divendres, 31 d’octubre de 2014

9N. Impugno


L’article 14 de la Constitució Espanyola diu: Els espanyols són iguals davant la llei. Fals, com queda demostrat amb el número d’aforats que té aquest país. En conseqüència, impugno els màxims responsables: el cap d’estat i el cap de govern.

L’article 15 diu: Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants. Fals, com explica Amnistia Internacional. De nou, impugno els màxims responsables: el cap d’estat i el cap de govern.

L’article 18.3 diu: Es garanteix el secret de les comunicacions i, especialment, de les postals, telegràfiques i telefòniques, excepte en cas de resolució judicial. Fals, com els senyors Assange i Snowden ens han demostrat. Impugno els màxims responsables: el cap d’estat i el cap de govern.

L’article 31.1 diu: Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, tindrà abast confiscador. Fals, com apunta Oxfam Intermón. Un cop més, impugno els màxims responsables: el cap d’estat i el cap de govern.

L’article 44.1 diu: Els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura, a la qual tothom té dret. Fals, com Jordi Savall ha relatat. Per tant, impugno els màxims responsables: el cap d’estat i el cap de govern.

L’article...

Text escrit el 31 d’octubre de 2014.

dimecres, 29 d’octubre de 2014

9N. Cansament


Amb els partidaris del No, que no s’han de confondre amb els que neguen la votació en si mateixa, coincideixo plenament en dos temes. El primer és que estem d’acord en què s’ha de consultar la ciutadania de Catalunya per saber realment com estem, què volem i cap on hem d’anar. El segon punt que compartim és la percepció que tot el rebombori d’aquest procés inunda, dia sí dia també, gairebé la totalitat dels mitjans de comunicació, siguin de premsa escrita, ràdios o audiovisuals. Fent un paral·lelisme, així com la premsa esportiva de Barcelona només parla del Barça fins ben entrada la meitat del diari, els mitjans generalistes catalans (públics inclosos) estan actuant si fa o no fa de la mateixa manera.

Aquest quasimonopoli de l’espai informatiu em duu, a nivell personal, a estar cada dia més fart i cansat de tot el procés, tot i saber, però, que ens hi juguem molt i que en els moments clau (manifestacions i votacions) hi seré present si no sorgeix cap impediment de primer ordre. També contribueix a aquest esgotament el desdeny que he percebut per part d’alguns partidaris rancis del Sí-Sí pel fet de ser una mica crític sobre com es desenvolupen alguns aspectes del procés. Paradoxalment, aquests personatges no han esmerçat pas més esforços que jo per aconseguir la celebració de la consulta, tret d’enviar absurdes cadenes pel telèfon mòbil o invitacions inútils a grups encara més inútils de Facebook. 

Així que, més enllà de publicar escrits al blog o compartir alguns articles mitjançant les xarxes socials, el més probable és que la meva activitat de cara al 9N quedi reduïda al més estrictament necessari. S’està parlant tant del procés que es corre el perill de tornar-se tan o més feixuc que El procés de Franz Kafka.

Text escrit el 25 d’octubre de 2014.

dilluns, 27 d’octubre de 2014

Doble moral *


– Miri senyoria, m’estan sotmetent a un linxament públic. Que es deixin estar de romanços i que reconeguin el que realment volen: enfonsar-me. I, per si encara no hagués trepitjat prou merda, fins i tot he aconseguit posar d’acord aquests ecologistes rojos i els carrinclons de la dreta més conservadora, una cosa inaudita.

» Ja que vostè m’ho demana li explicaré com se’m va acudir tot plegat. El cas és que jo tenia un gos que duia massa temps amb les hormones revolucionades. El que li calia al pobre era sexe, així de clar. I que consti que el meu diagnòstic tenia base empírica: el gos ja portava uns mesos que s’arrapava a la meva cama. Altrament, no només jo patia la seva fogositat doncs un dia, mentre el passejava, es va abraonar sobre una dona. Cal dir que la dona era un monument, amb una pitrera i uns llavis tan molsuts que no em puc arribar a imaginar un petó dels seus.

