Un escriptor de masses

Si durant la seva adolescència li haguessin fet la pregunta i li haguessin demanat sinceritat a l’hora de contestar, ell no hauria dubtat gens ni mica en la resposta: quan fos gran li agradaria ser escriptor, però no un escriptor qualsevol, sinó un que hagués viscut en la seva pell les novel·les que escriuria. Això era el que realment desitjava: viure experiències vitals extremes, bones o dolentes, per després poder-les traslladar al paper amb tot el seu acarnissament. I ho va aconseguir, va esdevenir allò que sempre havia desitjat.

El primer llibre que va escriure, amb tan sols vint-i-tres anys, va convertir-se en un èxit rotund en pocs mesos. Amb una claredat que sorprenia i deixant de banda les floritures que podien allunyar el lector de l’argument, la novel·la explicava tot el seu procés de degradació causat per l’alcohol, el joc i les drogues. Des dels dinou anys s’havia arrossegat miserablement per bars, sales de joc, racons infectes de toxicòmans, comissaries i una presó, on hi va romandre durant tres mesos. Ho havia passat malament, però un cop havia estat tot superat i ho va poder escriure, la seva sensació era que la balança s’inclinava clarament cap al costat bo.

Traduït a més d’una vintena d’idiomes i amb desenes de milers d’exemplars venuts a tot el món, un any i mig després de la publicació de la novel·la va decidir agafar-se unes llargues vacances; se les podia permetre i les intentaria aprofitar per recollir vivències de cara a un segon llibre. La seva pretensió era escriure una narració de viatges amb algunes pinzellades d’aventura (en el cas que les visqués), en contra del criteri de l’editor, que preferia una novel·la que tractés altra vegada de les dependències i addiccions humanes. Però malgrat el canvi radical de gènere, se’n va tornar a sortir. Aquell viatge pel Carib va ser ben productiu pel que va fer a experiències: va viure un dels huracans més ferotges patits mai a Nicaragua, va ser testimoni d’un assassinat entre mafiosos al Canal de Panamà i va conviure durant dos mesos amb la guerrilla colombiana, amb la que fins i tot va participar en un segrest. Quan al cap d’un any va sortir publicada la novel·la i es va tornar a convertir en un èxit absolut, l’editor, nedant entre diners, li va prometre que mai més de la vida tornaria a qüestionar el que havia d’escriure.

El tercer llibre va ser un recull de relats de caire més o menys místic i, en més d’un cas, gairebé alliçonador. Les estades viscudes en diverses comunitats religioses d’arreu del món, les reflexions d’instruïts homes de fe (que faria passar com a pròpies), la participació activa en ritus ecumènics i les tertúlies amb la gent senzilla del poble, el va tornar a dur al primer lloc de les llistes durant mesos. S’estava convertint cada cop més en un personatge mediàtic i a cada acte de presentació d’un nou llibre les sales s’omplien de gom a gom. Mentrestant, l’editor es fregava les mans: mai hagués cregut que el gènere autobiogràfic o, dit d’una altra manera, la curiositat morbosa del lector per la vida d’algú altre, pogués arribar a ser tan rendible. 

Els crítics literaris amb prou feines s’atrevien a buscar els punts febles de la seva obra. Aquell autor movia massa diners i lectors; gosar ficar-se amb ell podria ser fins i tot perillós per a les seves carreres professionals. N’hi va haver un que va arribar a posar en dubte l’autenticitat autobiogràfica de la seva obra, però es va haver de disculpar al cap de pocs dies pel linxament públic que va rebre la revista on hi publicava les crítiques. En un acte literari, un altre crític es va atrevir a demanar-li si es sentia preparat per escriure una novel·la amb un argument no biogràfic. Amb la visió de negoci que l’impacte de la notícia crearia, va contestar-li que era bastant probable que la cinquena no fos biogràfica, però que hauria d’esperar encara un parell d’anys abans de poder-la llegir. En aquells moments estava enfeinat amb la que seria la quarta, de la que va avançar que tindria una càrrega considerable de sexe. L’editor (que no en sabia res), els llibreters i els lectors, sorpresos i anhelosos de tenir ja entre mans el nou llibre, el van venerar amb un aplaudiment devot i entusiasta, com si fos una estrella de Hollywood.

No havia enganyat ningú. El quart llibre anava farcit d’escenes de sexe de tota mena, des de les més romàntiques, més aviat poques, fins a les orgies grupals més salvatges, que eren les que abundaven (i venien) més. A la legió immensa de lectors fidels que ja tenia, s’hi van afegir centenars de milers més d’arreu. Tothom es quedava perplex que aquell home hagués viscut en carn i ossos tot el que arribava a explicar. I no era pas mentida, ho havia viscut tot, si bé per primer cop havia introduït un element inventat i n’havia omès algun altre: aquell llibre li havia suposat una despesa considerable en prostitutes de luxe.

Dos anys després, va arribar finalment el dia de la presentació del cinquè llibre. Durant l’any anterior havia estat viatjant pel sud-est asiàtic, cosa que va aixecar tota mena de rumors sobre l’argument: seria autobiogràfic o no ho seria, tal i com havia insinuat insistentment els darrers temps? Va sorprendre tothom quan es va saber que la novel·la era de crim i misteri, farcida de duresa i escenes sanguinàries. L’argument estava basat en la recerca i captura d’un assassí i violador de noies joves. La crítica, aquest cop amb l’admiració més sincera, va ser unànime: si algú encara ho dubtava, aquella novel·la demostrava a tothom que es trobaven davant d’un gran escriptor; el repte d’escriure un text no biogràfic havia estat superat amb escreix. I el més sorprenent de tot era que l’assassí es sortia amb la seva i no era capturat per la policia.

Mentrestant, a Vietnam, Laos i Cambodja, feia mesos que tres famílies ploraven la mort de les seves filles, sense saber qui les havia segrestat i assassinat.

Conte escrit el 28 de juny de 2006.

Revisat el 25 de juliol de 2012.