dilluns, 26 de gener del 2015

Coses de parella. El casament

– Estàs guapíssima, Carla. El vestit et queda que ni fet a mida.

– És que està fet a mida! I, de guapa, res de res. Semblo una merenga gelada que es desfà a poc a poc i deixa el rastre darrere seu. Déu meu, quina cua més llarga! Per què no vaig aturar a temps la meva mare? Que en vaig ser de burra de deixar-la que m’acompanyés a mirar vestits! Com si no la conegués...

– No t’hi capfiquis tant, dona, que, al cap i a la fi, ella ho ha fet amb tota la bona intenció. Pensa només en la felicitat que li has donat amb tot això del teu casament. La teva mare ha rejovenit deu anys.

– Tu ho has dit: el meu casament, no el seu.

– Segur? 

– D’acord, el que tu diguis. D’aquest tema ja n’hem parlat prou, i com diu el bon amic del papà: ara no toca. Però, sigui el meu casament o sigui gairebé el seu, he estat jo qui l’ha patida dia rere dia des de fa ja no sé quants mesos, i això no hi ha persona humana que ho aguanti. Que si el vestit, que si les sabates, que si les invitacions, que si els convidats, que si el primer plat, que si el segon, que si quines flors eren les més adients pels centres de taula... fregida! Em té fregida! A més a més, no sé per què la defenses tu ara; t’has vist al mirall la pinta que fas amb el teu horrorós vestit de dama d’honor? O ara em diràs que t’agrada?

– No, no m’agrada gens. És lleig, quico i patèticament púdic, però també és veritat que només fa uns minuts que el duc posat i que d’aquí a unes quantes hores el llençaré directament al fons del contenidor gris. Mentrestant procuraré no emborratxar-me, fer el paper que se m’ha assignat i, en la mida possible, passar-ho tan bé com pugui.

– Clar, per a tu és més fàcil, no seràs l’objectiu de totes les mirades. En canvi, jo tindré milions d’ulls repassant-me de dalt a baix. I, el que és pitjor, la majoria criticaran el meu vestit quan el vegin, però quan els tingui al davant només em diran afalacs. Una colla d’hipòcrites és el que són, tots i cadascun d’ells; no se’n salva ni un.

– I de quants hipòcrites parlem al final? L’últim número que recordo rondava pels tres-cents cinquanta, crec.

– Això era fa dues setmanes. Ara ja li pots afegir l’IVA, perquè hem arribat a les quatre-centes. Amics i més falsos amics dels meus pares: que si els del club de golf, els del polo, els de l’òpera i no sé de quants llocs més. No sé com els meus pares encara estan vius amb l’estressant vida social que porten; jo ja hauria caigut morta d’un infart.

– O, veient la gent amb qui es barregen, potser la dinyaries abans de nàusees i diarrees, si em permets l’atreviment.

– Tranquil·la, que a tu t’ho permeto tot. La mamà diu que he tingut la immensa sort que tothom que ha rebut la invitació ha dit que vindrà. Sembla que ningú s’ho vol perdre per res del món.

– És que feia molt temps que no es vivia un casament com aquest a la ciutat. Has de reconèixer que és un esdeveniment de primer ordre dins del fantàstic món de la burgesia.

– Ja ho sé, ja, no cal que m’ho recordis.

– I el Borja què hi diu de tot aquest sarau?

– Què vols que digui? Doncs el mateix que jo. Fa dies que no el veig però, coneixent-lo, en deu estar més que fart, per molt que intenti dissimular per telèfon. La seva mare encara és més histèrica que la meva, que ja és dir, i el seu pare està tot el dia donant pel sac amb els vins de no sé quin any i el xampany francès; és pesadíssim, el coi de sogre! El que està clar, però, és que el Borja es mor de ganes que s’acabi aquest espectacle dantesc i fotre el camp cap a Tahití com més aviat millor.

– I qui no! I l’Àlvar, com ho porta?

– Fatal, ho està passant fatal. Que li hagi tocat ser el padrí li ha caigut com una llosa. Tímid com és, el pobre, i haurà de llegir el discurs durant el banquet.

– I, seriosament, el Borja no pot triar algú altre? Cal que es mantinguin les bones formes i els compromisos fins aquests extrems?

– Ja saps que sí, Glòria, no insisteixis. El pare del Borja i el de l’Àlvar són socis des de fa no sé quants anys, i no els han deixat cap més opció. Així són les coses i poc més hi podem fer, nosaltres. És millor no capficar-s’hi i, com deies tu abans, deixar que passi el dia d’avui i que cadascú després faci la seva.