» Setmanes després em vaig fer voluntari de la gossera, si bé reconec que els meus motius no eren gaire nobles ja que, a més de passejar les gosses, també les hi presentava al meu gos per tal que intimessin. Si volien anar més enllà això ja era cosa seva; jo els deixava sols i no m’hi ficava. Malgrat tot, vaig decidir suspendre aquesta pràctica ja que no em semblava gaire ètica ni tampoc volia embrutar el nom de l’associació de voluntaris en el cas que m’enxampessin.

» I, ja se sap, una cosa porta a l’altra. El que tenia clar era que el meu gos no era l’únic amb una minsa vida sexual. Tothom assegura cuidar molt seu gos, però l’empatia brilla per la seva absència i ningú es preocupa si els gossos tasten una mica de sexe de tant en tant. Així que la idea va anar madurant de mica en mica fins que un dia m’ho vaig jugar el tot pel tot i vaig decidir obrir aquest negoci que ara alguns em volen fer tancar: La caseta blanca del gos.

» Què hi ha de dolent en tot això, senyoria? 

Conte escrit el 29 d’abril de 2007.
Revisat el 03 d’octubre de 2014.

* Aquest relat va ser l’embrió del relat posterior El millor amic.

dimarts, 21 d’octubre de 2014

9N. No vinculant


El primer cop que vaig escoltar, quan tot aquest procés es començava a gestar, que la consulta per decidir el futur de Catalunya no seria vinculant em vaig quedar bastant astorat. De què serveix, vaig pensar, una consulta que no és referendària? No li pot passar com a qualsevol ILP, com per exemple la de la dació en pagament, que després els polítics de torn se la treguin de sobre sense ni tan sols bones paraules? Quin valor té un resultat que després no va a missa? Pel que sembla, les enquestes diuen (tot i que sovint no són gaire de fiar, com demostra el cas escocès) que el resultat es podria decantar cap al Sí. Però que la consulta no sigui vinculant és fàcilment aprofitable pels partidaris més recalcitrants del No, que poden cridar a la desmobilització i a l’abstenció amb l’argument que aquesta consulta no serveix per a res, i tot seguit poder utilitzar la ja famosa i barroera expressió de la “majoria silenciosa”. O, en el cas d’unes eleccions plebiscitàries, es poden aixoplugar amb l’argument que, legalment, només es tracta d’unes eleccions autonòmiques.

Així, per tant, l’única opció que veig factible, sigui una consulta com la que Madrid ha suspès (no entraré a valorar el succedani de consulta proposat per CiU, en la qual participaré tot i que, des del meu punt de vista, només allarga el procés) o siguin unes eleccions plebiscitàries (en les que aquesta vegada importen més els vots que no pas els escons proporcionals de cada província) és que el Sí aconsegueixi la majoria absoluta no respecte la participació sinó sobre el total del cens de votants cridats a participar (i això són molts vots). Només d’aquesta manera no els quedarà més remei que reconèixer els resultats i la independència. Difícil però ni molt menys impossible.

Text escrit el 21 d’octubre de 2014.

diumenge, 19 d’octubre de 2014

Un pare responsable (XXII). La inseguretat (II)

Aclaparat pels consells (que no havia demanat i que gairebé sempre es contradeien uns als altres) de familiars, d’amics i fins i tot de coneguts, el pare considerava tot un èxit no haver perdut el seny amb la ingent quantitat de dubtes que li havien generat. Uns li deien que posessin el nen a dormir amb ells ja que era el que feien tots els mamífers. Els altres, escandalitzats, li asseguraven que se’n penediria si el nen no dormia al seu propi llit des del primer dia; el debat consegüent era si el nen havia de dormir de costat, panxa amunt o de bocaterrosa. Uns eren partidaris del biberó i els altres del pit. Uns, del cotxet, i els altres del marsupi. I així, fins a l’infinit.

Quan mesos més tard molts dels dubtes ja s’havien esvaït, es va adonar que la majoria dels consells es donaven com a reafirmació de la pròpia manera de criar els fills.

