dijous, 20 de gener del 2011

L’altre jardí de l’Edèn

S’estranya de veure un dragonet cavalcant sobre un tros de reixa rovellada i punxant com una espina. Si el seu cervell no el traeix una vegada més, creu recordar que és un animal esquiu al fred. És hivern, i tot i que la neu es va fondre dies enrere, el jardí continua igual de bonic.

Des de la seva càlida habitació, taciturn i endormiscat, observa les persones que passegen tranquil·lament pel jardí. D’altres estan assegudes als bancs mentre comparteixen una estona agradable amb aquells que estimen; fins i tot n’hi ha un parell que es petonegen. Més amunt, veu un company seu estirat al terra; està aprofitant els febles raigs de sol a la vegada que s’omple els pulmons d’aquest aire fred i purificador. A tots ells els mira amb melancolia i una petita dosi d’enveja.

Coneixia a la perfecció les sensacions que un sentia al jardí. Ell hi havia passat tardes molt reconfortants anys enrere. Ara és incapaç de recordar-les amb detall, però, malgrat la letargia en la que porta sumit tant temps, sap que el jardí dóna vida, obre camins d’esperança, fa créixer les il·lusions i, sobretot, et desperta. Ho veu cada dia en les cares dels seus amics quan tornen.

Esbossa un lent somriure sarcàstic quan pensa que ell ja fa molt temps que està hivernant. Desenganxa els dits de la reixa de l’habitació i se’n va cap al menjador. És l’hora del berenar i de la medicació. Els minuts de lleugera lucidesa s’han acabat.

Conte escrit el 6 de novembre de 2006.
Relat guanyador del Repte 183, el tema del qual era Paradís personal
Revisat el 20 de gener de 2011.

2 comentaris:

  1. Era i és bo!. El paradís personal va donar molts bons relats...

    angie

    ResponElimina
  2. Oh! Era el meu primer repte! Quants records!! Recordo que em va agradar tant!! I això que deu ni dó el nivellás d'altres...apa, n petó!


    allan

    ResponElimina