Matèria primera

L’Oriol tanca la porta de casa seva i comença a baixar les escales. Surt a donar una volta, cansat d’estar davant l’ordinador amb el processador de textos obert i la pantalla en blanc. Entre el primer pis i la planta baixa es troba una veïna. Va carregada de bosses del supermercat i puja lentament, amb aturades constants per poder respirar uns instants.

– Deixi’m que l’ajudi.

– No, noi, no cal –aconsegueix dir mentre esbufega–. Ja hi arribaré algun dia, no tinc cap pressa.

– No se’n parli més. A quin pis viu vostè?

– Al tercer primera. Moltes gràcies i que Déu t’ho pagui.

Agafa les bosses de la dona i puja els graons de dos en dos. Les deixa davant la porta i se’n torna cap avall. Al replà del primer topa de nou amb la veïna.

– Ja està fet. Ho veu? Només era un moment.

– Moltíssimes gràcies, noi. Tu ets el nou veí, oi? El del quart segona?

– Sí. No fa gaire que m’hi he instal·lat.

– Ja va bé que hi vingui gent jove a aquesta escala. Com pots veure, si és que has conegut els altres veïns, aquí només hi ha un grapat de vells, tret de la del primer primera, però aquella és un cas perdut com no n’hi ha cap altre. De fet, el barri sencer està ple de vells. És normal, la gran majoria vam venir a mitjans dels cinquanta. Ara, però, de mica en mica es va regenerant. És llei de vida, com s’acostuma a dir. Per cert, com et dius, noi?

– Oriol. Vostè és la senyora Mallofré, oi?

– Carai, ara sí que m’has sorprès! No em passa cada dia que un jove ben plantat sàpiga el meu nom. I, d’això, a què et dediques?

– Sóc traductor i, de tant en tant, també escriptor.

– Escriptor? De debò? Però, què escrius? Llibres?

– Sí, i cada quinze dies tinc una columna en un diari.

– Ah, molt bé. Jo abans llegia molt, sobretot novel·les de misteri on hi havia assassinats i trames amb sorpreses finals. També m’agradaven les romàntiques. Però ara ja no hi veig tan bé; amb prou feines diferencio els números del telèfon, i això que el meu fill em va comprar un aparell amb unes tecles ben grans. Em faig gran i la vista es va perdent. –Fa una pausa i assenteix lleument amb el cap davant l’evidència–. I, escolta, de què van els teus llibres?

– Bé, no em cenyeixo a cap gènere en concret –diu una mica inflat per l’interès de la veïna–. Tracten sobretot d’històries quotidianes amb les que intento que el lector s’hi identifiqui. A vegades em decanto més per les relacions entre els personatges i, en canvi, altres cops hi poso més interès en l’aventura, per dir-ho d’alguna manera.

– Ai, noi, doncs em sembla que en aquest barri d’aventures en trobaràs ben poques. Aquí hi ha molta tranquil·litat i esperem que continuï així per molts anys. Si vols aventures hauràs de parlar amb els de les ambulàncies, perquè cada dos per tres se’n sent alguna. A més a més, hi ha gent que amb prou feines baixa al carrer; això que no hi hagi ascensors a la gran majoria de cases és una pega per als jubilats. És el que li passa al senyor Oliver, el que viu just davant teu. Des que es va trencar el fèmur, i ja deu fer ben bé un any, que no surt de casa. Jo el pujo a veure de tant en tant, però ja no és aquell home alegre que havia estat. El pobre ha patit tant...

– Doncs ara que ho diu, tret del dia que vaig anar a presentar-me, no l’he vist més. 

– L’haguessis hagut de veure de jove. Treballava com un burro i va tenir mil oficis. Fins i tot hi va haver èpoques que marxava de casa uns quants mesos per anar a treballar a l’estranger. Va estar a Alemanya i també a Suïssa. Allà li pagaven molt millor que no pas aquí i, clar, després de tenir els bessons, no dubtava pas a agafar feines d’aquestes i estalviar fins el darrer cèntim. La seva dona era una gran persona, tota una senyora. Però aquell maleït càncer se la va endur, si bé ja feia anys que la tristesa la rosegava.

– La tristesa?

– Sí, noi, sí, la tristesa. Un dels bessons, quan ja era tot un homenet, va morir atropellat per un camió. Va passar aquí al costat, al carrer que creua la plaça. Ara hi ha més semàfors però, fins no fa gaire, els cotxes corrien massa per aquest carrer. De resultes d’aquell accident, i per si ja no era prou desgràcia, l’altre fill va perdre el senderi i al final el van haver d’ingressar en un hospital psiquiàtric. És un món estrany aquest dels bessons, oi?

– Això diuen.

– Doncs un parell d’anys més tard es va escapolir de l’hospital i es va llençar al metro. Allò va acabar d’enfonsar els pobres senyors Oliver. Ell va continuar fent la seva vida: treballava, parlava amb tothom, participava en l’associació de veïns i tota la resta. Però ella gairebé ja no va sortir més de casa. Va morir fa dos anys i, des de llavors, sembla com si ell n’hagués agafat el relleu. A vegades fa la sensació que estigui esperant la mort, així de senzill.

– Doncs quan el vaig anar a veure se’l veia prou animat.

– És que quan està amb gent és un altre home o potser dissimula, qui sap, però gairebé no el va a visitar ningú. Bé, sí, sovint puja a veure’l la barruda del primer primera, però ho fa només per explicar-li les seves penes i, de pas, beure unes copes de franc. La coneixes a aquesta?

– No, a l’igual que amb vostè, el dia que la vaig anar a saludar no devia ser a casa seva. I tampoc me l’he trobat mai per l’escala.

– Doncs estàs de sort! De fet, ha sortit com el seu pare, que tampoc deixava mai l’ampolla; per això el va deixar la dona. Vigila quan te la trobis que, tot i que ja deu ser prop dels cinquanta, és ben capaç de voler flirtejar amb tu.

– Gràcies per l’avís. Estaré al cas per evitar situacions desagradables.

– Pensa que des que va morir el seu pare, ha muntat uns escàndols impressionants. I d’això ja fa més de quinze anys! Potser aquests darrers temps ha afluixat una mica, però no pas perquè ella hagi volgut, sinó perquè cada cop hi ha menys homes que li facin cas. Hi va haver una època que vaig arribar a creure, i que el Senyor em perdoni, si no era una dona d’aquestes, tu ja m’entens. Cada dos per tres entraven i sortien homes diferents del seu pis. I com xisclava, per Déu! Al principi, em vaig espantar, perquè semblava que l’estiguessin matant. Però no, poc després vaig entendre que tots passaven pel seu llit, un darrere l’altre. A més a més, per si no n’hi havia prou, la mala pècora s’insinuava a tots els homes de l’escala. Quan m’ho va explicar el meu Lluís, en pau descansi, gairebé baixo a retorçar-li el coll! Sort que era un home entenimentat i em va convèncer que no li donés més importància de la que tenia. Al cap i a la fi, com deia el Lluís, aquesta dona ha estat una pobra desgraciada tota la seva vida. Ai, com el trobo a faltar el meu marit. El novembre farà nou anys que va morir, però no hi ha dia que no pensi en ell –fa un lleuger sospir i baixa la mirada al terra.

– Em sap greu.

