dilluns, 29 de febrer del 2016

Converses inigualables (XII). Canvi de xip

Al cap d’una estona d’haver tingut una bona enrabiada, arriba la calma després de la tempesta:
Guillem, estàs bé? –pregunta el pare amb veu suau i pausada.
– Sí, estic bé. No tinc febre i tinc pocs mocs. Estic bé, papa.

Conversa mantinguda el 25 de desembre de 2015.

dilluns, 22 de febrer del 2016

Trencant esquemes

Quan sona el senyal acústic automàtic que avisa que algú acaba d’entrar, l’Esteve Arnau aixeca el cap i es troba amb dos homes fornits que es treuen les ulleres de sol mentre examinen el local d’una llambregada. A banda de l’Esteve, en aquell moment hi ha cinc persones més: en Pau, que atén un home gran que busca informació per a un viatge a Burkina Faso, i l’Aina, que comparteix un te amb menta amb una parella jove que acaba de contractar un recorregut de quatre setmanes pel nord de l’Índia. Mentrestant, al carrer, unes quantes persones s’agrupen davant l’aparador i, buscant un forat entre els nombrosos cartells que anuncien les darreres ofertes i novetats, intenten assabentar-se del que passa dins.

– Hola, molt bon dia. Seguin, si us plau. En què els puc ajudar? –diu l’Esteve amb el millor dels seus somriures.

– Esteve Arnau? És vostè el senyor Esteve Arnau? –li respon un d’ells de peu estant.

– Jo mateix. En què el puc servir?

– Policia –diu l’altre secament mentre mostra la identificació.

Totes les mirades dels que són dins l’agència es claven en l’Esteve, que fa cara de no entendre res de res. Llavors li arriba la remor creixent del carrer i, tot inclinant el cap lleugerament per poder veure l’exterior entre els cossos dels dos policies, s’adona que a fora hi ha una gernació expectant. Davant la porta, un mosso d’esquadra vestit amb l’uniforme barra el pas a qualsevol possible client que vulgui entrar.

– Policia? –pregunta sorprès–. Hi ha cap problema?

– Crec que serà millor que ens acompanyi a comissaria, senyor Arnau. El sergent li explicarà de què va tot plegat.

– A comissaria? Però per què? No és que no vulgui col·laborar, ni molt menys, però em sembla que vostès entendran la meva perplexitat davant del fet que es presentin aquí i em demanin que vagi a comissaria. Que estic detingut?

– No, no ho està pas i, de fet, podríem tenir la conversa aquí, però resulta que el sergent té una muntanya de feina a la comissaria i ens ha demanat que el duguem allà. Ara bé, si vostè ho prefereix, el podem trucar i dir-li que vingui, tot i que l’aviso que no li agradarà gaire; crec que és millor per a tots que li ho posi fàcil, senyor Arnau. A més a més, si s’ho mira bé, diria que el millor que pot fer de cara al seu negoci és acompanyar-nos i deixar que aquí tot torni a la normalitat.

– Sí, en això ja hi havia pensat, i com que, pel que veig, no hi ha una tercera via, aniré amb vostès a la comissaria. Em permetran, però, que els comenti quatre indicacions ràpides als meus companys sobre les gestions que deixo pendents?

– Evidentment. Vostè faci, que nosaltres l’esperem a la porta, i de pas posarem una mica d’ordre allà fora.

– Moltes gràcies. Estic amb vostès d’aquí a un moment.

Els mossos assenteixen amb el cap i surten de l’agència. Amb bones paraules dispersen la multitud congregada en un parell de segons. Mentrestant, l’Esteve Arnau tranquil·litza els seus clients i dóna un parell d’instruccions als dos empleats. Aquests li pregunten si tot va bé, i ell els respon que sí, perquè no ha fet res malament ni il·legal, i que tot plegat quedarà com una anècdota per explicar als amics. Finalment, agafa la jaqueta i se’n va a trobar els mossos. Un d’ells obre la porta del darrere i el fa entrar el primer al cotxe. El mosso d’uniforme seu al seient del conductor, mentre que els dos de paisà s’asseuen a dreta i esquerra de l’Esteve.

Quan el cotxe desapareix per la cantonada, tots aquells que s’ho miraven comencen a comentar la jugada. Una amalgama de totes les races possibles (pakistanesos, marroquins, dominicans, senegalesos, argentins, algerians, siris, xinesos, amazics, cubans, colombians, filipins, gambians i fins i tot algun mauricià) parlen entre ells creant un batibull i una còctel de llengües difícilment comprensible si no s’hi viu cada dia.

– Però què pot haver passat? –pregunta l’Ahmed, el carnisser.

– No ho sé pas –diu en Diego, propietari d’un locutori–, però jo m’hi jugo mil conferències de mitja hora a l’Equador que l’Esteve no ha fet res de res. Hi poso la mà al foc sense pensar-m’ho dues vegades.

– I és clar que no! –exclama indignat en Youssou, venedor ambulant–. El senyor Arnau és una bona persona i ha ajudat a molta gent d’aquest barri. Si no ho arribo a veure amb els meus propis ulls, mai de la vida m’hauria cregut una cosa així. On s’és vist!

– Sí, home –diu un nouvingut a qui ningú coneix–, per un cop a la vida que s’emporten un blanc, ara voleu anar a ajudar-lo. Que li posin un advocat d’ofici acabat de llicenciar i que se les apanyi com pugui. Total, què ens importa a nosaltres?

– Calla poca-solta! –criden uns quants a la vegada–. Què sabràs tu de l’Esteve? 
–continua un, més que enfadat–. Fot el camp d’aquí si no vols que et caigui un bon gec d’hòsties!

Amb tot això, el cotxe dels mossos és a punt d’arribar a la comissaria. Tot i saber que ell no ha comès cap delicte, no les té totes; la presència policial sempre li ha imposat respecte i fins i tot una mica de por. Al cap i a la fi, n’ha vist de tots els colors durant els seus incomptables viatges arreu del món, i malgrat la propaganda política que assegura que els estats democràtics respecten la llibertat individual per definició, coneix de prop uns quants casos que no ho corroboren del tot.

Els dits li repiquen inconscientment sobre els genolls i la respiració se li accelera per moments. És a punt de preguntar si falta gaire per arribar quan un dels mossos se li avança.

– Relaxi’s, senyor Arnau, que el sergent no se’l menjarà pas. Això sí, si m’accepta un consell, no procuri fer-se el graciós amb la intenció de caure-li simpàtic. És un home íntegre i molt professional, però és més recte que un pal, i no li agrada que res el distregui de la feina.

– Moltes gràcies. Ho tindré en compte.

– Diuen que no riu mai –intervé l’altre mosso–, i li puc ben jurar que és veritat, com a mínim des que jo estic assignat a aquesta comissaria, i ja hi porto dos anys i mig. I miri que, tot i ser un districte conflictiu, hem tingut casos d’aquells per pixar-se a sobre.

– I tant que sí! Recordes aquell del fals dentista guineà?

– No era camerunès? O del Congo?

– Tant hi fa, que tots s’assemblen. Doncs escolti, senyor Arnau, que el cas té tela. Aquell malparit de pseudodentista realitzava tractaments de neteja de boca indolors per un preu gairebé rebentat, uns quinze euros crec recordar. De fet, una neteja de boca no és que faci gaire mal, però és desagradable en extrem, oi que sí?

– Sí –respon l’Esteve, sense gosar dir res més.

– Doncs bé, el paio deia que tenia una tècnica revolucionària i silenciosa, i molta gent curteta d’aquest barri (que en va ple) hi va caure de quatre grapes. Vol saber en què consistia?

– Sí, és clar –torna a dir l’Esteve.

– Explica-li tu, que, només de pensar-hi, ja em trenco de riure.

– Resulta que el molt estafador posava un drap lleument humitejat amb alcohol davant del nas del pacient; així el pobre no podia captar cap olor més i, de pas, el col·locava una miqueta. Després, amb l’excusa barata que el focus de llum no encegués al pacient, li posava un antifaç d’aquells que regalen als avions.

