diumenge, 29 de març de 2015

Eleccions municipals 2015


El proper mes de maig d’aquest 2015 es celebraran eleccions municipals i, si més no a Barcelona, es presenten d’allò més incertes i emocionants. Per una banda, hi ha representants polítics que es prenen aquestes municipals com una primera volta de les eleccions del 27 de setembre, per alguns plebiscitàries, per altres simplement autonòmiques. També s’hi presenta Barcelona en comú, una candidatura formada per la suma de diferents moviments ciutadans i alguns partits polítics i que, com a mínim, ha aconseguit que se la consideri una adversària de pes. Tampoc es pot oblidar que les eleccions municipals sovint tenen un fort component personalista en el cap de llista; potser en una ciutat gran com Barcelona aquest factor segurament no és vinculant, però tampoc se li pot negar una certa importància.

En el meu cas particular, en els més de vint anys que fa que ja sóc major d’edat, el meu vot no ha estat precisament fidel a cap opció política concreta. M’he mogut entre tres partits, tot i que a un d’ells ja fa temps que li he retirat la confiança. En cap cas vol dir això que hagi estat un indecís; ans al contrari, sempre he sabut què i a qui votaria abans que es convoquessin les eleccions de torn.

Ara, però, per primera vegada a la meva vida sí que sóc dels que engreixa el percentatge d’indecisos. En els darrers anys, el reguitzell de sacsejades que hem rebut com a societat ha provocat que el panorama polític hagi sofert canvis de consideració. Si fossin les eleccions del 27S, el meu vot ja estaria probablement decidit (dic probablement perquè en mig any poden passar moltes coses), però aquestes municipals m’han posat en un dilema. En primer lloc hi ha l’opció política que més s’ajusta a la meva manera de fer i pensar, amb tots els matisos que calguin, però crec que no té prou força com per poder guanyar (un altre tema és si està disposada a arribar acords amb altres formacions, que no ho sé). En segon lloc hi ha una formació amb la que, tot i no sentir-m’hi còmode al cent per cent, hi tinc molts punts d’afinitat i que, pel que diuen enquestes i diaris, pot tenir un paper molt rellevant en la futura vida municipal. I finalment, en tercer lloc, hi ha un partit dels històrics, desgastat i en franca davallada i al que no votaria per res del món si es tractés d’unes altres eleccions (malgrat haver-los votat fa molts i molts anys, quan tenien un tarannà molt diferent), però que entre les seves files hi ha com a mínim una persona que treballa amb il·lusió pel seu barri, que està informada de tot el que hi passa, que se’l coneix com la palma de la seva mà i que està a disposició dels seus veïns sempre que cal; aquesta persona és del meu barri i li agraeixo sincerament la seva tasca.

Així doncs, em queden tres mesos per decidir cap a on encamino el meu vot. Tres mesos que aniré seguint atentament l’evolució d’aquestes tres candidatures en clau, des de la meva perspectiva, exclusivament municipal. Sí més no, en una cosa sí que coincideixen les tres candidatures: totes volen canviar l’alcalde. Jo també.

Text escrit el 23 de febrer de 2015.

dilluns, 23 de març de 2015

El dit a la nafra (III). Democràcia

El punt del programa on hi deia que el seu partit apostava pel dret a decidir en qualsevol matèria que afectés la ciutadania el va dur a la presidència. Un cop investit va posar fil a l’agulla i va encarregar la compra de milers d’urnes de cartró amb destructores internes de paper i posterior escrutini automatitzat a mida. 

Microrelat escrit l’1 de novembre de 2014.

dilluns, 16 de març de 2015

dilluns, 9 de març de 2015

Els petits canvis són poderosos. Si jo fos alcalde (IV). De dos en dos


En aquest quart escrit sobre mesures que aplicaria en el molt hipotètic cas que esdevingués alcalde de la ciutat on visc (Barcelona), faré dues propostes que ja han aparegut anteriorment en aquest blog: una va sobre estalvi energètic i l’altra sobre col·laboració ciutadana. Així doncs, aquesta nova entrada al blog no és res més que una reutilització de dues entrades anteriors, si bé ara les aixoplugaré sota el paraigua de la sèrie Si jo fos alcalde, amb l’objectiu d’aconseguir una certa unitat temàtica.

La primera proposta, publicada al blog el maig del 2011, només pretén estalviar una mica d’energia elèctrica al transport públic de Barcelona i rodalia. Dos intervencions tan senzilles com retirar els fluorescents que hi ha en moltes escales automàtiques o els que il·luminen de manera excessiva alguns panells de publicitat contribuiran a disminuir la factura elèctrica i, més important, les emissions de CO2. Es perdran alguns ingressos provinents dels anuncis però, al meu parer, la qüestió ecològica ha de tenir més pes a la balança que no pas l’econòmica; al capdavall, si no s’actua amb criteris ecològics ara, hi haurà un moment en què s’haurà de fer per força i amb presses.

La segona proposta, que va aparèixer al blog el març del 2014, només tracta de promocionar i fer conèixer a tanta població com sigui possible el telèfon del civisme (900.226.226). És un servei que funciona, i que funciona molt bé. Amb una bona difusió d’aquest telèfon potser s’aconseguiria més coresponsabilitat de la ciutadania en les petites coses del dia a dia de Barcelona, siguin qüestions de neteja, de manteniment, de seguretat, etc. L’època del queixar-se i no fer res hauria de ser ja cosa del passat.

Text escrit el 4 de febrer de 2015.

diumenge, 1 de març de 2015

Un pare responsable (XXIII). Ping-pong

Mai s’hauria imaginat que aquell temporitzador de cuina fos tan útil. Tot va començar un dia que el seu fill mirava uns dibuixos animats al televisor i ell li va dir: escolta, quan soni el timbre, tanquem la tele, ens posem les sabates i marxem. Sí, papa, va ser la resposta. Va donar corda al temporitzador i va deixar un parell de minuts de marge. Quan va sonar, el nen va apagar el televisor i va córrer a l’habitació a posar-se les sabates. Meravellat, el pare creia haver trobat la gallina dels ous d’or. A partir d’aquell moment, el temporitzador va tenir un munt d’utilitats i, si bé amb el pas del temps va anar perdent eficàcia, sovint era el mateix nen qui reclamava el timbre abans d’anar-se a banyar, vestir-se, entre altres coses.

Un dia en el que el pare ja no sabia què fer per tal que el nen li fes una mica de cas, es va ajupir davant seu i li va dir: m’escoltes un moment, si us plau? Quan soni el timbre, va ser la resposta.

Microrelat escrit el 19 de setembre de 2014.