– T’hagués agradat. Era un home que imposava respecte només veure’l. I no perquè fos alt i fort, sinó perquè es notava que era un home fet a sí mateix –diu satisfeta–. Sí, aquesta seria la millor definició que se’n podria fer d’ell: fet a sí mateix. Pensa que, quan va néixer, el seu pare ja havia mort, amb només trenta-dos anys. Va anar a dormir una nit i l’endemà ja no es va despertar. Sembla ser que el van enverinar. No en tenien proves, és clar, però sí moltes sospites. Després de tot, el pare del Lluís era un sindicalista d’aquells que els patrons temien, i se’l deurien voler treure del mig. Créixer sense pare el va marcar per sempre, i no només pel fet d’haver d’aprendre moltes coses sense un referent tan important, sinó també per la consciència de classe que va adquirir; la seva mare va haver de pujar els quatre fills gairebé en la més absoluta pobresa –para uns instants i empassa saliva–. Quan vam començar a festejar, i també després un cop casats, jo patia el que no està escrit cada vegada que anava a alguna reunió clandestina. Fins i tot hi va haver un dia que li vaig demanar que deixés de córrer tants perills si no volia que a mi m’agafés un cobriment de cor.

– I què va dir ell?

– Em va escoltar i em va dir que m’entenia, però que ja sabia amb quina mena d’home m’havia casat. Jo ja m’esperava que em diria això i, en el fons, estava orgullosa de tenir un home com ell. Finalment, va passar el que sempre havia temut.

– El van enxampar?

– Sí, a ell i a tres companys més. En principi no era cap cosa greu, propaganda subversiva, que en deien. Però en aquella època no podies estar segura de res. I si li encolomaven el mort d’algú altre? Tots sabíem que els costava ben poc agafar qualsevol passerell i fer-lo servir de cap de turc. O, encara que no fos ni això, qui em podia assegurar que no li clavarien una bona panadera?

– Però això no va passar pas, oi?

– Alguna cleca li va caure però, talment com si fos un miracle, el dia que el van detenir jo l’esperava a casa amb la gran notícia que estava embarassada del nostre primer fill. Quan vaig saber que era a comissaria, vaig córrer cap allà. Gràcies a un conegut militar del meu pare, el vam poder treure d’allà, si bé li vam dir que el deixaven anar gràcies a que el comissari havia accedit als meus precs de dona embarassada. Una bestiesa, vaja, però el Lluís confiava plenament en mi i s’ho va creure. Tampoc va preguntar gaire; la qüestió era sortir-ne sa i estalvi. Això sí, li vaig fer jurar i perjurar que no s’emboliqués en més històries polítiques.

– I se’n va apartar?

– A mitges. No s’exposava com abans, però bé, de tant en tant rebíem visites inesperades d’amics seus de la infantesa, com els anomenava sempre. Què hi podia fer jo? Al capdavall, les persones no canvien, i jo me l’estimava tal com era.

– És clar.

– Per cert, noi, quina hora tens? Que jo no paro de xerrar i encara he de preparar el dinar, que avui vénen els meus néts.

– Són dos quarts d’una.

– Valga’m Déu! Els tindré aquí en tres quarts d’hora i ho tinc tot per fer. A més a més, estic segura que tu també has de fer un munt de coses i t’he estat fent perdre el temps.

– Que no, senyora Mallofré, li ho dic de debò.

– Gràcies. Es veu d’una hora lluny que ets de bona pasta. En fi, me n’alegro molt d’haver-te conegut, i benvingut al barri. Ja veuràs com t’agradarà. Sembla que d’aquí poc començaran les obres al solar on hi havia hagut un cinema quan jo era jove. Hi volen fer una biblioteca, un poliesportiu i no sé quantes coses més. Tindrem soroll per un temps però el barri millorarà molt. I tot això serà per a vosaltres, els joves. Els grans vés a saber si ho veurem tot acabat.

– I tant que sí! Quines coses a dir.

– Au, vés, vés. Ja ens veurem per aquí. Fins ben aviat... com m’has dit que et deies?

– Oriol.

– Doncs a reveure, Oriol.

– Adéu.

L’Oriol espera que la veïna entri al seu pis. Un cop ha tancat la porta, es queda quiet uns segons, amb un petit somriure a la cara. Finalment, baixa cap al carrer; necessita ordenar les idees que bullen al seu cap abans de començar a escriure.

Conte escrit el 20 de juny de 2008.

Revisat el 22 de juny de 2012.