dilluns, 25 d’abril de 2016

Barrabàs 2.0


– Silenci!

No hi ha res a fer, la seva veu no aconsegueix imposar-se al xivarri que regna a la sala. El cas que els ocupa és massa sucós com perquè tota aquella gernació no caigui en la temptació de dir-hi la seva i en parli a crits amb els que té al voltant. Desesperat i esgotat, es posa les mans al cap i torna a seure a la seva cadira, al costat de la del seu gendre. Aquest es mira el sogre de reüll, dissimula un somriure burleta i, tot seguit, s’aixeca. Inspira profundament, baixa un parell de graons i, amb una mirada farcida de còlera, deixa anar un crit que ressona per tot arreu:

– Voleu fer el favor de callar!

L’èxit que aconsegueix és gairebé rotund. Tan sols es senten algunes rialles al fons de la sala causades per l’estrany esternut que ha seguit el crit. Malgrat tot, els que riuen procuren reprimir-se ràpidament ja que saben molt bé que amb el poder no s’hi juga.

El summe sacerdot es gira i es frega el coll; l’esternut li ha deixat la gola rasposa i adolorida. Intenta salivar, però té la boca massa seca. Torna a la seva cadira i demana alguna cosa per beure. Un esclau que li ha regalat un amic romà li ofereix una copa de vi, però abans li aclareix que aquell vi no és pur. El sacerdot se’l mira amb menyspreu, li pren la copa de les mans i se la beu d’un sol glop. Torna a inspirar i es gira cap a la plebs.

– Heu sentit bé les paraules de l’acusat, oi? Li hem fet una pregunta clara i concisa i el molt fatxenda ha contestat que sí. Tots els que esteu en aquesta sala en sou testimonis. És o no és així?

Tothom sense excepció es posa a cridar que sí. El sacerdot, satisfet, somriu i assenteix amb el cap; li agrada assaborir el poder que li dóna aquella multitud entregada. Passeja la mirada per tota la sala i, de sobte, el sorprèn veure un home que no participa de l’eufòria general. Està quiet, mig amagat darrere una columna i amb cara d’espant. El sacerdot aixeca enèrgicament el braç i tothom calla de cop. Assenyala el pobre incaut i diu:

– Tu! Sí, tu, el de la columna. Tens res a dir?

L’home, enxampat in fraganti, mira enrere, com si la cosa no anés amb ell, però quan el sacerdot li repeteix la pregunta i tothom es gira per mirar-lo, s’adona que ha de sortir d’aquell mal pas com sigui. Diu que no, però el sacerdot li demana que ho digui més alt per tal que ho senti tothom. L’home empassa saliva i torna a dir no amb decisió i ho repeteix un tercer cop per assegurar-se les simpaties del seu interrogador. El sacerdot manté el seu esguard amenaçador durant uns segons i dóna el tema per tancat. Assenyala de nou l’acusat i, dirigint-se als seus incondicionals, diu:

– Ja ho veieu: aquest bergant és un blasfem de cap a peus i, amb la llei a la mà, ha de ser condemnat a mort.

La sala esclata d’alegria: uns aplaudeixen, altres criden mort i uns quants que estan al fons somriuen de satisfacció. El sacerdot, envalentit pel recolzament unànime, es disposa a oficialitzar la sentència però, just en aquell moment, el sogre aprofita l’ocasió per desacreditar una mica el seu gendre.

– Teniu tota la raó del món, gran summe sacerdot, però suposo que recordareu bé que la sentència a mort no és competència d’aquest tribunal. Haurem de dur l’acusat al prefecte de Roma i esperar que es compleixi la voluntat divina.

El sacerdot es veu obligat a ofegar les paraules i a repensar el que ha de dir. Durant més de mig minut es fa el silenci. Tots esperen la frase final, però la ràbia que sent envers el seu sogre li impedeix rumiar el seu discurs. Respira fondo per tal de controlar de nou la situació i diu:

– Encadeneu-lo, que ens en anem a veure Ponç Pilat.

Una altra vegada, la sala s’omple de crits d’alegria. Un cop el pres ha estat encadenat i l’han tret de la sala, aquesta es va buidant lentament. Al fons, però, un grup d’homes espera que tothom hagi sortit. Un cop ja han comprovat que estan sols, un d’ells diu:

– Bé, per fi sembla que s’acaba aquest malson. 

– Jo –diu un altre–, fins que no el vegi mort i enterrat, no m’ho creuré.

– No pateixi, bon home, que tot sortirà bé –s’hi afegeix un tercer–. Estic convençut que el prefecte ratificarà la sentència. I si no ho fa, de ben segur que hi haurà una revolta de les bones. Ja ens n’encarregarem nosaltres de provocar-la, si cal.

– Una revolta? I què més! Això encara ens costaria més diners. Que la broma ja ens ha sortit per una bona picossada, eh? Mal profit li facin els calés a aquell malparit!

– Veient de quin peu calça, posaria la mà al foc que no sabrà què fer-ne dels diners. No m’estranyaria gens ni mica que acabés penjat del primer arbre. No és de fiar aquell element.

– Si més no –diu un altre que seguia la conversa des d’una mica més lluny i que s’acosta per participar-hi–, n’hem de treure una lliçó de tot aquest afer: si estem units, sempre serem més forts. Els sacerdots bé que ho han percebut així, diria jo.

– Té tota la raó del món, però faci el favor d’apartar-se una mica, que la fortor que deixa anar em farà caure rodó, sigui dit amb tots els respectes, que tampoc voldria ofendre.

– I vostè què? Ha empastifat de blanc la roba de tothom –respon l’ofès tot espolsant-se la túnica–, i que consti que tampoc el vull fer enfadar, li ho dic de tot cor.

– Au, senyors, una mica de calma, si us plau. No acabem de dir que ens hem de mantenir units? És cert que, de moment, tot ens ve de cara però jo crec que ara hauríem de barrejar-nos entre tota aquella xusma i assegurar-nos que el prefecte fa executar aquell pocavergonya.

– És veritat. Au, anem!

– Sí, sí, anem.

S’arreglen les túniques i es dirigeixen cap a la sortida. Malgrat que han passat pocs minuts des que el summe sacerdot ha ordenat conduir el reu al palau del prefecte, a tots els racons de la ciutat de Jerusalem ha arribat la notícia que hi ha una execució en perspectiva. Els carrers s’han omplert de gom a gom en un tres i no res, i aquells que aconsegueixen veure l’acusat entre la munió que l’envolta no desaprofiten l’oportunitat i li llencen el primer que troben pel terra o el que poden robar de la fruiteria més propera. Quan ja són a punt d’entrar a la plaça on hi ha el palau del prefecte, un grup de cecs creua per davant de la comitiva sense adonar-se’n.

– Però què passa aquí? Què és aquest tot aquest enrenou? Sembla talment que s’hagin obert les portes de l’infern! –diu un d’ells amb por, tot agafant-se a un company amb un braç i estenent l’altre per protegir-se.

No passen ni dos segons que el summe sacerdot, que de tant en tant camina d’esquena i encoratja els seus seguidors, es gira i el seu nas topa de ple amb la mà del pobre cec.

– La mare que l’ha parit! Agafeu-lo! –diu mentre intenta aturar com pot l’hemorràgia causada pel xoc.

– Ho sento, ho sento! Ha estat sense voler. Pietat, si us plau, que ja en tenim prou amb la fatalitat de no veure res del que passa en aquest món.

– Té raó, senyor. És cec –diu un dels homes del summe sacerdot que ha agafat el cec, tot passant-li la mà per davant dels ulls.

– Està bé. Deixeu-lo anar. Tu, escolta’m bé: si no desapareixes de la meva vista ara mateix, t’asseguro que també et faré executar a tu, queda entès? Vinga, surt del mig!

– Perdoni, senyor, perdoni; li juro que no tornarà a passar. Resaré per vostè i, si m’ho permeteu, també pel pobre infeliç que s’ha buscat la desgràcia i ha de morir.

– Per mi no cal, pollós, però potser sí que hauries de resar pel reu. Després de tot, n’ha curat uns quants com tu de la ceguesa! –li crida a l’orella el sacerdot i esclata a riure a continuació.

Més enrere, barrejats entre la massa de gent que segueix el summe sacerdot, els homes que discutien a la sortida del judici intenten assabentar-se del que passa més endavant tot posant-se de puntetes.

– Per què ens hem aturat ara? –pregunta, neguitós, el que fa pudor.

– No ho sé pas, però no m’agrada. Els meus deuen estar ben inquiets allà a la plaça.

– I els meus també, m’hi jugo el coll.

– I els meus!

– Au, no ens posem nerviosos, senyors. Ho veuen? Ja torna a arrencar. I no pateixin tant pels seus companys, que segur que estan tan tranquils com ho deuen estar els meus. Si els sembla bé, un cop siguem a la plaça, cadascú podria anar a buscar els seus i ens trobem tots al cantó est de la plaça, d’acord?

– D’acord –responen la resta a l’uníson.

El seguici entra finalment a la plaça. Es fa difícil moure’s ja que està tan plena que no hi cap ni una agulla. Mentrestant, un legionari obeeix les ordres del seu centurió i corre cap a dins del palau per avisar el prefecte. Camina per diferents passadissos i sales però no el troba. Rumia si potser hauria d’entrar a les estances privades, tot i que no ho té permès, però les paraules del centurió han estat clares: o el prefecte ve ara mateix o en tres dies se’ns cau el món a sobre. Obre la porta amb suavitat i veu dos esclaus uns metres més enllà, davant d’una porta. Els crida i un d’ells s’acosta.

– Esclau, el centurió m’ha ordenat que trobi el prefecte. És molt urgent.

– El prefecte està ocupat ara mateix, legionari.

– No ho dubto pas, però el centurió diu que l’assumpte que ha de resoldre allà fora, a la plaça, és d’una urgència urgentíssima.

– N’estic convençut, però jo diria que el prefecte primer ha d’acabar el que està fent ara.

– Escolta’m bé, esclau de merda! –li crida a ple pulmó agafant-lo pel coll–. Ens estem jugant una revolta de les grosses si el prefecte no surt immediatament. Ho entens, cap de suro?

– Sí, i tant que sí –aconsegueix respondre amb un fil de veu–, però resulta que el prefecte és al bany...

En aquell mateix instant, el prefecte apareix per la porta mentre s’arregla la túnica de la millor manera que pot.

– Però es pot saber què passa aquí? És que no puc ni cagar tranquil? Tu, legionari, què nassos estàs dient d’una revolta? Mira que si en fas un gra massa et faré assotar fins que et salti la pell. Amb mi no s’hi juga.

– Disculpeu-me, excel·lentíssim prefecte, però el cas és que el centurió m’ha ordenat que us vingués a buscar. La plaça és plena a vessar de gent, i us reclamen a vós per a no sé ben bé què. Jo només obeeixo ordres, il·lustríssim prefecte. El centurió us ho explicarà tot.

– Carai, sembla que tens raó; se’ls sent des d’aquí estant. Au, anem, de pressa. Després, això després –li diu a un esclau que duu una palangana d’aigua–, ara mateix no tinc temps per foteses d’aquestes. Vinga, legionari, passa davant.

El legionari obeeix i es posa a caminar cap a la sortida a un ritme que el prefecte no pot seguir fins que s’aixeca la túnica per sobre dels genolls. Quan són a pocs metres de l’exterior el prefecte s’atura.

– Legionari!

– Sí, senyor prefecte?

– Treu el cap per la porta i fes una ullada a la plaça.

– A les seves ordres –surt i torna al cap d’uns instants–. No hi ha perill, senyor. El centurió l’espera.

– No, no, que entri ell i m’expliqui què diantre passa allà fora. Aquí dins ens entendrem millor.

– A les seves ordres.

Pocs segons després el centurió entra amb el legionari enganxat a la seva capa, però no se n’adona que el té darrere fins que es posa ferms davant del prefecte i el legionari xoca amb ell.

– Però tu què fas aquí? Torna a la plaça o faré que t’enviïn a galeres, tros de covard! On s’és vist...

– Legionari, ets la vergonya de Roma! Ja l’has sentit –diu el prefecte–. Fes guàrdia a la porta i que ningú ens molesti. Molt bé –diu dirigint-se al centurió–, què és tot aquest terrabastall?

– Són el summe sacerdot i els seus acòlits. Han dut aquell que diuen que és el capitost d’aquesta nova secta. Han intentat entrar a la prefectura, però els ho hem impedit.

– Malament, ja que ara has convertit tota la plaça en una immensa prefectura; allà dins hauria estat més fàcil controlar-los, tros d’ase. En fi, ara tant hi fa. I, digues, què tenen contra aquell home?

– Si no ho he entès malament, l’han jutjat per heretge, blasfem, impostor i no sé quantes coses més. No n’han aportat cap prova però, tot i així, l’han sentenciat a mort. No obstant això, aquí només és el prefecte romà qui té potestat per dictar aquest tipus de sentències. En resum, que volen que vostè el condemni.

– I es pot saber què ha fet aquest pobre infeliç per arribar fins aquest punt?

– Li han preguntat si era el messies i ha contestat que sí.

– Déu n’hi do! O bé és un incaut o bé és un fanfarró.

– O els té molt ben posats.

– Que seria el mateix que ser un incaut de cap a peus. Bé, el cas és que el molt talòs l’ha ben vessada. Digues, centurió, aquest home ha perjudicat Roma d’alguna manera? Ha qüestionat la nostra autoritat? Ha robat a algun dels nostres?

– Que jo sàpiga, no, però, permeti’m dir-li, senyor prefecte, que els ànims estan molt esvalotats allà fora. Jo li suggeriria que tractés aquest afer amb molt de tacte. La guarnició de Jerusalem és bastant escassa i les legions més properes són a unes quantes jornades d’aquí.

– Tens raó. A veure, surt i que la situació no se t’escapi de control. Necessito pensar quina és la millor opció.

– A les seves ordres, i, amb perdó dels déus, que la llum d’Apol·lo encegui Mart durant aquesta estona.

– Sí, sí, el que tu diguis. Vés fora, que sortiré en un tres i no res.

El centurió se’n va i el prefecte es queda sol. No té ni idea de quina pot ser la millor solució. Per una banda es nega a acatar una decisió del summe sacerdot que es podria interpretar com un creixement de la seva influència, però, per l’altra, corre el perill que tot plegat degeneri en disturbis i revoltes arreu de la ciutat i les rodalies, i si això arribés a succeir, Roma li ho faria pagar molt car; al circ és dels pocs llocs on s’ha de ser espectador i no pas protagonista. Va caminant amunt i avall per la sala quan veu al final del passadís un esclau.

– Ei, tu, esclau, vine cap aquí.

– Sí, senyor. Què ordena?

– Si no vaig errat, tu ets esclau perquè et vas revoltar contra Roma anys enrere, oi?

– Així és, senyor.

– Per tant, saps de què parlo si et dic que aquí fora l’ambient es pot tallar amb un ganivet. Com a expert en el tema, què m’aconselles?

– Senyor, jo només sóc un pobre esclau i la meva intel·ligència, si és que mai n’he arribat a tenir, és tan inferior a la de qualsevol romà que sóc incapaç de proporcionar-li cap resposta.

– És clar, això és veritat. Però, i si et dic que l’oracle m’ha insinuat que és possible que les teves condicions de vida millorin i que fins i tot podries aconseguir la llibertat d’aquí a un parell d’anys?

– L’oracle dels romans és savi i il·lumina fins i tot els pobres esclaus. És temps de Pasqua, amo, i és tradició permetre que el poble indulti un pres.

– Però aquest no l’indultaran pas, home! Que no els sents, cap de suro?

– Quan parla l’amo, només el sento a ell. Oferiu al poble una elecció: busqueu a la presó el pitjor dels criminals i que triïn entre aquest o el que es fa dir el Messies.

– Caram, això no és mala idea, esclau. Si la cosa rutlla, jo no en sortiré perjudicat ja que, després de tot, la decisió haurà estat del poble. És més, la gent encara em tindrà per generós i tot; és que sou més ximples els de la plebs –diu amb un somriure ple de supèrbia–. Esclau, si ens sortim, tindràs el que t’he promès. En cas contrari et faré executar. Fes entrar el centurió i després torna a les teves tasques.

– Sí, amo.

– A les seves ordres, prefecte –diu uns segons després el centurió amb cara de no tenir-les totes.

– Escolta’m bé, que només t’ho diré una vegada. Jo ara sortiré a la plaça amb la protecció dels teus legionaris. Intentaré marejar la perdiu durant tant temps com pugui. Mentrestant, tu vés corrents a la presó i torna amb en Barrabàs, queda entès?

– Barrabàs? El lladre i assassí? Què hi té a veure amb tot això?

– Tu fes el que et dic i no discuteixis!

– A les seves ordres, senyor prefecte.

Pilat surt a la plaça i, a l’instant, tothom calla. Demana al summe sacerdot que s’acosti i expliqui a tothom, amb pèls i senyals, quins són els càrrecs que hi ha contra l’acusat. Dels ulls del sacerdot salten espurnes ja que se li presenta una ocasió d’or per desplegar la seva millor oratòria, i això l’ajudarà a consolidar la seva posició en aquella ciutat. El prefecte s’adona que, sense voler-ho, la jugada li ha sortit rodona i ni s’ha d’esforçar a esgarrapar uns quants minuts més.

Mentrestant, entre la gent del poble, un grup d’homes continua discutint en veu baixa. El neguit els consumeix en comprovar que tot s’està allargant més del que esperaven. Un, fins i tot, diu que potser s’hauran d’encarregar del summe sacerdot un cop hagin acabat amb el tema que els ocupa ara. Un altre demana paciència i assegura que tot va bé, i que la feina ben feta requereix el seu temps. I encara n’hi ha un altre que, vigilant bé qui té al voltant, s’atreveix a dir que no es refia ni un pèl del prefecte.

Finalment, el summe sacerdot acaba el seu discurs i, amb falsa modèstia, prega a Pilat que condemni l’acusat a la pena capital. Centenars i centenars d’ulls es claven sobre el prefecte, i com que durant uns moments no diu res, una remor amenaçadora comença a créixer a la plaça. Però la sort el torna a acompanyar quan una patrulla encapçalada pel centurió entra a la plaça amb Barrabàs engrillonat. L’atenció es desvia immediatament cap al nou pres que acaba d’entrar en escena i això li dóna un respir al prefecte.

– Però què hi fa en Barrabàs aquí? –exclama el que no es refia del prefecte. 

– El que faltava! –diu un altre al que li batega tan fort el cor que creu que tindrà un infart i morirà sense veure executat el pres–. Sembla que avui s’està reunint la flor i nata d’aquest país: un lladre i un altre que encara és pitjor.

– Escolti –intervé un desconegut que s’ha barrejat involuntàriament entre ells–, que en Barrabàs, a banda de ser un lladre, també és un assassí. I el Messies és innocent de tot el que li imputen. És...

– Calli!

– Fora d’aquí!

– Jo, de vostè –li diu el més assenyat–, fotria el camp d’aquí ara mateix. I ara –adreçant-se als seus companys–, calleu tots, que sembla que Pilat té alguna cosa a dir.

En efecte, el prefecte alça els braços per demanar silenci. L’interès per saber com acaba tot plegat és tan gran que el seu èxit és aclaparador. Això el desconcerta uns instants però es sobreposa amb rapidesa i demostra així que és l’amo de la situació.

– Ciutadans de Jerusalem, m’heu portat aquí aquest home perquè assegureu que mereix la pena de mort. El summe sacerdot diu que és un blasfem i un heretge, i jo no sóc ningú per dir el contrari. Ara bé, aquesta és una qüestió de fe i Roma sempre ha respectat la vostra, com respecta i respectarà la d’aquest pobre infeliç si és que algú s’atreveix a professar la seva mateixa fe ara o en un futur.

