diumenge, 20 de desembre del 2009

En Serapi Trinxacaixes, un ciutadà honrat

Conte guanyador del 2n premi del XIX Concurs Literari de Nou Barris. Modalitat de relat curt d'humor. Barcelona, 2007.

Durant generacions i generacions els Trinxacaixes s’havien dedicat a la delinqüència a baixa escala com a mitjà de subsistència. No els havia pas anat malament però tampoc havien aconseguit fites gaire remarcables en el terreny pel qual es movien. El fill petit de la família, en Serapi, acabava de fer els divuit anys i, per tant, seguint la tradició familiar de no fer treballar els seus membres fins que es poguessin espavilar solets a la presó (per si arribava el cas, poc freqüent, que fossin enxampats), havia de deixar de ser un mantingut; li havia arribat l’hora de posar-se a pencar i de guanyar-se les garrofes. Però aquell noi havia sortit diferent a tota la seva parentela: ell volia ser un home honrat i treballador. A més a més, li feia pànic enfrontar-se a les seves possibles víctimes i no saber com resoldre les situacions de tensió que poguessin sorgir. Però, malgrat això, la pressió familiar era massa punyent, gairebé asfixiant, i al noi no li va quedar cap més sortida que iniciar-se en l’art de l’atracament.

Finalment, tot i anar-lo posposant amb excuses cada cop més estúpides i inversemblants, va arribar el dia en què va haver de sortir a cercar la seva primera víctima. Després d’estar caminant una estona amb els ulls ben oberts mirant a dreta i esquerra constantment, va veure com un vell amb un puro barat enganxat als llavis entrava en un carreró solitari. El va seguir en silenci, gairebé caminant de puntetes, fins que va aconseguir atrapar-lo. Es va treure un cigarret del seu paquet de tabac i, educadament, li va demanar foc. Mentre el vell regirava les butxaques intentant trobar l’encenedor, en Serapi va treure la seva navalla i li va cridar que afluixés la cartera, llevat que preferís acabar empalat pel cul pel seu ganivet. L’home, enlloc d’espantar-se, es va queixar que n’estava fart de la inseguretat d’aquella ciutat de merda, que no feia ni deu minuts que l’havien atracat i que ja no tenia res més ni per donar o vendre.

En Serapi es va quedar perplex; no s’esperava aquella reacció per part de la víctima. Però, acte seguit, va veure que aquell vell portava un rellotge que, a primera vista, semblava prou bo. Amb una fúria pretesament intimidatòria causada en part per l’engany al que la víctima l’havia volgut fer caure, va exigir-li que li dónes el peluco immediatament. L’home, amb un somriure sarcàstic, li va dir que allò de peluco ja no es portava i que tenia uns mètodes d’atracament ben carrinclons i passats de moda. Amb una supèrbia que va desarmar el pobre Serapi, el vell va arribar a dir que potser li convindria passar uns quants mesos a la garjola per tal d’aprendre unes quantes coses de la poc honorable ciència delictiva.

El rostre d’en Serapi va quedar desencaixat. Aquell paio se’n reia d’ell tot i el navallot de pam i mig amb què l’estava amenaçant. Disposat a no deixar-se batre per aquell fatxenda, en Serapi va acostar la navalla a tocar del coll del vell. La víctima, espantada per la proximitat d’aquell objecte tallant a pocs centímetres de la seva jugular, li va demanar perdó i que si us plau es calmés, que li donaria tot el que duia, però que abans li permetés pixar perquè era a punt de fer-s’ho a sobre a causa del cangueli. En Serapi, per tal d’evitar una escena humiliant per al pobre vell, hi va accedir. Però aquell home no es va posar a pixar contra la paret, sinó que, quan va treure el membrot per la bragueta, va començar a perseguir al pobre Serapi amb la seva pixarada, fent-lo fugir tot mullat, brut i, sobretot, fastiguejat.

Desanimat per la seva poca traça, en Serapi va marxar d’aquell carreró disposat a enfrontar-se de totes totes a la seva família: ell no tenia fusta d’atracador i ja podien insistir que no se’n sortirien amb la seva. La societat havia guanyat un ciutadà honrat.

Conte escrit el 18 d’agost de 2006.
Revisat el 20 de desembre de 2009.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada