dimecres, 31 de desembre del 2014

Converses inigualables (VI). Any nou

Guillem, saps que després de dormir ja haurem entrat a un any nou? El 2015!
– El teu?
– El meu i el de tothom...
– No, jo en tinc tres.

Conversa mantinguda el 31 de desembre de 2014.

diumenge, 28 de desembre del 2014

Dia D (conte nadalenc)

El policia entra a l’habitació on hi ha el mort i, de l’ensurt, deixa anar un xiscle agut.

– Però per l’amor de Déu, es pot saber què li han fet? Si de tan vell com era, n’hi hauria hagut prou amb estomacar-lo! Això és mil vegades pitjor que l’Orient Express!

– Acaba d’endevinar la nostra font d’inspiració, agent. A tots els aquí presents ens agrada molt la novel·la negra –diu amb parsimònia el que s’ha autodeclarat portaveu de la família.

– Doncs, perdoni, però vostès són quinze i, pel cap baix, en aquest cos hi ha més de vint ganivetades –diu mentre analitza de prop el cadàver.

– És que alguns hem començat una segona ronda, però al final ens n’hem afartat. Haurà estat un empatx de sang, suposo. A més, jo diria que el ganivet tenia la fulla mal esmolada i depèn com no es clavava prou bé.

– Ja sabia que el vell era un home difícil i que no es feia estimar, però de debò n’hi havia per tant?

– Que si n’hi havia per tant? Això i molt més, agent! Ens ha fet la vida impossible a tots plegats. S’ho tenia més que merescut. Li puc ben jurar que hi havia moltes ganes de castigar el ninot.

– Ninot?

– Perdoni, és el nom en clau que li havíem posat quan fèiem els preparatius.

– I en aquests preparatius també han pensat en com presentarem això al jutge? O s’autoinculparan tots quinze?

– No, no, això ja està parlat. El Serafí s’ha ofert com a culpable. Al capdavall, el metge li ha donat un any de vida a tot estirar.

– Vaja, em sap greu.

– No pateixi. Diu que després d’avui ja pot morir feliç, i que si és ajudant la resta de la família, encara millor.

– D’acord, que així sigui. Una darrera pregunta: no hi havia cap més dia que el Nadal per matar el vell?

– És que és complicat quadrar agendes, i per ajuntar tota la família, cap dia com el Nadal, cregui’m. Per cert, vol una mica de cava i torró? Tot i la gran festa que hem fet després, encara ens en queda.

Conte escrit el 28 de desembre de 2014.

diumenge, 21 de desembre del 2014

Els petits canvis són poderosos. Si jo fos alcalde (I). Aparcar com cal


Com que d’aquí a pocs mesos hi haurà eleccions municipals, he volgut fer l’exercici de posar-me en la pell de l’alcalde de la meva ciutat. Quines mesures concretes proposaria? Es podrien dur a terme sense gaire despesa? Serien realment factibles? Des de la meva ignorància de la vida política i de la burocràcia municipal en general, amb aquesta nova entrada al blog enceto una sèrie titulada Si jo fos alcalde, que formarà part d’una altra anomenada Els petits canvis són poderosos, en honor a l’espai El capità enciam que anys enrere es podia veure per TV3. No sé quants escrits hi haurà ni si seran gaire realistes; és més, potser algú els arriba a trobar utòpics. En tot cas, sempre serà un exercici interessant i divertit.

La primera mesura que se m’acut no és pas original. La vaig llegir en aquest article del periodista Xavi Coral al diari Ara. Explica que a Nova Zelanda li van posar una multa per haver aparcat malament en una zona d’aparcament en bateria. Segons unes indicacions no gaire clares calia deixar el cotxe amb el morro tocant a la vorera, mentre que ell ho va fer de cul. Un dels comentaris a l’article diu que això també passa a Alemanya i que probablement es fa d’aquesta manera per tal que els tubs d’escapament no molestin els vianants ni embrutin les parets més del que ja ho estan.

