dilluns, 30 de maig de 2016

PUTAHÒSTIA


Primer va ser “malo”. Després va ser “tonto”, que encara treu el cap alguna vegada. I ara és “putahòstia”, així, tot junt, com si fos un sol mot. Aquestes són les tres paraules mal sonants, paraulotes o com les vulgueu anomenar, que ha utilitzat alguna vegada el meu fill gran, de quatre anys i mig, des que va començar a articular frases amb sentit. Que no entengui el significat de “puta” i “hòstia” ja és una altra qüestió.

A casa, en general, no deixem anar paraulotes així com així, però, tot i ser conscients que el primer exemple per a un nen han de ser els pares, alguna se’ns en pot escapar de tant en tant (papa, has dit punyeta!); és gairebé inevitable. Ara bé, l’entorn on vivim és ple de llocs i moments en què es poden sentir paraulotes: si bé en cap cas vol dir que sigui habitual, companys de l’escola, alguns espectacles infantils de qualitat qüestionable, alguns dibuixos animats o, senzillament, el senyor que passa pel carrer i que deixa anar un renec perquè una moto gairebé se l’endú per davant, també són font d’inspiració, per dir-ho d’alguna manera.

Com és lògic i com a qualsevol pare, no m’agrada que el meu fill digui paraulotes. Ara bé, com gairebé tot en aquesta vida, en aquest tema també convé relativitzar ja que, sortosament, només les diu de tant en tant (si formessin part del vocabulari usual, sí que ens hauríem de preocupar). Però és que, a diferència dels adults, que sovint diem paraulotes integrades com si res en la nostra parla, quan el meu fill deixa anar una paraulota sol ser a crits (PUTAHÒSTIAAAAAAAAAA), i això és símptoma inequívoc de que està molt i molt enfadat i que, per tant, com a pare, primer he d’intentar calmar el nen i després, si puc, descobrir els motius de l’enuig i veure si en podem aprendre alguna cosa de profit, tan ell com jo.

El que sí que se me’n refot (així de clar) és l’opinió que puguin tenir altres adults. Dir-li a un nen la clàssica frase “Això no es diu” però no atrevir-se a fer el mateix amb tots els adults que també ho fan i que, al capdavall, són responsables de que els nens les escoltin i les repeteixin és d’una hipocresia absoluta. 

A casa tenim una anècdota molt divertida: en una visita a l’oculista, després que la infermera li posés al Guillem les gotes per dilatar la pupil·la per tercer cop (mentre jo, literalment, l’immobilitzava), li va cridar tan fort com va poder: “tonta, tonta i tontaaaaaaaaaaaaa!!!”. La infermera es va quedar bastant parada i li va dir “no, home, això no es diu”. Mentrestant, tant la mare com el pare no només ens vam aguantar les ganes de riure, sinó que també ens vam aguantar les ganes de dir-li a aquella infermera que, després de posar-li tres vegades les gotes dels nassos, que el nen, emprenyat com una mona, només li digués tonta, gairebé era d’agrair.

Text escrit el 16 d’abril de 2016.

dilluns, 23 de maig de 2016

Avui pot ser un bon dia

Petites coses que alegren el dia:

  • Saber que un conegut s'ha apuntat a Som Energia.
  • Trobar-te la farmacèutica del barri al supermercat, esbossar un somriure de circumstàncies perquè tots dos hem comprat el mateix paper higiènic, i parlar sobre si realment aquell paper dura el doble que els altres, tal i com ho anuncia l’embolcall.
  • Que el teu fill gran et digui que el Pepe, un amic imaginari, viu a les escombraries, menja mòmies i té la sang verda.
  • Poder donar una altra vida a un aparell electrònic que ja estava condemnat a la deixalleria i, a canvi, rebre un magnifíc còmic sobre Henry David Thoreau.
  • Veure un gos que es resisteix a entrar a casa fins que no fa la pixarada a la porta del seu amo.
  • Sentir oxímorons de 4 anys: Vaixell volador i helicòpter llevaneus.

dilluns, 9 de maig de 2016

Senyor carter

Sóc un d’aquests rara avis que, quan es troba una carta abandonada damunt les bústies de la comunitat, l’agafa, li dóna un cop d’ull i, si és d’un veí que ja no viu allà, agafa un bolígraf i dibuixa un X en l’apartat que més s’acosta a la realitat: “Canvi d’adreça”, “Absent”, o qualsevol eufemisme semblant. Després la diposito de nou a la bústia i alguna cosa en deuen fer a Correus, perquè no tornen a arribar pas totes.

Doncs bé, fa tot just pocs dies en va arribar una altra destinada a un veí que ja no viu al pis indicat. Així que agafo la carta, la pujo a casa i, quan estic a punt de deixar-la a la meva taula per tal de marcar la X quan tingui un moment, me n’adono que no hi ha cap opció que s’acosti a la realitat: “Desconegut”, no; “Canvi d’adreça”, no; “Falten dades”, no; “Vivenda deshabitada”, no; “Refusat”, no; “Absent temporalment” és la que més s’hi acosta, però tampoc. 

I és que el pobre home ja fa anys que és mort però, així i tot, li segueix arribant correspondència de tant en tant. Potser caldria afegir al revers del sobre una casella extra de “Difunt”, i més després de veure el remitent: Cementiris de Barcelona.

Text escrit el 10 de març de 2016.

dilluns, 2 de maig de 2016

Nou llibre: Coses de parella

Doncs res, amb aquesta nova entrada al blog presento el meu segon llibre electrònic que, com en el cas anterior, també consisteix en un recull de contes: els 25 contes de la sèrie Coses de parella. Aquest cop, però, no són contes premiats (bé, això no és del tot cert: n’hi ha un que sí), ni tampoc han estat publicats en paper anteriorment. En canvi, el que continua sent idèntic és la maquetació artesanal del propi autor, així que sigueu benèvols, si us plau...

Com acabo de dir, es tracta d’un e-book, cosa que significa que no cal que correu a les llibreries a buscar-lo (però hi podeu anar igualment, que els llibres mai fan nosa!). Si hi esteu interessats, només cal que m’ho comuniqueu per correu electrònic (mauricicm@gmail.com) o mitjançant un comentari a aquest post, i acte seguit, jo us enviaré el recull de contes tan aviat com pugui, en el format que trieu d’entre aquests tres: EPUB, MOBI o AZW3. I si no teniu l’aparell per llegir llibres electrònics, sempre podeu accedir a tots els contes mitjançant l’etiqueta Coses de parella del blog.

I el preu? Doncs aquest cop no hi ha preu de cap mena. L’experiència dels 18 contes va ser molt gratificant però també em va suposar una feinada extra (contactar amb ONGs, amb mitjans de comunicació, amb amics blogaires, etc.) que a hores d’ara no puc assumir. Així doncs, qui vulgui el llibre, que contacti amb un servidor i jo estaré més que satisfet d’enviar-li i saber que m’han llegit. Ara bé, si pel camí voleu fer algun donatiu a alguna ONG, per mi que no quedi ;)

Au, salut i literatura!