Són les sis de la tarda d’un dissabte. Ha arribat la seva hora, però no l’agafa per sorpresa ja que, un rere l’altre, tots els seus companys han caigut com la fruita madura d’un arbre. Ell és l’últim de l’espècie, el darrer empleat temporal d’aquests grans magatzems que cobra vuit-cents euros per les cinquanta hores treballades de dilluns a dissabte (més algun diumenge o festiu de propina). Els nous que entren ara fan el mateix per cent euros menys al mes.
Malgrat tot, ja no sent cap mena de ràbia envers l’empresa. El fet d’haver vist com companys i amics no han estat renovats durant les últimes setmanes li ha diluït aquest sentiment, fins a transformar-lo en un còctel de resignació i indiferència que l’ha deixat quasi immunitzat. L’única cosa que el duu a complir amb la feina és la seva professionalitat malentesa i l’intent, que sap inútil, de demostrar una dignitat que no serà percebuda pels avariciosos i gasius responsables de l’establiment.
Després d’acomiadar-se fredament del seu superior, es dirigeix cap al vestidor per treure’s per darrera vegada l’uniforme tan carrincló que li han fet portar durant sis mesos. “Te’l pots quedar”, li ha dit abans el cap de personal; “gràcies, em pot fer servei si en faig draps”. Però just abans d’arribar al vestidor, veu com el vigilant jurat surt de la sala de control de seguretat i megafonia per anar al lavabo.
La respiració se li accelera. Els batecs fan rebotar el cor contra les costelles. Als ulls li apareix una espurna de malícia. Ho podria reprimir, però, ni que sigui per un cop a la vida, deixa de banda la seva integritat i cedeix. Entra a la sala i prem el botó que activa els altaveus de tot el recinte. Sent la melodia ridícula d’avís, acota el cap lentament cap al micròfon i diu:
- Senyores i senyors, els informem que avui, de dos quarts de set a les vuit, les seccions de carnisseria i peixateria del supermercat romandran tancades a causa de la campanya de desratització que s’està practicant en aquest recinte des de dilluns passat. Disculpin les molèsties que aquest fet els pugui ocasionar.
Conte escrit el 9 d’abril de 2007.
Revisat el 17 de setembre de 2012.
Em sembla que algunes rates tenen el lloc tan ben agafat que no les faria fora cap campanya de desratització ;)
ResponEliminaAixò és marxar i cagar-se dintre. No serà per falta de ganes que molts no ho fan...
ResponEliminaUn bon comiat de l'espècimen en perill d'extinció. Potser, per arrodonir el conte, faria falta que aquesta campanya de desratització es dugués a terme i la netegés d'aquestes rates grosses que han dut a terme aquesta "optimització" dels recursos humans.
ResponEliminaHehehe! Bona jugada! M'ha agradat, bona idea i molt actual, per desgràcia. Tant de bo tinguéssim, però, molts treballadors molt professionals i molt dignes... i que també tinguessin els collons de dir el que pensen tard o d'hora (o de cagar-se en l'empresa, vaja).
ResponElimina