El Hassan, acompanyat del seu fill, l’Abdul·lah, torna cap a casa després d’haver anat a comprar al mercat. L’únic que porta al cistell és una mica de fruita i mig quilo de cigrons, tot el que s’ha pogut permetre gràcies a les petites feines que darrerament ha aconseguit aquí i allà. Fa mesos que no cobra el seu sou com a professor, i mentre l’actual govern continuï al poder, ell i la seva família ho tenen ben complicat; com a mínim, això era el que deia l’informatiu d’un canal internacional de televisió que han vist en una botiga d’electrodomèstics, prop del mercat.
Al tombar una cantonada es troben de cara amb quatre tanquetes i una vintena de soldats de l’exèrcit israelià que els tallen el camí que havien de seguir. El Hassan agafa la mà del seu fill amb força i gira en sentit contrari per tal d’allunyar-se’n ràpidament. No vol problemes; mai s’ha ficat en política, malgrat patir en carn pròpia, dia rere dia, les devastadores conseqüències. Caminen amb pressa, però sense arribar a córrer; han d’evitar donar motius de sospita als soldats. Però, de sobte, a l’altra punta del carrer apareix una munió de joves palestins, sortits dels carrerons adjacents i dels portals d’algunes cases. No tenen pinta, però, de ser quatre exaltats que s’han deixat entabanar, sinó que van ben armats i amb la cara tapada.
Sap que si no fugen d’allà es poden veure embolicats en un enrenou ben gros. S’ajup i li proposa al seu fill una cursa fins a la següent cantonada. El nen accepta encantat, però quan encara no han corregut deu metres, se senten els primers trets. El Hassan agafa el seu fill, el llença a terra sense miraments i s’hi estira a sobre. A crits demana socors i que els deixin sortir d’allà, però el silencien les ràfegues de projectils que els passen per damunt del cap. Malgrat que no sent els xiscles ni veu les llàgrimes de l’Abdul·lah, sap que plora pels espasmes que li transmet el seu petit cos. En un intent de tranquil·litzar-lo, l’abraça ben fort i li crida que no tingui por, que ell el protegirà i que no li passarà res. Fins i tot, quan una bala li toca el braç dret, el Hassan, per no espantar el seu fill, aguanta el crit de dolor prement amb força les dents.
Minuts després cessa el tiroteig. El Hassan aixeca el cap i veu que tot està en calma; els milicians palestins han fugit carrer avall i l’exèrcit israelià es retira en direcció contrària. A cau d’orella li diu al seu fill que ha estat molt valent i que el perill ja ha passat. Llavors es mira el braç per comprovar l’abast de la ferida. El dolor és intens però, a l’acte, se n’oblida completament quan, aterrit, hi veu un orifici de sortida.
Conte escrit l’11 de juny de 2007.
Relat finalista del Repte 243, el tema del qual era La invisibilitat.
Revisat l’1 de maig de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada