dimarts, 29 de desembre de 2015

27D. CUPpables!

Després de l’assemblea de la CUP del passat 27 de desembre, sembla que el procés hagi quedat en estat catatònic. Deixant de banda l’anècdota de l'empat entre les dues posicions a l'assemblea (si hagués guanyat una de les opcions per un o dos vots, tampoc hi hauria res clarificat), el que inquieta és el relat que s'insinua dia rere dia en molts cercles i mitjans: que el procés descarrilarà per culpa de la CUP. I que consti que, si això acaba succeint, la CUP, com que en forma part, en seria part coresponsable, com també ho seria Junts pel Sí pel seu reiterat immobilisme en el seu candidat a la presidència (al capdavall, la CUP se l’ha jugat, fins al risc de la pròpia fractura i traint el seu propi programa, per intentar cercar una solució; JxSí, no).

Ara bé, així com constantment s’ha criticat els partits polítics per no saber canalitzar amb intel·ligència i prestesa la voluntat popular expressada en els successius onzes de setembre, potser també caldria remarcar la coresponsabilitat de la massa independentista per explicar l’atzucac en què es troba ara el procés. I és que, per molt que s’insisteixi que les eleccions generals tenen un caràcter diferent a les catalanes, deixar escapar una oportunitat per dipositar vots independentistes a les urnes és un greu error. Convertir unes eleccions en un plebiscit comporta estar a l’alçada en totes les següents convocatòries electorals (amb l’excepció, potser, de les locals), i que es volatilitzin 456.183 en menys de tres mesos és perdre molt múscul.

El problema no són 1.515 contra 1.515, ni 50 a 50. El problema, que pot tenir solució amb voluntat i consens, es diu 48%. I bona part d’aquest 48% va fallar el passat 20 de desembre.

Text escrit el 28 de desembre de 2015.

dilluns, 21 de desembre de 2015

20D. Anàlisi ràpid

Ara sí, sense haver de preocupar-se per dissimular, les forces del bipartidisme tenen l’oportunitat històrica de fer la gran coalició a l’alemanya. És l’única majoria possible sense fer autèntics exercicis de malabarisme polític (als que Espanya no està acostumada) i l’ocasió que ofereix el “desafiament” sobiranista català serà prou justificació per fer allò tan castís de “Donde dije digo, digo Diego”. I, de pas, tindran via lliure per tirar endavant el TTIP adduint un suport majoritari a les urnes (coses que passen per no consultar els programes polítics o llegir diaris independents, tipus Diagonal o La Marea).

A nivell català, la força dels anomenats comuns comença a ser respectable i més si tenim en compte que el grau de coneixement del seu candidat, Xavier Domènech, era baix abans de començar la campanya; agradi o no, el carisma i la tirada d’Ada Colau són d’admirar.

Pel que fa als partits independentistes, de les tres darreres eleccions en què s'han presentat separats, en dues n’ha sortit victoriós ERC: les generals d’ahir i les europees de 2014. CiU va guanyar les municipals del passat mes de maig, però ja sabem que aquestes eleccions tenen un perfil marcadament diferenciat per la gran quantitat de candidatures de caire local que s’hi presenten. Així doncs, potser seria hora que fos ERC qui liderés el procés, tant per haver estat garant de la independència des dels seus inicis, com per ser el partit que es troba en un punt entremig entre convergents i cupaires. No se m’acut millor president de consens que Oriol Junqueras.

I un apunt final: tindrem a partir d’ara un nou tertulià i articulista al grup Godó? O encara té corda per seguir en política? En tot cas, no cal patir per ell. És un autèntic supervivent.

Text escrit el 20 de desembre de 2015.

dilluns, 14 de desembre de 2015

Relativitzem

"Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix", va dir Albert Einstein.

No hi busqueu tres peus al gat a l’origen d’aquesta sentència tan famosa del científic alemany. Jo tinc una teoria: segur que aquesta frase se li va acudir al passadís de casa seva mentre passejava en braços algun dels seus fills que plorava desconsoladament perquè no s'aconseguia adormir de cap de les maneres. SEGUR!

Que si ara me'l poso a l'espatlla, ara panxa avall, ara a l'espatlla de nou però a l'altra (cal alternar si no volem acabar descompensats!), ara panxa amunt, ara taral·lejo una cançó, ara la canto però amb la lletra original, i ara xiulant fluixet, ara m'assec, després m'aixeco, ara m'estiro i me'l poso damunt del pit, ara li poso música tranquil·la, ara li parlo i li dic cosetes boniques amb veu suau, ara em torno a aixecar i me l'enganxo al pit i respiro a poc a poc i profundament, ara corro la cortina i el deixo mirant el carrer com es fa de nit, ara obro una miqueta la finestra un moment perquè li toqui l'aire, ara... demano el relleu!

D’aquí, m’hi jugo el que sigui, ve la frase, i té la seva lògica, ja que, per molts descobriments que facis, per moltes teories que desenvolupis, o per molts experiments que duguis a terme, res és més enigmàtic que un nadó. RES.

Text escrit el 20 d’octubre de 2015.

dilluns, 7 de desembre de 2015

Converses inigualables (XI). Vocació

Tornant d’una festa infantil al parc, el fill gran no para de tocar un espanta-sogres:
– Guillem, quan arribem a casa ja no tocarem això, d’acord?
– D’acord.

Després de deu minuts seguits sentint el mateix soroll estrident sense parar, i tot i que encara són el carrer, el pare ja no pot més:
– Guillem, pots parar una estona de tocar, si us plau? El cap em comença a fer una mica de mal.
– No puc. Tinc les dents plenes de música.

Conversa mantinguda el 7 de novembre de 2015.