Conte finalista del 12è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Tarragona, 2008.
Publicat l’abril de 2009 a Atracament i altres contes, Cossetània Edicions, ISBN: 84-9791-461-1.
Disponible també aquí.
También en Castellano.
Gira la clau i, mentre obre la porta, toca tres cops el timbre com de costum. Deixa la jaqueta al penjador del rebedor i avança cap al menjador, fatigat per un altre dia massa llarg. La seva dona és a la butaca, mig adormida davant el televisor. Li fa un petó al cabell alhora que li acarona la galta.
– Hola guapa, com ha anat el dia?
– Hola. Pots comptar. La reunió no ha servit per a res. N’hi ha alguns que semblen ancorats al passat i que parlen fins i tot de muntar una col·lectivitat. No sé què hi tenen, al cap.
– Vaja. I per aquí què tal?
– Doncs tampoc gaire bé. Ha agafat les seves quatre quincalles de sempre i s’ha tancat amb clau a l’habitació fa més de tres hores. He provat de fer-la sortir però no m’hi he estat gaire, estic molt cansada. Hauríem de treure els panys de les portes.
– Sí, tens raó. A veure si aquest cap de setmana m’hi poso i ens traiem aquest problema de sobre. Vaig cap allà.
Torna enrere pel passadís fins arribar davant la porta de l’habitació. Truca fluixet i espera resposta.
– Qui és?
– Sóc jo.
– Que estàs enfadat amb mi?
– No. Per què ho hauria d’estar?
– No ho sé.
– Au, va, hauries de sortir, que d’aquí ben poca estona anirem a sopar.
– No vull sopar. No tinc gana.
– Sí, clar, i després t’aixecaràs a mitja nit a picar qualsevol cosa.
– I t’enfadaràs llavors?
– No, és clar que no. Però la nit és per dormir. I per poder dormir bé abans s’ha de sopar. A més, ja deus estar avorrida després de tanta estona aquí dins, no?
– Una mica sí.
– Doncs per què no surts i m’ajudes a parar la taula?
– No. Para-la tu i després surto.
– D’acord. Però em promets que quan estigui parada sortiràs?
– Sí, t’ho prometo, però només si tu també em promets que no estàs enfadat.
– Ja t’he dit que no, creu-me.
– Ho has de prometre.
– T’ho prometo, paraula.
– I si surto ara també m’ho promets?
– T’ho prometo encara més.
– Això no val! O es promet o no es promet, però no es pot prometre més o menys.
– Tens raó.
– I llavors què? Si surto ara mateix em promets que no t’enfadaràs?
– T’ho prometo.
– Ara jura-ho.
– T’ho juro.
Lentament obre la porta i uns ulls brillants i entremaliats es deixen veure. Surt a poc a poc de l’habitació i es planta davant seu.
– Oi que no estàs enfadat amb mi? M’ho has promès.
– I jo compleixo les meves promeses.
– Doncs llavors fes-me una abraçada.
L’agafa suaument pel clatell, li fa un petó al front i se l’acosta cap al seu pit. Mentre l’abraça torna a sentir la mateixa cantarella una vegada més:
– Segur que no estàs enfadat, oi?
Malgrat el fil de veu que se li esquerda i algunes llàgrimes que no ha pogut contenir, aconsegueix que ella no se n’adoni.
– No, és clar que no. Com vols que m’enfadi amb tu, mama?
Conte escrit el 18 de desembre de 2006.
Revisat el 18 de març de 2009.
Disponible també a Amazon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada