Conte guanyador del 2n premi del XXV Concurs Literari de Nou Barris. Modalitat de prosa. Barcelona, 2013.
En diem jugador patològic i no pas ludòpata. Aquesta frase li ha quedat gravada al cervell des que li va sentir dir a la psicòloga, ara fa cinc mesos, a la unitat de joc patològic de l’hospital on rep el tractament. Aquesta tarda, després d’haver anat a conèixer els resultats dels tests de personalitat realitzats ahir durant més de tres hores, n’ha sentit una altra que tampoc oblidarà mai: sembla que hagis volgut maquillar una mica les respostes per fer-nos creure que no estàs tan malament, però el primer que has de fer és acceptar la situació i ara mateix, Oriol, estàs immers en una forta depressió.
Unes hores més tard, cap a la una de la matinada, és amb els seus amics prenent unes cerveses en un bar de la Plaça Reial. Cap d’ells sap que ha estat un addicte a les escurabutxaques durant més d’un any. Quan són a punt de sortir, un dels amics s’anima a introduir una moneda en una màquina. No és pas el primer cop que ho fan però, en aquests casos, ell sempre ha optat per apartar-se’n una mica o per dir-los que els espera al carrer. Aquest cop no és una excepció: quan ha vist que es posaven a jugar ha començat a caminar cap a la porta. Però abans d’arribar-hi, un dels amics el reclama; tenen una possible jugada i segurament ell sap la millor manera de fer-la guanyadora. Amb el cor ferit per la ganivetada involuntària que el seu amic li acaba de clavar, s’acosta a la màquina i amb un ràpid moviment prem tres botons fent caure cinc euros. Tots menys ell fan un crit de celebració i el feliciten per la seva destresa. A la següent jugada es dóna el mateix cas i en un vist i no vist guanya vint euros més per a un dels seus amics. Després dels dos èxits consecutius decideixen marxar cap a un altre bar. N’hi ha alguns, pensa l’Oriol, que saben on és la frontera.
Mentre busquen un nou local, l'Oriol va caminant pel carrer, lleugerament endarrerit respecte els seus amics; els nervis el roseguen amb desgast i tossuderia. L’havien avisat: una recaiguda és possible i es pot produir en qualsevol moment; una sola moneda et pot tornar a desencadenar l’obsessió compulsiva pel joc. Per tal de mitigar l’angoixa, ni que sigui una mica, decideix agafar una bona borratxera; no aconseguirà oblidar res del que ha passat però espera que l’alcohol l’ajudi a acabar de passar la nit. Tornar sol a casa seria el pitjor que podria fer ara mateix.
Quan són prop de les set del matí, arriba a casa i se’n va al llit. El cap no li para de donar voltes per l’alcohol ingerit durant la nit, però recorda perfectament que, sis mesos després, ha tornat a prémer els botons d’una màquina escurabutxaques. Malgrat això, la son i el cansament poden més i s’adorm en pocs minuts.
L’endemà, quan es desperta cap al migdia, sent la necessitat angoixant d’enfrontar-se a una màquina escurabutxaques. Després de dinar surt a fer un tomb i durant dues hores s’asseu a la barra d’un bar, a escassos metres d’una màquina. Amb els nervis a flor de pell i fumant sense parar mira furtivament aquell artefacte infernal, talment com si tingués el mateix poder atractiu d’una noia bonica. El cambrer, que el coneix de fa temps i que, sense que l’Oriol ho sàpiga, sospita que té problemes amb el joc, prova de donar-li conversa però, aquesta vegada, ni la rivalitat entre el Barça i l’Espanyol té èxit. L’Oriol el contesta amb frases curtes i monosíl·labs, gairebé sense pensar en el que diu; cada racó del seu cervell se sent atret per la màquina, com si es tractés d’un imant. Finalment, treu la cartera i paga les dues tòniques que s’ha begut amb un bitllet de vint euros. Amb el canvi a la mà, s’aixeca i s’acosta a la màquina de tabac, situada a tocar de l’escurabutxaques. Treu el paquet de tabac que vol i es queda mirant de fit a fit la màquina escurabutxaques. Després de gairebé mig minut amb la vista concentrada en el mateix lloc, esbossa un lleu somriure de profund menyspreu i se’n va.
Conte escrit el 19 de juny de 2006.
Revisat el 10 d’abril de 2013.
Unes hores més tard, cap a la una de la matinada, és amb els seus amics prenent unes cerveses en un bar de la Plaça Reial. Cap d’ells sap que ha estat un addicte a les escurabutxaques durant més d’un any. Quan són a punt de sortir, un dels amics s’anima a introduir una moneda en una màquina. No és pas el primer cop que ho fan però, en aquests casos, ell sempre ha optat per apartar-se’n una mica o per dir-los que els espera al carrer. Aquest cop no és una excepció: quan ha vist que es posaven a jugar ha començat a caminar cap a la porta. Però abans d’arribar-hi, un dels amics el reclama; tenen una possible jugada i segurament ell sap la millor manera de fer-la guanyadora. Amb el cor ferit per la ganivetada involuntària que el seu amic li acaba de clavar, s’acosta a la màquina i amb un ràpid moviment prem tres botons fent caure cinc euros. Tots menys ell fan un crit de celebració i el feliciten per la seva destresa. A la següent jugada es dóna el mateix cas i en un vist i no vist guanya vint euros més per a un dels seus amics. Després dels dos èxits consecutius decideixen marxar cap a un altre bar. N’hi ha alguns, pensa l’Oriol, que saben on és la frontera.
Mentre busquen un nou local, l'Oriol va caminant pel carrer, lleugerament endarrerit respecte els seus amics; els nervis el roseguen amb desgast i tossuderia. L’havien avisat: una recaiguda és possible i es pot produir en qualsevol moment; una sola moneda et pot tornar a desencadenar l’obsessió compulsiva pel joc. Per tal de mitigar l’angoixa, ni que sigui una mica, decideix agafar una bona borratxera; no aconseguirà oblidar res del que ha passat però espera que l’alcohol l’ajudi a acabar de passar la nit. Tornar sol a casa seria el pitjor que podria fer ara mateix.
Quan són prop de les set del matí, arriba a casa i se’n va al llit. El cap no li para de donar voltes per l’alcohol ingerit durant la nit, però recorda perfectament que, sis mesos després, ha tornat a prémer els botons d’una màquina escurabutxaques. Malgrat això, la son i el cansament poden més i s’adorm en pocs minuts.
L’endemà, quan es desperta cap al migdia, sent la necessitat angoixant d’enfrontar-se a una màquina escurabutxaques. Després de dinar surt a fer un tomb i durant dues hores s’asseu a la barra d’un bar, a escassos metres d’una màquina. Amb els nervis a flor de pell i fumant sense parar mira furtivament aquell artefacte infernal, talment com si tingués el mateix poder atractiu d’una noia bonica. El cambrer, que el coneix de fa temps i que, sense que l’Oriol ho sàpiga, sospita que té problemes amb el joc, prova de donar-li conversa però, aquesta vegada, ni la rivalitat entre el Barça i l’Espanyol té èxit. L’Oriol el contesta amb frases curtes i monosíl·labs, gairebé sense pensar en el que diu; cada racó del seu cervell se sent atret per la màquina, com si es tractés d’un imant. Finalment, treu la cartera i paga les dues tòniques que s’ha begut amb un bitllet de vint euros. Amb el canvi a la mà, s’aixeca i s’acosta a la màquina de tabac, situada a tocar de l’escurabutxaques. Treu el paquet de tabac que vol i es queda mirant de fit a fit la màquina escurabutxaques. Després de gairebé mig minut amb la vista concentrada en el mateix lloc, esbossa un lleu somriure de profund menyspreu i se’n va.
Conte escrit el 19 de juny de 2006.
Revisat el 10 d’abril de 2013.
Conte llegit al programa Breus, de Radio Kanal Barcelona.
Genial! Mantens la tensió fins el final, molt bo.
ResponEliminaFelicitats pel premi.
Moltes gràcies, company!
Eliminahe patit i tot...
ResponEliminafelicitats, xato.
Merci xavalot!
Elimina