dilluns, 22 de juny de 2015

Tot en ordre


A l’Eulàlia

Treu un cigarret del paquet i, amb parsimònia, l’encén amb el seu Zippo. Tot i repetir-lo un munt de vegades cada dia, gaudeix amb el ritual: agafa el cigarret pel filtre, el repica sobre el vidre del rellotge daurat, destapa l’encenedor amb el polze, amb el mateix dit fa rodar la pedra avall, deixa que la flama impregni de benzina l’ambient ja prou carregat, crema la punta del cigarret i, amb un enèrgic cop de canell, fa tancar la tapa. Observa amb un petit somriure el conillet gravat a l’encenedor i se’l guarda a la butxaca dreta dels pantalons.

– Ja sé que hi ha cartells de prohibit fumar per tot l’edifici, però vostè mateix pot comprovar quanta gent hi ha a aquestes hores. Estic cansat i crec que em mereixo poder gaudir d’un cigarret després d’un dia tan llarg. I si a algú li molesta, què vol que li digui, que es faci fotre i santes pasqües. No li fa res a vostè, oi?

– No, no pateixi per mi, de debò.

Expira un parell de cercles de fum lentament –un passa dins l’altre– i recolza els dos peus sobre la taula, quedant ben escarxofat sobre la seva butaca. Una muntanya de papers, un petjapapers metàl·lic que simula una piràmide egípcia (regal de la seva sogra), un regle, sobres, bolígrafs, clips, llapis, post-its, retoladors, un bloc de notes, unes tisores, algunes monedes, una grapadora, un got petit de plàstic amb les restes d’un cafè sol i sucre incrustat al fons, disquets sense etiquetar i una pistola cauen a terra sense que s’immuti gens ni mica, malgrat el fort estrèpit que ressona per tota la sala. El ratolí, de dos botons i sense rodeta al mig, queda penjant del cable i es balanceja com un pèndol a quatre dits del terra.

A l’altra banda de la taula, el denunciant empal·lideix a l’acte quan veu caure la pistola i s’aferra espantat als braços de la cadira mentre retrocedeix un parell de pams.

– No es preocupi, no està carregada –el tranquil·litza–, tot i que, ara que hi penso, potser sí que hi ha una bala a la recambra –s’ajup, recull la pistola i la comprova–. Doncs sí, n’hi havia una. En tot cas, no cal patir perquè estava assegurada. A més, ningú ha pres mal, oi que no?

– No, no, estic bé, gràcies –respon el denunciant després d’un llarg sospir que ni s’esforça a dissimular–. D’això, em sembla que estava a punt de dir-me alguna cosa sobre el registre del pis.

– Sí, és veritat. Avui hem registrat el pis del seu germà i ho hem trobat tot tal i com vostè ens ho havia descrit. Ja sé que jo no sóc el jutge d’aquest cas i que només m’he de limitar a presentar les proves pertinents, però, que quedi entre nosaltres, estic amb vostè: aquell pis repugna.

– Gràcies a Déu que algú de la policia em comprèn! Li ho agraeixo moltíssim, de debò, tant a vostè com al fiscal que porta el cas. Això m’anima a tirar endavant amb aquest tema.

– Ja, però, deixi’m dir-li que, en realitat, al fiscal se li’n fot de dalt a baix tot aquest assumpte. Ara bé, com que és jove i ambiciós, s’hi aferra com un coala a un eucaliptus, ja que, a partir del moment que els periodistes se n’assabentin, i això no trigarà gaire a passar, aquest cas farà parlar durant unes quantes setmanes. 

– Vaja, jo em pensava que el fiscal compartia o, si més no, entenia els meus arguments, però ja veig que el que vol és treure’n profit.

– I què? El sistema funciona així i ningú ho canviarà, pot pujar-hi de peus. Vostè ha d’actuar igual: si ell se n’aprofita, torni-li la pilota i faci el mateix. Però no se’m desil·lusioni, que no en té pas cap motiu. Que se’ns hagi concedit una ordre de registre és un gran avanç. Això ens indica que el jutge està per la feina i que es pren el cas seriosament.

– Me n’alegro, en pot estar ben segur.

– Clar que també podria significar una altra cosa.

– Quina?

– Doncs que aquest jutge també té afany de protagonisme, així de senzill.

– També? Sap el que li dic? Que em començo a sentir bastant utilitzat. Almenys espero que no em prenguin per un objecte d’un sol ús...

– No hi pensi en això, home. Ja li he dit abans que el que ha de fer vostè és actuar de la mateixa manera. Aprofiti l’ocasió, que no sempre tindrà una oportunitat tan bona com aquesta. Ja sé que a vostè el mouen sentiments nobles i que de tot plegat en fa una qüestió de dignitat, però si ho vol tirar endavant haurà d’aprendre a jugar bé les seves cartes. 

