El valent

Conte publicat l’abril de 2009 a Atracament i altres contes, Cossetània Edicions, ISBN: 84-9791-461-1.

Disponible també aquí.

L’Oriol s’aixeca de la cadira i surt de l’habitació. Ha decidit, després d’aconseguir vèncer alguns dubtes, que vol anar a donar una volta. Abans d’arribar al rebedor però, passa pel menjador per avisar al seu pare que sortirà una estona. El troba assegut al sofà, llegint el diari.

– Papa, me’n vaig donar una volta.

– Molt bé, però no tornis gaire tard o soparem a misses dites.

– D’acord. Mira, primer aniré al parc i després al casal. Pel camí passaré pel costat de l’escola i del poliesportiu. I si quan arribo al casal encara tinc ganes de seguir caminant, el més segur és que continuï fins al camp de futbol. Llavors ja estaré cansat i tornaré, però no ho faré pas pel mateix camí, sinó que aniré per les voreres contràries a les de l’anada.

– Carai, quin passeig més llarg! T’hauràs d’espavilar si vols fer aquesta caminada.

– No et preocupis, que ja estic preparat, papa. Ja sóc prou gran per caminar tot això i molt més si m’ho proposo. I també ho sóc per anar sol allà on vulgui, oi que sí?

– I tant que sí. Ja estàs fet tot un homenet i, si et ve de gust sortir a passejar, pots fer-ho quan vulguis, només faltaria.

– Ja ho sé, ja, però t’ho volia dir per si després em cridaves per alguna cosa i no em trobaves. Sóc gran per fer el que vulgui però crec que ho havies de saber. Tu sempre dius que costa igual fer les coses bé que malament.

– Així és i te’n dono les gràcies.

– Molt bé, doncs llavors ja està tot dit. Me’n vaig, papa. Fins després!

– A reveure!

Se’n va cap al rebedor, cofoi i valent. Mira al seu pare de reüll, però el veu concentrat altra vegada en el diari. S’acosta a la porta i l’obre lentament per, tot seguit, tornar-la a tancar amb suavitat. De puntetes, fa marxa enrere i treu el cap per veure què fa el seu pare; continua llegint, si bé l’Oriol no és capaç de percebre que està pendent de tots els seus moviments. Torna cap a la porta i l’obre de nou. Posa un peu al replà, amb fermesa, i després l’altre. S’atura uns segons, convençut i satisfet del seu valor. Tanca la porta i comença a baixar els primers graons.

Després del cop sec de la porta, el pare s’aixeca del sofà i va silenciosament fins a l’entrada. Quan veu que l’Oriol no hi és, corre a l’habitació a posar-se les sabates i després va cap al balcó. Per una banda està inquiet per la pretesa valentia del seu fill, però, per l’altra, el diverteix la situació i fins i tot se’n sent orgullós. Passen els segons i el nen no apareix pel carrer, cosa que li fa pensar que encara deu ser a l’escala. De sobte, sent el timbre. Es treu les sabates i camina fins a la porta. La rutina el duu a mirar per l’espiera però somriu al no veure res; el nen encara és massa baix. El timbre sona altra vegada, amb insistència. Torna al menjador i es calça de nou mentre diu amb veu ben alta:

– Ja va, ja va! No sé pas qui deu ser.

– Sóc jo, papa.

– Ah! Ets tu, Oriol?

Obre la porta i se’l troba palplantat davant seu. Fingeix que està sorprès mentre evita que se li escapi una rialla.

– I doncs, Oriol? Que no anaves a fer un passeig tot sol?

– Sí.

– I, llavors, com és que ja tornes a ser aquí? O és que potser ha estat un passeig molt curt?

– No, veuràs, és que he pensat que potser estaves molt avorrit llegint el diari (perquè la gent només llegeix el diari quan no té res més a fer, oi?), i m’he dit a mi mateix: i si li dic al papa si vol venir a passejar amb mi?

– Doncs mira, tens raó, estava tan avorrit que ja m’havia posat les sabates. M’enxampes pels pèls perquè estava a punt de sortir. Així que, si tu vols, podem anar a passejar junts. Et sembla bé?

L’Oriol fa que sí amb el cap, incapaç de dir res mentre s’imagina la por que hauria tingut si hagués tornat a casa i no hagués trobat ningú. Agafa amb força la mà del seu pare i comencen a baixar per l’escala.

Conte escrit el 27 de setembre de 2007.

Revisat el 4 de març de 2009.

Conte llegit a Ràdio 90.

Disponible també a Amazon.