– Que segur que el va robar del mateix avió amb el que es va colar al país. Ja ho veu, senyor Arnau, vostè treballant cada dia durament per mantenir un negoci i, en canvi, aquest cabronàs ni se’ls gasta per comprar un antifaç. És més: estic segur que ni el rentava. Sort que el sergent el va posar al seu lloc. Es mereixia tot el que li va fer i més, i tant que sí.

– Què vol dir amb això? –pregunta tímidament l’Esteve.

– Doncs després de posar l’antifaç al pacient i de tenir-lo mig col·locat –continua l’altre mosso deixant l’Esteve sense resposta–, sap què feia aquell superodontòleg? Treia un pot industrial d’un Tipp-Ex de marca blanca i pintava una rere l’altra totes les dents del pacient! Què li sembla, Esteve?

– Aberrant, sens dubte.

– Aberrant? Només se li acut dir això? Però, per favor, Esteve, en quin món viu vostè? Aquell desgraciat es mereixia que li arrenquessin les dents una a una! No em dirà que no, oi?

– No ho sé, potser tenen raó, però em sembla que això no s’adiu gaire amb la justícia d’un país democràtic, no?

– Democràcia, democràcia... no em facis riure, home! –contesta un dels mossos tutejant-lo per primer cop–. Si aquell negre no creu en la democràcia, nosaltres ens hem de posar al seu nivell, engarjolar-lo i procurar que a partir d’aquell moment es porti millor. 

– I això és el que va aconseguir el sergent. No només li va arrencar les dents una a una sinó que després les hi va tornar a enganxar amb cola d’aquesta d’impacte. Oi que és bona aquesta, Esteve?

– Sí, sí...

– I espera, que la cosa no va acabar aquí. Un cop li va haver reposat totes les dents...

– No, totes no, que algunes les vam perdre. Si no recordo malament, li mancaven els dos ullals superiors.

– És veritat, me n’havia oblidat d’això. Mira que va quedar lleig, el molt cràpula. Però al que anava, Esteve: saps com ho va rematar el sergent? Doncs li va buidar el pot de Tipp-Ex sobre el cap! Bona, eh que sí? Mira-t’ho pel cantó positiu: almenys així es podia camuflar amb els autòctons –diu per tot seguit esclatar a riure.

– Mira, ja hem arribat. Au, baixa del cotxe i pugem ràpidament al despatx del sergent, que no li agrada que el facin esperar. Au, vinga, Esteve, mou-te, que no tenim tot el dia!

L’Esteve entra a l’ascensor amb la cara més blanca que un glop de llet. Té ganes d’anar al lavabo, però no s’atreveix a demanar-ho per no fer esperar més el sergent. Els dos agents el condueixen al despatx, truquen, i quan senten la veu que els permet el pas, obren la porta i fan passar l’Esteve.

– Aquí té el senyor Arnau, sergent.

– Molt bé, deixeu-nos sols –respon sense aixecar la vista de l’informe que està redactant.

– A les seves ordres, sergent –responen tots dos amb veu ferma–. A reveure, Esteve, que et vagi tot molt però que molt bé –afegeix un d’ells amb sornegueria.

Els mossos l’empenten subtilment i tanquen la porta. L’Esteve es queda palplantat a l’entrada del petit despatx del sergent. S’esperava un habitacle sòrdid, desordenat i farcit d’arxivadors, però el que pot observar amb una repassada ràpida és radicalment diferent: un espai lluminós, endreçat i amb unes quantes fotografies penjades a les parets. Reconeix Petra, Angkor, el Machu Picchu, Tombuctú i un paisatge amb el Kilimanjaro al fons. Això el reconforta una mica i pensa que potser no serà tan difícil entendre’s amb l’home que té al davant. De sobte, un estossec l’espanta i el retorna a la realitat però, quan mira el sergent, el veu encara concentrat en el seu informe. Decideix no tafanejar més i esperar pacientment amb la vista clavada al policia, i és llavors quan veu, sota un grapat de fulls, una pistola i unes manilles. Just quan el cor li comença a bategar més de pressa, el sergent aixeca el cap i li diu:

– Però què fa aquí dret? Segui, home, segui. M’haurà de perdonar. Quan vaig tan atabalat de feina, oblido les normes més bàsiques de la cortesia. Per cert, li ve de gust un cafè?

