.+Les+hores.jpg)
Abans de tot cal matisar que aquesta punyeta del català no és pròpia de l’idioma en si, sinó d’alguns catalanoparlants que, intencionadament o no, pronuncien els cognoms castellans en fonètica catalana sempre que poden. Atès que l’estudi de la fonètica em queda molt i molt lluny (a banda que era la branca de la llengua que m’avorria més, i amb diferència), ja aviso per endavant que utilitzaré l’abecedari convencional per mostrar segons quines pronúncies. A més a més, haver de buscar els signes fonètics al mapa de caràcters pot ser una feina llarga i feixuga que, si m’ho permeteu, prefereixo estalviar-me.
La catalanització de cognoms castellans fa una selecció curiosa, casual o no, de les lletres catalanitzades. Per exemple, si agafem tots els presidents de govern espanyols des de l’inici de la democràcia ens trobem amb els següents casos catalanitzats: Suares, Gonsales i Asnar. En canvi, mai he sentit pronunciar Calvu Sutelu ni Rajoy, amb J de Joan o Josep. Desconec del tot els motius, si bé tot fa pinta que la Z castellana pateix una conversió a una S sorda. Que jo sàpiga, ningú diu els noms dels tres primers presidents amb S sonora (Z de zebra, per ser més clars), quan potser seria el més coherent.
Malgrat tot, que la gent del carrer parli així, es pot considerar com un fet merament anecdòtic. El que ja és més greu és escoltar per la ràdio alguns locutors més que reputats i amb llarga trajectòria en mitjans catalans, també audiovisuals, que catalanitzen gairebé de manera forçada alguns cognoms. Dies enrere vaig sentir que convidaven el secretari tècnic del Futbol Club Barcelona, Andoni Subissarreta, a un programa d’esports que comença a la mitjanit. I, pitjor encara, tot l’equip encarregat de les retransmissions dels partits del Barça d’una ràdio catalana, s’entesten a anomenar el jugador Montoya, un noi castellanoparlant com ha quedat ben palès quan ha fet alguna roda de premsa, com a Muntòya, aconseguint, al meu parer, traspassar folgadament la frontera del ridícul.
Després encara n’hi ha que es queixen quan alguns espanyols pronuncien Yordi Puyol, tot i saber pronunciar la J sense problemes (Michael Jordan o Magic Johnson). De fet, l’únic amb dret a queixar-se és en Carles Puyol, a qui moltes vegades anomenen Puchol en les retransmissions realitzades en castellà. Ho tenen fàcil però ho fan difícil. Com aquí, vaja...
Text escrit el 19 de març de 2013.
La catalanització de cognoms castellans fa una selecció curiosa, casual o no, de les lletres catalanitzades. Per exemple, si agafem tots els presidents de govern espanyols des de l’inici de la democràcia ens trobem amb els següents casos catalanitzats: Suares, Gonsales i Asnar. En canvi, mai he sentit pronunciar Calvu Sutelu ni Rajoy, amb J de Joan o Josep. Desconec del tot els motius, si bé tot fa pinta que la Z castellana pateix una conversió a una S sorda. Que jo sàpiga, ningú diu els noms dels tres primers presidents amb S sonora (Z de zebra, per ser més clars), quan potser seria el més coherent.
Malgrat tot, que la gent del carrer parli així, es pot considerar com un fet merament anecdòtic. El que ja és més greu és escoltar per la ràdio alguns locutors més que reputats i amb llarga trajectòria en mitjans catalans, també audiovisuals, que catalanitzen gairebé de manera forçada alguns cognoms. Dies enrere vaig sentir que convidaven el secretari tècnic del Futbol Club Barcelona, Andoni Subissarreta, a un programa d’esports que comença a la mitjanit. I, pitjor encara, tot l’equip encarregat de les retransmissions dels partits del Barça d’una ràdio catalana, s’entesten a anomenar el jugador Montoya, un noi castellanoparlant com ha quedat ben palès quan ha fet alguna roda de premsa, com a Muntòya, aconseguint, al meu parer, traspassar folgadament la frontera del ridícul.
Després encara n’hi ha que es queixen quan alguns espanyols pronuncien Yordi Puyol, tot i saber pronunciar la J sense problemes (Michael Jordan o Magic Johnson). De fet, l’únic amb dret a queixar-se és en Carles Puyol, a qui moltes vegades anomenen Puchol en les retransmissions realitzades en castellà. Ho tenen fàcil però ho fan difícil. Com aquí, vaja...
Text escrit el 19 de març de 2013.
Amb això sí que miro de ser respectuós, però això no vol dir que algun cop se m'escapi algun cognom catalanitzat, no per voluntat, sinó perquè amb el xip català posat i parlant ràpid de vegades no surt el nom tal com sona. Em sorprèn això de les retransmissions esportives, parlem clar, no sé qui escoltes tu, suposo que això del 'Club de la Mitjanit' ho fa l'Escobar, no? Jo escolto el Puyal, quan sento la ràdio, i fa talment com dius, posa una mica nerviós. No dic que s'hagi de fer sempre a la perfecció, però fer-ho malament expressament també canta.
ResponEliminaPer cert, el tal Muntòya, estaria bé que se'l petessin perquè és més dolent que la gana, i així ja no hauríem de sentir com l'anomenen així. Encara que em temo que va per llarg...
Talment com dius, i absolutament ridícul.
ResponEliminaEncara més si ho fan professionals dels mitjans de comunicació que haurien de vetllar una mica per la bona salut de la llengua atès que acaben sent referents i tenen una difusió important. Algun cop se’t pot escapar, però fer-ho sistemàticament em sembla poc respectuós i els mitjans s’ho haurien de vigilar.
Mira, jo com a Sergi/Sergio he arribat a una conclusió. Se'm fa molt estrany introduir fonemes inexistents en una llengua. És com un trencament. Igual com molts catalans estem acostumats a canviar a la llengua de l'interlocutor, introduir una paraula amb fonemes estrangers es fa estrany. Per exemple, jo he estudiat francès però em sembla impostat pronunciar un mot francès amb la r francesa (aquesta r gutural) quan estic parlant en català o castellà. No sé justificar la raó per la qual passa això però ho percebo com una profunda discontinuïtat.
ResponElimina