El rum-rum es dispara a la plaça. Alguns criden que se l’ha d’executar. Altres, amagats entre la multitud i emparats per l’anonimat, diuen que és innocent.

– Però què diu ara el prefecte? S’ha tornat boig?

– Ja us ho deia jo que no s’hi podia confiar en aquest home. La seva especialitat és rentar-se les mans de qualsevol afer.

– Com això no surti bé, ho passarem malament –es lamenta un d’ells–. Amb la de diners que ens hi hem deixat els meus companys i jo...

– Vosaltres rai, que només heu subornat el traïdor. Els meus col·legues i jo li hem promès un nou temple al summe sacerdot i, ara com ara, no tinc clar que hagi estat una bona inversió.

– Calma, senyors, calma. Esperem a veure com acaba el discurs del prefecte i ja actuarem després, si cal.

Callen quan s’adonen que Pilat es disposa a continuar. Fa pujar Barrabàs per tal que el pugui veure tothom.

– Ciutadans de Jerusalem, Roma és tan benèvola que també ha respectat les vostres tradicions. Com tots sabeu bé, estem en dies de Pasqua i, segons tinc entès, és tradició oferir al poble la possibilitat d’indultar un pres. Així doncs, us ofereixo dues possibilitats: o alliberem Barrabàs i executem el vostre reu, o ho fem a l’inversa. Vosaltres trieu. A qui voleu alliberar?

La plaça esclata. Molts criden Barrabàs però també n’hi ha molts d’altres que criden Jesús. Alguns objectes, tals com pedres i sabates, comencen a volar per damunt dels caps.

– Això és de bojos! Com pot tenir un cervell tan recargolat aquest coi de prefecte? Ens posa entre l’espasa i la paret!

– Callin, si us plau! No em deixen sentir el que diu la gent!

– I què hi fa el que digui la gent? O és que hem invertit tots aquells diners per claudicar ara davant del parer del poble?

– De cap de les maneres. Hem d’improvisar i ho hem de fer ja.

– Però què podem fer?

– Només queda una solució: untar el prefecte.

– Més diners, encara? Escolti, ben mirat tampoc és tan mala idea això d’executar en Barrabàs si tenim en compte tot el mal que ha fet. Aquest cabronàs porta la maldat a les venes. Qui més qui menys ha patit les seves barrabassades.

– I què proposa, vostè? Que sobrevisqui aquest tal Jesús? No digui bestieses, home! Ara que ho tenim a tocar, no ens farem pas enrere. Al gra: necessito ara mateix un voluntari de cada gremi, i tots junts anirem tan a prop com puguem del prefecte i mirarem de parlar-hi.

El rebombori no para de créixer. Quan sembla que s’imposa l’alliberació de Barrabàs, acte seguit són els seguidors del Messies els que criden més. Pilat s’ho mira tot perplex. Ni al circ de Roma havia sentit mai tant guirigall. Tot i que encara no les té totes, el reconforta veure que el poble està dividit. De sobte, se li acosta el centurió i li diu que una delegació gremial vol parlar amb ell. Se’ls mira de lluny però es nega a anar-hi; el seu lloc és allà i no el pot abandonar. Li diu al centurió que els escolti i que després li transmeti el missatge. El centurió se’n va i torna al cap de poca estona, però no sense abans aconseguir un petit tros del pastís. El prefecte escolta el que li diu a cau d’orella i, acte seguit, fa callar altra vegada la plaça.

– Ciutadans de Jerusalem, Roma us ha escoltat i ha pres una decisió irrevocable. En Barrabàs serà alliberat i el tal Jesús queda condemnat. I ara, si us plau, aneu-vos-en en pau. 

Uns deixen anar tota la seva eufòria. Altres cauen a terra de genolls i es posen a plorar. El summe sacerdot rep felicitacions de tots els seus seguidors. Pilat, mentrestant, baixa a saludar un a un els membres de la delegació que l’ha ajudat a decidir-se.

– Excel·lentíssim prefecte, a la meva esquerra hi té el president del gremi de forners, el dels pescadors i el dels peixaters. I aquí a la meva dreta hi ha el representant dels curanderos del país i jo, el seu humil servidor, que sóc membre del col·lectiu de metges.

– Encantat de saludar-vos, senyors. I permeteu-me que us digui una cosa: heu actuat sàviament, que amb els calés no s’hi juga, i tenint en compte els miracles que diuen que aquell paio no para de fer, us hagués arruïnat en un obrir i tancar d’ulls. I és que, com va dir tan encertadament el Cèsar: és l’economia, estúpid*! Tu –li diu a part al legionari que abans l’ha anat a buscar–, fes que em portin una mica d’aigua i sabó, que, amb la gentada que hi havia per aquí, vés a saber quants microbis hi ha pul·lulant per l’aire.

*  És l’economia, estúpid! (James Carville, assessor de la campanya electoral de Bill Clinton, any 1992)

Conte escrit el 17 de gener de 2010.
Revisat el 30 de març de 2016.

diumenge, 17 d’abril de 2016

dilluns, 4 d’abril de 2016

La píndola

Sierra de Cebollera

Temps enrere vaig tenir uns dies d’aquells més aviat fluixos, tant pel que fa a l’aspecte físic com mental (prova, un cop més, que un tema va associat a l’altre). De motius pels quals aquells dies els ànims estaven per sota dels núvols en podríem trobar uns quants, però tampoc és qüestió de llistar-los aquí en aquest moment. En canvi, del que sí que vull parlar és de quina manera vaig començar a remuntar amb relativa facilitat.

Quan ja duia uns dies capcot, recordo que li vaig comentar a la meva dona: fa molts dies que no penso en vacances; en llocs on podríem anar; en excursions que podríem fer; en rius on tirar pedres, jugar amb vaixells que tenen forma de branqueta, construir ponts amb el Guillem, i ara també banyar-nos amb l’Eloi; en racons on poder muntar un petit pícnic i després fer la migdiada (per torns!) escoltant el silenci de la muntanya... I sí, aquest pensament va funcionar mil vegades millor que qualsevol antidepressiu que m’hagués pogut imaginar (tot i que, de fet, això només és una suposició perquè, per sort meva, fins ara mai me n’han receptat).

Pensar i organitzar sortides i vacances és una de les meves aficions preferides. Mai m’ha passat allò de no saber on anar; al contrari, segurament no arribaré a trepitjar tots els llocs que ronden pel meu cap i més si tenim en compte que ens agrada repetir aquells llocs que ens han enamorat. Només a Catalunya ja tenim tots els Pirineus, el Cadí-Moixeró, Montsec, Montsant, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, Montseny, Montnegre i Corredor, volcans de La Garrotxa, Ports de Beseit, Muntanyes de Prades, Catllaràs, Montgrony, Guilleries, Port del Comte, Rasos de Peguera i vés a saber quants més en podríem afegir.

Però clar, si ens en anem una mica més enllà, cap al sud i l’oest, tenim tot el Pirineu aragonès i navarrès, La Cebollera, Alto Tajo, Ubasa y Andía, Aizkorri-Aratz, Aralar, Cañón del Río Lobos, Sierra Nevada, Picos de Europa, Gredos, Cazorla... Si pugem cap al nord, a banda de tota la vessant atlàntica dels Pirineus (com si fos petita), podem trobar Haut-Languedoc, Grands Causses, Cévennes, Mercantour i un llarg reguitzell més fins arribar als Alps... I per acabar de reanimar-me del tot, vaig tornar a passejar virtualment per Escòcia, una terra fascinant on m’agradaria tornar-hi algun dia amb la meva família.

I si tenim en compte que cada serralada està conformada per un munt de valls i rius, se’m comprendrà quan dic que no podré visitar tots els llocs que tinc al cap. En tot cas, però, sempre serviran per aclarir les idees i alimentar l’esperit.

Text escrit el 22 de gener de 2016.