– D’acord, d’acord, no pateixis per mi, que no muntaré cap merder, tot i que de ganes no me’n falten. Això sí, com m’agradaria que l’Àlvar es deixés anar i proclamés als quatre vents que el viatge a Tahití és per a quatre persones, i que els nens dormiran amb els nens i les nenes amb les nenes. Seria apoteòsic, oi? Au, va, anem, que si estem soles més estona encara em llençaré damunt teu.

Conte escrit el 17 de gener de 2011.
Revisat el 17 de desembre de 2014. 

dijous, 22 de gener del 2015

El dit a la nafra (II). El melic

Després de defensar a ultrança el consum de productes locals per tal d’enfortir l’economia del país i alhora reduir les emissions contaminants a l’atmosfera, el conseller d’economia no sabia què respondre quan li van preguntar per les subvencions atorgades a les exportacions.

Microrelat escrit el 28 d’octubre de 2014.

dilluns, 19 de gener del 2015

El paquet i la maleta

A les onze de la nit sona el telèfon. És el seu pare que, espantat, li diu que creu que té un infart. Li respon de mala gana que el torni a trucar quan n’estigui segur i penja d’un cop sense acomiadar-se. Just ara, pensa, quan falten poques hores per agafar l’avió que el durà a l’oest d’Estats Units, el viatge amb el que ha somniat des que era ben petit, quan es quedava encantat amb els westerns les tardes de dissabte i diumenge, mentre la seva mare feinejava per la casa.

Mig minut després el pare torna a trucar i li diu que sí, que ho jura pel més sagrat, que està convençut que té un infart com una catedral. Empipat i renegant, agafa la maleta, crida un taxi i va a casa seva. Mentre hi arriba torna a recordar per enèsima vegada que, de pare, n’ha exercit molt poc. Va prenyar la mare i després només apareixia molt de tant en tant, quan s’havia quedat escurat i no tenia on caure mort. En canvi, quan ha anat envellint sí que s’ha deixat veure més, el malparit.

Obre la porta amb la còpia de la clau que li va donar pocs mesos abans (com si fos casa teva, recorda que li va dir) i se’l troba estirat al rebedor. És mort. El maleeix en silenci per no espantar el veïnat, però en pocs segons es diu a si mateix que aquell vell no li arruïnarà el viatge pel qual ha hagut d’estalviar tants anys. Només un cataclisme li podria impedir passejar per Monument Valley i el Grand Canyon.

Regira la tauleta de nit fins que troba les claus del cotxe del seu pare, es carrega el cos a l’esquena i baixa al garatge. El duu a les urgències de l’hospital més proper. Un cop allà treu la seva faceta d’actor amateur i implora ajuda a crits. Dos metges posen l’home damunt d’una llitera i en un ràpid examen li diuen que ho lamenten, però que és mort. Des de la porta els respon que moltes gràcies i que, si us plau, el tinguin a la nevera durant quinze dies. Ja se n’ocuparà quan torni.

Se’n va a l’aeroport amb el cotxe i l’abandona a l’aparcament amb les claus posades.

Conte escrit el 30 de novembre de 2014.

dimecres, 7 de gener del 2015

Els petits canvis són poderosos. Si jo fos alcalde (II). Portes obertes?


La segona mesura que proposaria si fos candidat a l’alcaldia de la meva ciutat seria la de prohibir enèrgicament (i perdoneu l’acudit fàcil) que els comerços, amb absoluta indiferència de l’activitat que duguin a terme (des de forns a sabateries), tinguin les portes obertes de bat a bat al carrer. No té cap mena de sentit que es malbarati energia en la climatització quan, amb una senzilla porta (a poder ser manual, ja posats a demanar) s’aconsegueix una efectiva barrera de cara a mantenir la temperatura interior confortable, evitant així exprimir les màquines d’aire condicionat que, a més a més, són generadores de contaminació acústica. 

En un món en el que la demanda d’energia és cada dia major però, alhora, és més complicat i car obtenir-la d’un planeta amb els recursos minvants, cal posar fil a l’agulla en qualsevol iniciativa que en redueixi el consum. 

Text escrit el 3 de desembre de 2014.

Idea enviada a l'Ajuntament de Barcelona a través de l'aplicatiu Govern Obert.