Pren una llesca de pa, n’arrenca un tros i escura les restes de tomàquet fregit barrejades amb orenga. Després agafa el setrill i deixa caure un rajolí d’oli sobre la resta de la llesca. La mastega amb calma, gaudint de la intensitat i el grau just d’acidesa d’aquell oli verge. Finalment, omple la copa amb dos dits de vi negre i se la beu pausadament.
– Excel·lent! Estava tot deliciós. I el vi també l’he trobat molt bo, tot i que diria que no és sicilià, oi? La resta de la teca, per descomptat que sí.
– Celebro que li hagi agradat tot, senyor Consigliere. La Silvana és una gran cuinera, com ha pogut comprovar. I amb el vi l’ha encertada. És de Sardenya, procedent d’una varietat autòctona que es diu Cannonau.
– Cannonau, dius? No la coneixia aquesta varietat de raïm.
– A Espanya l’anomenen Garnatxa o alguna cosa semblant, i asseguren que ve d’allà, però ja sap com són els espanyols; no saben el que es diuen. Li vindria de gust una mica de grappa després del cafè?
– Per què no? Ajudarà a pair.
– Ens la prendrem al saló, si li sembla bé. Així la Silvana no ens molestarà mentre recull la taula.
– Tu manes a casa teva.
– Silvana, porta’ns el cafè allà.
S’aixequen i caminen fins al saló. L’amfitrió ofereix una butaca al seu convidat i n’acosta una altra per a ell. Encén la ràdio, cerca la retransmissió esportiva de la lliga de beisbol i apuja el volum del transistor a un nivell considerable. Obre el moble bar, agafa l’ampolla de grappa i serveix dos gotets. Abans de seure, ajusta la porta amb suavitat.
– Aquí té la grappa, senyor Hagen.
– Moltes gràcies.
– Vostè dirà. L’escolto.
– Veuràs, el Don necessita que li facis un favor.
– Per ell faré el que calgui.
– Ell ho sap i t’ho agraeix de tot cor. En aquesta ocasió, però, si bé es tracta d’un favor similar als que t’hem encarregat altres vegades, et direm com s’ha de dur a terme. Sabem que això no és gens habitual i que cadascú fa la seva feina de la millor manera que li sembla, però aquest cas és diferent de tot el que hagis fet fins ara. Malgrat tot, el que nosaltres et marcarem són els grans trets de l’encàrrec, i amb això vull que quedi clar que la preparació i la resta de detalls que creguis convenients són cosa teva. Ens entenem?
– Perfectament.
– Molt bé. Tens algú d’absoluta confiança que et pugui acompanyar en aquesta feina? Cal que sigueu dos homes.
– No pateixi, en això no hi haurà cap problema. Vostè ja sap que aquí hi ha molta gent que està en deute amb el Don, i que per ell s’hi deixarien la pell.
– Me n’alegro de sentir això; estigues segur que el Don serà informat de la vostra lleialtat –fa un glop de grappa–. Bé, no ens entretinguem. Has de saber que no podràs utilitzar cap tipus d’arma de foc. No dic que no la duguis, perquè tots sabem que cal estar preparats per si les coses es torcen, però per fer bé aquesta feina s’ha d’actuar molt sigil·losament.
– Esmolaré els ganivets, llavors.
– I, a banda dels ganivets, et caldrà el contingut d’aquesta ampolleta.
– Què és? Cloroform?
– Tu ho has dit: cloroform. Això i un bon ganivet esmolat és tot el que necessiteu. La feina s’ha de fer demà, entre la mitjanit i abans que surti el sol. Tens temps per preparar-ho tot?
– De sobres.
– Sabíem que podíem confiar en tu.
– Gràcies. Jo també li agraeixo al Don la confiança que diposita en mi.
– És clar. El subjecte de qui us heu d’encarregar es diu Khartum i és un cavall. Li talles el cap i el deixes en algun lloc on impacti, d’acord? Realment, tota aquesta gent de Hollywood és ben excèntrica.
Conte escrit el 22 de maig de 2010.
Revisat el 26 de setembre de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada