Encàrrec letal

El soroll de nens que corren, xisclen i juguen pel parc és eixordador. Al voltant de tots ells, els pares i les mares xerren, gairebé a crits, del creixement dels fills, de l’escola, de si mengen bé o no, i de la rapidesa amb que s’engoleixen els anys sense ni tan sols assabentar-se’n.

En un banc lleugerament separat de tot el rebombori, dos homes amb ulleres de sol ben fosques parlen calmosament. S’acaben de conèixer fa uns instants; un es fa dir senyor Garcia i l’altre senyor Prat. Són noms inventats per a la ocasió, ambdós ho saben bé, com també són falses les barbes i les perruques que canvien la seva imatge habitual.

– Vostè dirà senyor Garcia.

– Miri, m’han dit que vostè és el millor: net, discret i que no falla mai. M’alegro que sigui així ja que es tracta d’un assumpte molt delicat, suposo que m’entén. 

– Perfectament. En la meva feina sempre es tracten temes delicats.

– Sí, bé, clar... Aniré al gra, si li sembla bé.

– No n’esperava menys. El temps és or.

– El nom del subjecte en qüestió és Joan Roig i viu al carrer Bernat Caront número quinze.

– En té una fotografia?

– Sí, aquí la té.

– És recent?

– D’uns dos mesos enrere, si fa o no fa.

– I de complexió, com és aquest home?

– Metre vuitanta d’alçada, aproximadament, i de pes deu fer entre setanta i setanta-cinc quilos.

– Com vostè o jo mateix, més o menys?

– Sí, per l’estil.

– Coneix els seus horaris habituals?

– Sí. 

– I com els coneix? L’ha seguit? Creu que se’n pot haver adonat?

– Sí que l’he seguit però dubto molt que se n’hagi adonat.

– I com n’està tan segur?

– Sempre he mirat de prendre totes les precaucions possibles i posaria la mà al foc que no sap res.

– Bé, hi confiarem. 

– Vol apuntar els horaris?

– No cal, sempre procuro recordar de memòria totes les dades.

– Així no hi ha proves, eh?

– Estalviïs la ironia, per favor.

– Perdoni, perdoni... Miri, surt de casa cada dia cap a dos quarts de vuit per anar a treballar i no en torna fins més enllà de les vuit de la tarda.

– I durant els caps de setmana què fa?

– Gairebé mai surt de casa.

– Ah, no? Es queda sempre tancat a casa seva?

– Pel que jo he vist, sí.

– Té dona, fills, pares? Viuen amb ell? Solen acompanyar-lo?

– No. Està divorciat i viu sol.

– Molt bé, diria que la informació sobre l’objectiu ja la tenim. No obstant això, faré les meves pròpies investigacions sobre el terreny. Parlem de diners?

– Sí, clar, ningú treballa de franc, oi?

– Insisteixo en el que li he dit abans: no m’agraden les bromes en els negocis. No voldria haver-li de tornar a repetir.

– Li demano mil disculpes. No tornarà a passar.

– No en tinc cap dubte. A veure, ara seré jo qui anirà al gra. Seran vuitanta mil euros, que vostè ingressarà en dues tongades de quaranta mil cadascuna en un compte que tot seguit li faré saber. El primer ingrés haurà de ser satisfet demà mateix i el segon un cop jo el truqui per comunicar-li que la feina ja està feta. Hi estem d’acord?

– Si, és clar.

– Cap dubte? Cap pregunta?

– No, cap.

– Doncs llavors ja hem acabat. Aquí té el número del compte corrent; és d’un banc suís, així que no pateixi, que la confidencialitat és absoluta. No cal dir que vostè i jo no ens tornarem a veure més, a no ser que més endavant em vulgui fer un altre encàrrec.

– No, pot estar segur que no ens veurem més. Gràcies i adéu, senyor Prat.

– Adéu, senyor Garcia.

Els dos homes s’aixequen i es donen cortesament la mà. S’allunyen del banc, agafen direccions oposades i deixen enrere el xivarri infantil que no ha minvat gens ni mica. 

El senyor Prat va a buscar el seu cotxe, aparcat en un carreró solitari i sense sortida. L’obre amb el comandament a distància, entra per la porta del darrere i seu al seient. Aprofitant els vidres foscos de les finestres, es treu la gorra i la perruca canosa que porta i deixa caure una cabellera llarga i rossa. Seguidament s’arrenca amb compte la barba postissa i visualitza al retrovisor el reflex d’un cutis de trets efeminats. Engega el cotxe i se’n va.

El senyor Garcia se’n va caminant fins arribar a uns grans magatzems. Un cop és dins es dirigeix cap als serveis on, després d’assegurar-se que no hi ha ningú, es tanca en un dels vàters. Amb l’ajuda d’un mirall que porta a la butxaca de l’americana es treu la falsa barba i la perruca de cabell negre, deixant respirar un cap completament calb. Mulla paper higiènic amb una ampolleta d’aigua i es neteja la lleugera morenor amb què s’havia maquillat. Finalment, surt dels serveis i se’n torna cap a casa seva.

Al cap de mitja hora, el senyor Garcia arriba al portal de casa seva. Allà hi troba la portera que està acabant de fregar l’entrada.

– Bona tarda, senyora Maria.

– Bona tarda tingui vostè. Va tot bé?

– Sí, tot bé, gràcies.

– Segur? No m’enganyi, que ja fa masses dies que el veig capcot. Em té ben amoïnada.

– Agraeixo el seu interès però no cal que es preocupi tant per mi.

– I qui ho farà sinó? S’hauria de buscar una bona dona. Però bé, no em vull ficar on no em demanen. Per cert, ja ha fet revisar la instal·lació de gas?

– Sí, ja està arreglada. Apa, fins la propera.

– A reveure, senyor Roig. 

Conte escrit el 5 de juny de 2006.

Revisat el 19 d’agost de 2012.