾ Heu acabat ja? Puc parlar? Gràcies. A veure se me’n fot de dalt a baix el destí, el que pugui estar escrit, el teu insomni, la teva amistat i el teu amor fratern. Queda clar? El meu estat anímic és cosa meva i no n’heu de fer res. Si jo he vingut aquí és perquè tinc les butxaques més que escurades. Et faré una mica de memòria: teníem un minipis de lloguer que ara he de pagar jo solet i, com bé saps, s’enduu una bona quantitat de pasta cada mes. Jo tenia l’esperança d’alguna millora laboral, però, amb el mala maror que hi ha a la feina, el vent bufa clarament en contra. A més a més, ara m’he de fer càrrec de tots els rebuts, els bàsics, vaja, perquè la televisió per satèl·lit la vaig donar de baixa a les primeres de canvi. I, per si tot això encara no fos poc, et vaig haver de pagar una picossada important per quedar-me el cotxe, que és imprescindible per a la meva feina. El que em sorprèn, i suposo que deu ser perquè a les persones no se les coneix mai del tot, és que no tinguis remordiments de consciència econòmics.

Per tant, em sembla d’absoluta justícia el que demano. No penso tornar a casa de la meva mare de cap de les maneres; la pobra dona ja té prou maldecaps i, sobretot, no vull que sigui la víctima innocent de tot aquest merder que heu muntat. Així que, o em deixeu que m’instal·li a casa vostra mentre les coses no millorin, o ja us podeu anar buscant un advocat. Vosaltres decidiu.

Conte escrit el 24 d’octubre de 2009.

Revisat el 10 d’abril de 2013.