– No, no cal, gràcies.

– Ben mirat, potser té raó. Em sembla que ja sé què és el que de debò necessita, i crec endevinar-ne els motius. Li demano disculpes. He oblidat d’avisar els nois que el seu cas era diferent de l’habitual –diu, tot agafant el telèfon–. Mateu, porta’ns dos cafès sols, si us plau.

Just penjar, la porta s’obre i entra en Mateu amb dos gots de plàstic fumejant. 

– Caram, quina rapidesa!

– És el costum, sergent.

– Gràcies, això és tot.

Quan en Mateu tanca la porta, el sergent obre un calaix i en treu una petaca. Aboca una mica de conyac al cafè de l’Esteve i la torna a desar.

– Begui, begui. No és un conyac gaire bo, però pel fet segur que farà servei. Ja em dec imaginar que el viatge fins aquí, tot i que curt, haurà estat bastant tens, oi?

– Una mica, sí, senyor.

– No em digui senyor, per favor, que això no és una caserna de l’exèrcit americà. El meu nom és Albert Garcia, però tracta’m de tu, d’acord? Si no et fa res, jo faré el mateix.

– D’acord, Albert.

– I, doncs, quina una t’han explicat aquell parell de bèsties? La del camell peruà que vam depilar amb un encenedor? La del mafiós italià obès a qui vam arrencar un tros de greix i li vam tornar en boletes dins d’un paquet de nyoquis?

– No, una d’un fals dentista africà.

– Hosti, tu, no fotis! Que en feia de temps que no la feien servir aquesta. No els ho tinguis en compte; en el fons són bona gent.

– Perdoni. Vull dir, perdona. Així, no és veritat tot allò que m’han explicat de les dents i el Tipp-Ex?

– Una part, sí. El molt estafador va pintar unes quantes dents amb el seu peculiar i tòxic sistema. L’altra, tot allò que li vam arrencar les dents i que després li vam tornar a enganxar és rotundament fals, només faltaria. I tampoc li vam buidar el pot de Tipp-Ex al cap.

– Però... –tartamudeja l’Esteve.

– Són històries que ens inventem i expliquem als detinguts durant el trajecte fins a la comissaria. Així aconseguim que se’ns estovin una miqueta, si bé hi ha tipus durs a qui tot això no afecta gens. Podríem discutir-ne la legalitat de tot plegat, però la realitat és que aquest és un districte bastant dur, però, alhora, també és apassionant. És el que té i tindrà el xoc de cultures fins que entre tots plegats no aconseguim una mínima harmonia.

– Doncs t’asseguro que amb mi han assolit plenament els seus objectius –diu l’Esteve mig alleujat, mig empipat.

– Em sap greu, de debò. Avui tenia un munt de paperassa pendent i quan els he dit als nois que t’anessin a buscar, no he pensat en avisar-los. De fet, m’hauria agradat venir a la teva agència i fer el xafarder.

– Ja m’he adonat que t’agrada viatjar.

– I tant! És la millor manera de gastar els calés i també la millor manera d’obrir la ment que, sinó, sembla que anem pel món com un burro amb aclucalls.

– Amb què?

– Sí, home, això que els posen als ulls perquè només mirin endavant.

– Ah, aquesta no la sabia.

– Cada dia s’aprenen coses noves. Per cert, tornant als viatges, aquest any, la meva dona i jo tenim previst anar al Nepal. Tu deus tenir informació de la bona, oi?

– Tota la que vulguis. És la meva feina.

– Sí, clar, és obvi. A vegades faig unes preguntes d’allò més absurdes.
L’Esteve no respon res i, per uns moments, creu que fa malament en no rebatre l’afirmació del sergent. Però, just en l’instant que és a punt de fer un comentari que creu més o menys graciós, el sergent se li avança.

– Bé, Esteve, què et sembla si anem al gra?

– Com? –dubta durant unes dècimes de segon–. Sí, sí, perdona, que tu deus tenir molta feina.

– D’això en pots estar segur. Bé –continua–, si ho tinc ben entès, tu ets el propietari d’una agència de viatges anomenada Trencafronteres, i teniu una mena de lema que apareix tant al rètol de l’entrada com a tot arreu on hi hagi el logotip de l’agència: Trencant esquemes. Correcte?

– Correcte.

– I, a més a més, ets el president de l’associació d’agències de viatges alternatius. Veus, sempre m’ha fet gràcia això dels viatges alternatius. Al cap i a la fi, són agències de viatges com les altres, no?

– Sí, suposo que sí, però intentem oferir un producte diferenciat i sovint anem a destins poc usuals.

– Que consti que no ho critico, eh? És que em fa una mica de ràbia aquesta gent que menysprea l’agència de viatges tradicional però, en canvi, paga el que calgui per un viatge amb una d’aquestes altres agències. Al capdavall, un viatge organitzat és un viatge organitzat, el facis amb qui el facis, no?

– Dedueixo que vostè, vull dir tu, t’organitzes els viatges a la teva manera, oi?

– Sí, i en gaudeixo molt d’aquesta fase de preparació. Però no m’interpretis erròniament, Esteve, que no tinc res contra les agències de viatges i, és més, són molt útils si un no té temps d’organitzar-ho. Els que no suporto ni gota són els esnobs, i estic convençut que tu en deus conèixer uns quants.

– No et diré que no, però he de reconèixer que són bons clients, dels millors que tenim, potser.

– Sí, els d’aquesta espècie solen estar ben carregats de duros, però molts d’ells també són uns prepotents i uns fatxendes. Es creuen que tenen dret a tot pel simple fet que paguen més. La mostra la tens en una clienta teva, que t’ha denunciat i, per si no fos prou, per partida doble.

– Bé, el cas és que em sorprèn només a mitges, perquè per alguna raó m’heu dut aquí. El que no acabo de comprendre és això de les dues denúncies –diu l’Esteve amb un discret somriure d’impotència.

– No té cap secret. T’ha denunciat com a propietari de l’agència, i també com a president de l’associació.

– I puc saber-ne els motius?

– Ara hi anirem. Abans, però, t’he d’advertir que, probablement, tard o d’hora aquest cas sortirà als mitjans, i és ben possible que hi hagi una mica de rebombori durant uns dies.

– No fotis! –diu l’Esteve entre sorprès i incrèdul–. Que, depenent del que sigui, la mala premsa pot ensorrar qualsevol negoci.

– Jo, de tu, tampoc m’hi encaparraria gaire. La dona que t’ha denunciat és de l’alta burgesia d’aquesta ciutat, però li agrada fer d’ovella negra de la família i va de progressista per la vida. El cas és que, després de gairebé set anys casada amb un impresentable com n’hi ha pocs, ella ha demanat el divorci. Ell s’hi ha avingut ràpidament perquè sap que li podrà treure una bona picossada. Si fóssim malpensats, i en aquesta ocasió dubto que ens equivoquem, podríem arribar a creure que ell s’hi va casar únicament pels diners.

– Em sap greu per ella, però què té a veure això amb mi?

– Espera, que tot arribarà. Tot i saber des d’un principi com era aquell home i que no encaixava gens a la seva família, ella se’n va enamorar bojament; he parlat amb els seus pares i sembla que la relació no els acabava de fer el pes, per dir-ho de manera suau. És un home egoista, molt tibat, sense escrúpols, masclista i, segurament, feixista de cap a peus. I ella, com passa més vegades de les que ens pensem, va creure que el podria canviar i convertir-lo en l’home encisador que desitjava. Evidentment, ha fracassat estrepitosament –fa una pausa reflexiva.

– I...