– Em permet una pregunta una mica delicada? Si no em vol respondre, ho entendré perfectament. No voldria pas ofendre’l.

– Diria que ja sé per on va.

– En fi, al gra: vostè també en vol treure profit?

– M’ho veia a venir. Veig que no anava pas errat. Miri, escolti bé el que li diré perquè no li ho penso repetir pas. Jo fa trenta-set anys que estic a la policia. Aquesta ha estat la meva única feina. He vestit de gris, de marró i, tot i que ara vaig de civil, quan em fan mudar duc les quatre barres pintades a la gorra i al braç. No li detallaré el meu currículum perquè l’avorriria, però sí que li diré que, en tots aquests anys, només he aconseguit un ascens. I vol saber per què? Doncs perquè mai, el que es diu mai, he treballat per obtenir cap mena de benefici propi. Així m’ha anat, que encara sóc caporal i em jubilaré caporal d’aquí a pocs anys. Però tant me fa, perquè li puc assegurar que cada dia de la meva vida, quan he anat al llit, no he trigat ni dos segons a adormir-me. Així de tranquil·la tinc la consciència. I si no s’ho creu –agafa el telèfon i li ofereix–, truqui a la meva dona i pregunti.

– Li prego que em disculpi, per favor. Se’m cau la cara de vergonya, i em costa Déu i ajut tornar-lo a mirar els ulls. Només espero que, tot i el meu menyspreable comportament, comprengui la perplexitat que m’ha causat el fet de saber tot aquest joc d’interessos. 

– Llavors serà millor que ho deixem aquí. Disculpes acceptades i tema tancat, d’acord? I ara que ja sap com funciona el fangar en què s’ha convertit la justícia, li sembla que tornem al tema que ens interessa?

– I tant que sí!

– Doncs bé, com li deia abans, avui hem procedit al registre del pis. Bé, més que registre, en aquesta ocasió ho hauríem d’anomenar revisió o comprovació, perquè tampoc buscàvem res en concret. Ja sabíem a què ens enfrontàvem. Això no vol dir, però, que no haguem estat minuciosos. A petició del fiscal hem fet un fotimer de fotos que seran presentades com a proves inculpatòries durant el judici. Les tinc aquí dins, a l’ordinador, per si les vol veure.

– No, no cal, gràcies. Me’l conec massa bé aquell pis. I el meu germà, com ha reaccionat? Perquè el dia que li va arribar la notificació de la denúncia em va amenaçar d’una manera que em va fer esfereir. Encara no me’n sé avenir de totes les barbaritats que em va arribar a dir.

– Ha col·laborat perquè sap el que li convé. A més a més, trobar-se amb una placa davant del nas i una bona dosi de mala llet sempre imposa. Ara bé, si el torna a amenaçar, faci-m’ho saber i, si cal, li posarem protecció. I avisi’m si el burxa amb el telèfon, que llavors demanaré una ordre per tal de punxar-li la línia.

– Gràcies. Confio que no arribarem fins aquest extrem però és bo de saber-ho.

– Per cert, que gairebé me n’oblido, al judici no ho tindrà pas fàcil, vostè. Pel que m’han dit, el seu germà ha contractat un advocat jove però, pel que sembla, amb un futur molt prometedor, segons el que m’ha arribat del col·legi.

– Un altre que vol treure profit del cas, potser?

– N’aprèn ràpid, vostè. Al judici veurem una batalla d’allò més interessant entre els dos lletrats. I, si ens decep l’oratòria, sempre ens podrem entretenir amb les apostes sobre quin dels dos porta més brillantina.

– Sí, clar. I, deixant els pentinats de banda, creu vostè, amb la seva dilatada experiència, que hi ha possibilitats reals de guanyar-lo?

– Fa de mal dir, però hi confio. Clar que també he de reconèixer que, si difícilment sóc imparcial en qualsevol cas, en aquest encara menys. En aquesta història, la meva implicació va més enllà de l’estrictament professional (cosa que admeto que no hauria de ser), i s’acaba mesclant amb les meves conviccions diguem-ne morals. Si més no, gràcies a vostè s’estableix un precedent importantíssim. Ja des d’ara li dono les gràcies per la seva determinació i el seu valor.

– Al contrari, gràcies a vostè. No m’hauria llençat pas si no hagués estat pel seu suport incondicional.

– Sap què és el que em sorprèn més de tot plegat? Que vostè i el seu germà siguin tan diferents. Em refereixo a la manera de ser, eh? Perquè físicament són pastats un a l’altre.

– Bé, jo diria que, en el fons, no ho som tant de diferents i algunes coses en comú devem tenir. Al cap i a la fi, tots dos venim del mateix ventre i ens han educat amb els mateixos principis. Però l’educació rebuda per part dels pares i de l’escola no ho és tot en la formació del caràcter d’una persona i, al capdavall, cadascú és responsable de ser com és. Que el meu germà hagi sortit una mica (o bastant) tarat només és culpa seva i de ningú més.

– Una mica tarat, ja que ha emprat aquesta paraula, sí que ho és, sí. No m’estranya que vostès estiguin com el gat i el gos. El que vostè veu blanc, ell ho considera negre.

– Ja ho pot ben dir, ja. A més a més, és tan meticulós i primmirat, que no em sorprendria gens ni mica si em diguessin que té el cervell mig girat. Així està, que s’ha quedat solter, i és més que lògic: no hi ha ningú al món amb prou paciència per aguantar-lo.

– Precisament això ha estat el que més m’ha impressionat avui durant el registre: la meticulositat extrema del seu germà. Si no n’ha fet un trastorn obsessiu-compulsiu, poc li’n deu faltar. Jo també posaria la mà al foc que alguna cosa no rutlla bé dins d’aquell cap.

– En canvi, jo estic a les seves antípodes i sóc un desordenat de cap a peus. Tinc la casa feta un desastre i em costa el que no està escrit trobar qualsevol cosa, però bé, és la meva manera de ser. Això sí, sempre m’he esforçat a tenir la casa en condicions quan ell ha vingut de visita. Malgrat tot, sempre ha de fer algun comentari mig burleta, mig recriminatori, tot i saber que em treu de polleguera.

– Però vostè...

– Jo mai li he dit res de com té la casa, i això que ni una sola vegada en tota la seva vida l’ha desordenada, ni que sigui una mica, per tal que jo m’hi trobi a gust. I ja n’estic més que fart!

– Clar que sí, endavant les atxes! Es pot quedar una estoneta més i ho enllestim tot? Li sembla bé si repassem per darrera vegada la documentació i ho deixem tot en ordre?

– I tant que sí. Som-hi!

Conte escrit el 25 d’agost de 2009.
Revisat el 9 de maig de 2015.

diumenge, 14 de juny de 2015

Un pare responsable (XXV). L’agenda

No tenia cap mena de dubte que haver reduït la jornada laboral havia estat la millor decisió que havia pres des que havia nascut el seu fill. Malgrat ser una apassionat de la seva professió, el fet de prescindir d’una agenda laboral sobresaturada li havia donat una llibertat que no s’hagués imaginat mai. Tenia prou temps per dedicar-lo en cos i ànima al nen, i s’havia adonat que es sentia molt més realitzat amb la paternitat que no pas amb la seva feina. Disposar de totes les tardes per anar a buscar el nen a l’escola i després anar al parc, o a llegir contes a la biblioteca, o simplement a casa a jugar era el millor de tot el dia.

El que no s’esperava era que el seu fill tingués una agenda més densa que la d’un ministre. Entre aniversaris de companys de classe, de fills d’amics i de cosins i cosines, la sensació d’estrès creixia a un ritme vertiginós. 

Microrelat escrit el 13 de febrer de 2015.

dilluns, 8 de juny de 2015

Els petits canvis són poderosos. El gra de sorra (II). Computació distribuïda


Tant si sou dels que teniu l’ordinador en funcionament bona part del dia com si només l’enceneu esporàdicament per quatre tasques puntuals, podeu aprofitar per instal·lar-hi alguna aplicació de computació distribuïda. En aquest link de la wikipedia ho trobareu molt ben explicat, però, a grans trets, ve a dir que la computació distribuïda es basa en sumar la potència de milers d’ordinadors per tal d’aconseguir una capacitat de processament enorme que serà utilitzada en projectes d’investigació. 

Als dos ordinadors de casa hi tenim instal·lat des de fa anys el programa Folding@home de la Universitat de Stanford, i l’experiència que en tenim és absolutament satisfactòria i transparent. El programa, que funciona sempre en segon pla, permet configurar quina serà la potència del nostre processador (baixa, mitjana o alta) que dedicarem a col·laborar amb el projecte. Els nostres usos de l’ordinador són bàsicament navegació per Internet i ofimàtica, i després d’haver provat els tres graus de potència que ofereix l’aplicació, en cap cas hem notat ni la més mínima davallada en el rendiment, tant en un ordinador que ja té cinc anys com en un de més nou.

Si hi esteu interessats, de projectes n’hi ha per triar i remenar, des de biomedicina fins a la cerca de vida extraterrestre, passant pel canvi climàtic. De ben segur que trobareu aquell que més us faci el pes.

Text escrit el 17 d’abril de 2015.