Quan ho vaig llegir vaig pensar que és tan fàcil i evident que no entenc com això no hauria d’estar estès a tot arreu. Així doncs, la primera mesura que duria a terme seria la de promoure que els vehicles motoritzats, i aquí també s’hi inclouen les motos i els ciclomotors, tinguessin la cura d’aparcar sempre de manera que el tub d’escapament apuntés a la calçada i no pas a la vorera. Potser cal fer una maniobra de més en alguns casos, però la salut de la població ho justifica plenament. Ja es respira un aire prou contaminat com perquè de tant en tant es rebi una bafarada directa que, en el cas dels nens petits, pot ser a l’alçada de la cara.

Text escrit el 24 de novembre de 2014.

Idea enviada a l'Ajuntament de Barcelona a través de l'aplicatiu Govern Obert.

dilluns, 15 de desembre del 2014

El dit a la nafra (I). Quilòmetre zero

Quan va buscar en un web especialitzat quins productes de quilòmetre zero podia trobar en aquell paradís fiscal on residia, només li van aparèixer productes financers. Això sí, la llista era més llarga que la carta d’una pizzeria.

Microrelat escrit el 27 d’octubre de 2014.
Publicat també aquí.

dijous, 11 de desembre del 2014

9N. Legitimitat


Tota la sèrie d’articles sobre el 9N que s’han publicat en aquest blog tenen, com és evident, la lògica parcialitat del que els ha escrit. Amb tot, però, el que presento avui tindrà un biaix molt més partidista, i no perquè manifesti clarament les meves simpaties polítiques, sinó perquè quedarà ben palesa la meva animadversió envers un dels partits sobiranistes.

Més enllà de la moda de les conferències per presentar fulls de ruta cap a la independència, de si les eleccions han de ser plebiscitàries amb un referèndum de ratificació posterior o si han de ser constituents i tirar pel dret perquè amb l’estat espanyol només s’hi pot negociar de tu a tu, de si és millor una llista única que reforci (o no) el múscul del moviment independentista o de si la diversitat de llistes aglutinarà més sufragis que no pas una unió forçada, més enllà de tot això, hi ha una qüestió de legitimitat i trajectòria política.

La meva percepció és que el govern de CiU està pressionant el primer partit de l’oposició de cara a aconseguir una llista única, i això es duu a terme des d’una posició d’avantatge propera (permeteu-me el rodolí) al xantatge: si no hi ha llista única (que d’única en té poc, ja que la CUP i ICV no s’hi afegiran), no hi ha eleccions avançades. A banda de repetir una i altra vegada que la unitat fa la força, en la llista única és fàcil veure-hi altres interessos com podrien ser evitar que, en la mida possible, es parli de la corrupció i de la privatització de la sanitat per part del govern. És lògic, per tant, entendre que ERC no vulgui anar de bracet amb CiU, havent-hi altres alternatives possibles.

Però deixant de banda els interessos partidistes de cadascú, amb els que es pot coincidir o no tant en el temps com en la forma, hi ha un tema de legitimitat. És com a mínim irònic que aquells que van rebaixar l’estatut (d’un socialista!) i que més tard van apostar fermament pel pacte fiscal (mentre altres duien la independència al seu programa des de fa dècades o la mostraven públicament des del municipalisme), ara vulguin marcar les regles del joc pel simple fet de ser els més forts en escons, talment com si fossin el nen gran del pati de l’escola. Unes regles del joc, per cert, que són llargues i complicades: eleccions, divuit mesos de llimbs en l’acció de govern, referèndum i, en cas de vot favorable a la independència, eleccions de nou.

Si una cosa ens ha demostrat aquest procés és que no hi ha res escrit i que és difícil, per no dir impossible, saber com acabarà; fa cinc anys ningú podia pensar on seríem ara. Malgrat tot, la sensació que es desprèn des d’algunes posicions polítiques és la d’allargar-ho tot tant com sigui possible i que tot plegat quedi reduït a un autèntic i genuí gir lampedusià.

Text escrit el 10 de desembre de 2014.

diumenge, 7 de desembre del 2014