– Sí, continuo, i potser serà millor que vagi directament al quid de la qüestió o encara t’agafarà un infart. Ara mateix ella està rabiosa contra tot i tothom. Ha denunciat una editorial de llibres d’autoajuda i del món de la parella perquè assegura que cap li ha funcionat. També s’ha querellat contra un assessor matrimonial a qui va demanar consell i contra un sexòleg a qui acusa del fracàs de la seva vida sexual. I, finalment, us ha denunciat a tu, per una banda, com a president de l’associació, i, per l’altra, a la teva agència i unes quantes més, d’haver-la enganyat quan li asseguràveu que viatjar era la millor manera d’acabar amb els prejudicis. Com era d’esperar, tot i viatjar per mig món el paio és un racista de dalt a baix i, el que és pitjor, se’n sent orgullós,.

– Però això...–diu l’Esteve bocabadat i sense trobar les paraules necessàries–, és gairebé còmic!

– No, Esteve, no et confonguis. És el pa de cada dia.

Conte escrit el 4 de febrer de 2010.
Revisat el 4 de gener de 2016.

dilluns, 15 de febrer del 2016

Inspirat en fets reals

Tot just fa pocs dies, mentre feia una repassada general al blog, em vaig adonar que podia incloure una nova etiqueta en alguns dels contes ja publicats, una etiqueta d’aquelles que sempre ajuda a vendre perquè genera una dosi extra de curiositat. 

Pel que tinc entès, i si vaig errat ja m’ho fareu saber, la diferència entre que un conte, un llibre o una pel·lícula estigui basada o inspirada en fets reals és que, en el primer cas, s’intenta ser, en la mesura possible, fidel als fets que es van passar en la vida real, mentre que, en el segon cas, l’autor o el guionista agafa aquells fets que li interessen i d’aquests se’n deriva una altra història amb punts en comú als fets ocorreguts.

Així doncs, amb la nova etiqueta anomenada Inspirat en fets reals hi trobareu prop d’una vintena de contes, alguns més inspirats que altres, i encara uns altres que gairebé estan basats en fets reals. I us asseguro que, per molt que pugui sorprendre en alguns casos, el rerefons de tots ells és de pura autenticitat.

dimarts, 9 de febrer del 2016

Coses de parella. L'experiència

– Papa, podem parlar un moment?

– Sí, clar. Tu diràs.

– És que no sé ben bé per on començar, i tampoc voldria que pensessis que sóc un tafaner. No és pas la meva intenció.

– Pel teu to em sembla que en duus alguna de cap, així que serà millor que buidis el pap.

– Tens raó. Doncs res, som-hi: abans de casar-te amb la mama, havies estat amb altres dones? Que consti que si no em vols contestar, ho entendré perfectament, eh?

– I per què no t’hauria de respondre? És una pregunta la mar de normal, no pateixis. A veure, deixa’m pensar. Hi va haver la primera, de jovenet. Després la sonada aquella amb la que no va durar gaire el tema. Va ser tallar amb aquesta i començar a sortir amb la granadina, amb la que hi vaig estar gairebé dos anys. Quan ho vam deixar, vaig tenir una relació bastant curta amb la germana del Pere, un excompany de feina. I al final vaig tenir la immensa sort de conèixer la teva mare. Ja veus, aquest és el meu currículum sentimental.

– I de rotllets d’una nit, no n’has tingut cap?

– Ah, això també cal comptar-ho? Doncs sí, un parell.

– Així que, en total, són set.

– Això sembla.

– Set.

– Sí, set.

– Tampoc són gaires, no? Ho dic tenint en compte que vas conèixer la mama quan en tenies vint-i-cinc.

– Que no són gaires? Home, no ho sé pas, però així han anat les coses. Estic convençut que tu, amb els teus divuit anyets, en deus portar unes quantes més. Ara tot va més ràpid que quan jo era jove.

– Algunes més, sí.

– Doncs millor per a tu! I, digues, això era tot el que volies saber?

– Sí...

– Segur?

– Bé, no. Hi ha una altra cosa que et vull preguntar, però aquesta és més delicada, i el que no vull és que t’enfadis.

– Per què m’hauria d’enfadar? A més a més, ara ja no pots fer-te enrere, perquè m’has deixat amb la mel als llavis.

– Llavors aniré a sac: li has fotut algun cop les banyes a una dona?

– Així que es tracta d’això. T’has ficat en un embolic i no saps com sortir-te’n?

– Ei, que jo no he dit res de mi. Només pregunto.

– Molt bé, molt bé, tranquil. La resposta és sí. Quan sortia amb la noia de Granada vaig tenir un rotllet d’una nit. És cert que les coses entre nosaltres ja no anaven gaire bé, però això tampoc és excusa.

– I se’n va assabentar?

– Home, no vaig ser tan burro com per explicar-li.

– Clar, clar...

– No em diguis que estàs sortint amb una noia i li has dit que t’has embolicat amb una altra!

– No, no, jo no li he dit res. Vull dir que no li he dit res directament, però se n’ha assabentat igualment.

– Però com? Li ha dit algú altre? S’ha de ser malparit.

– No, no ha anat així la cosa. El cas és que estàvem junts al llit, ja m’entens.

– Ho pots dir pel seu nom: follant.

– Això mateix: follant, hòstia! Deixem de banda les formes. Doncs bé, resulta que, sense voler-ho, vaig dir el nom de l’altra en lloc del seu.

– Bufa! Això sí que és una bona cagada.

– Hi pots pujar de peus. Després em va burxar i jo no vaig saber com sortir-me’n. I, clar, ara no vol saber res de mi.

– Està en el seu dret, no creus?

– Sí, ja ho sé.

– I què penses fer?

– No en tinc ni idea. Per això et preguntava si tu havies passat per alguna situació semblant i em podies aconsellar.

– Doncs ja veus que no. I només tu pots decidir com has d’actuar a partir d’ara. Tot depèn de si aquesta noia t’interessa de debò o no. Si és que sí, i en l’hipotètic cas que ella et perdoni, has de tenir molt clar que no li pots tornar a fer mal d’aquesta manera. Si és el contrari, millor que la deixis estar. Aquest és el meu consell de neòfit en la matèria però la decisió és teva.

– Crec que tens raó.

– I, sobretot, procura no repetir aquest error en el futur.

– Això és molt fàcil de dir, papa. Com sé jo que no se’m tornarà a escapar el nom d’una altra en el moment menys indicat?

– Em sembla que no m’has entès. Em referia a fotre les banyes.

– Ah, és clar. Sí, sí, no tornarà a passar.

– En tot cas, de tota aquesta història n’has de treure una experiència molt valuosa. Al cap i a la fi, que se t’escapi un altre nom et pot passar en altres circumstàncies, com per exemple dir el nom d’una ex quan estàs en plena feina. El que has de fer és inventar-te algun sobrenom original i bonic, que les faci sentir-se especials, i utilitzar-lo sempre en la intimitat, no només del llit sinó també en qualsevol altra situació que tu creguis convenient. Deixa’t de carinyos, princeses i altres estupideses cursis i embafadores. I, molt important, ha de ser un sobrenom que només coneguis tu, o sigui, que no l’has de dir a ningú, que hi ha molt aprofitat en aquest món. Així, quan estiguis amb qualsevol dona, no t’equivocaràs mai. Té un petit inconvenient: si t’emboliques amb dues noies (no a la vegada, evidentment) que es coneguin per qualsevol motiu pot ser que s’ho xerrin. Malgrat tot, les avantatges són molt superiors als inconvenients. 

– Ei, això és una gran idea! És com un comodí. I tu, tens un sobrenom d’aquests?

– Si en fa d’anys...

– I no me’l pots dir? Ja saps, com si parléssim d’ecologia: reciclar, reutilitzar...

– De cap manera. Te n’hauràs d’empescar un de collita pròpia.

– D’acord, d’acord, tu manes.

– Ja veus, o això o t’ho muntes només amb dones que es diguin Maria, per dir un nom qualsevol. Això sí, una cosa t’ha de quedar ben clara: de tota aquesta conversa, ni una paraula a la teva mare.

– Per descomptat, per això no cal que et preocupis. 

Conte escrit el 5 de juliol de 2009.
Revisat el 28 de desembre de 2015.

dilluns, 1 de febrer del 2016

Cel·la 233


Foto presa el 3 de maig de 2015 al número 233 d'un carrer de Barcelona.