Microrelat escrit el 25 de juliol de 2014.

dimarts, 14 d’octubre de 2014

9N. Consulta alternativa


Per molt que per una banda es digui un cop rere un altre que la consulta es celebrarà el dia nou de novembre tant sí com no, i que per l’altra s’asseguri tot el contrari (amb amenaces de tota mena incloses), em sembla que l’única certesa que tenim és que el 9N és, a hores d’ara, d’allò més incert (si bé no hauria de ser-ho des del punt de vista de la radicalitat democràtica). Per sort o per desgràcia ningú té cap bola de cristall que ens pugui orientar com evolucionarà tot plegat, així que, sentiments a banda, es preveu un trimestre d’allò més mogut i apassionant.

Malgrat tot, però, cal recordar que aquesta consulta no és referendària i, si bé la força del resultat seria inqüestionable fos quin fos, en cas de victòria del Sí-Sí l’estat espanyol encara podria al·legar que, com que no és vinculant, tot segueix igual i tal dia farà un any. Això, és clar, en el molt improbable cas que Madrid s’avingués a permetre la consulta.

Ara bé, si hi hagués una mica de valentia i coherència política per part del govern central, la solució és fàcil i ja ha estat proposada: que tots els ciutadans espanyols votin en un referèndum en el que la pregunta sigui si Catalunya ha de ser o no independent. Si els resultats es publiquen per províncies i comunitats autònomes, tal i com es va fer pel referèndum de l’OTAN, el valor del resultat seria el mateix que el d’una consulta no vinculant exclusivament catalana. De fet, un referèndum a tota Espanya potser donaria més d’una sorpresa que, de ben segur, el govern de Madrid no es vol arriscar a saber.

Si el 9N no s’acaba celebrant, un referèndum a tota Espanya és una opció que potser caldria explorar. Si Madrid, com és d’esperar, no s’atreveix a convocar-lo, a nivell internacional es veurà com un cop de porta més i això no farà res més que reforçar les vies restants: eleccions plebiscitàries i, segons el resultat, declaració unilateral d’independència. I tal dia farà un any.

Text escrit el 9 d’octubre de 2014.

dilluns, 13 d’octubre de 2014

QWERTY (X)

Q. La nota adjunta que acompanyava la recepta del metge el va acabar d'enfonsar: el més important és que li baixi la pensió. 

W. L'error tipogràfic va passar desapercebut: a les zones turístiques no hi pot haver cap sense rostre.


E. El candidat va enviar un e-mail a les joventuts del partit: ens cal tota la vostra trempera per tirar endavant les ereccions.


R. El director del parc zoològic no es va adonar de l'abast del seu error: és urgent aplicar als llops la vacuna contra la gàbia.


T. En el seu primer missatge el Papa de Roma va deixar ben clara la seva primera prioritat: reformar la fúria romana.


Y. L'alumne va respondre que, amb el sobrenom de Melós, el tal Guifré devia haver estat un comte tou i sense cap transcendència.

dimecres, 8 d’octubre de 2014

9N. Lladres a casa


No hi ha cap dubte que l’estat espanyol ens supera en corrupció (com a mínim, en quantitat de diners robats), però, reconeguem-ho, en aquest petit país nostre tampoc anem curts de lladres; només cal llegir un parell de diaris de tendència política oposada per comprovar que, d’aprofitats, n’hi ha a dreta i esquerra. Seguint amb el fil de les quantitats robades, en valors absoluts Espanya ens guanya per golejada, però la distància es deu retallar força si es compta proporcionalment (sigui per habitant, PIB o qualsevol altre divisor imaginable). Cal ser conscient, per tant, que aquest mal també és endèmic de la societat catalana, i creure que amb un país nou farem net és, com a mínim, il·lusori.

Així i tot, sovint he arribat a sentir dir a alguns partidaris de la independència de Catalunya (aquells que solen ser més aspres i excloents) que, si més no, els lladres d’aquí són lladres nostres, com si fos això fos un consol. Si és cert allò que es diu que el diner no té pàtria, llavors el robatori tampoc n’hauria de tenir. Tanta ràbia em fa que em robi un o l’altre. O és que els estafats per les preferents de Caixa Catalunya estan menys enfadats que els de Bankia?

Text escrit el 10 de setembre de 2014.

dilluns, 6 d’octubre de 2014

Fa vint anys que tinc vint anys!


Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...

dimecres, 1 d’octubre de 2014

9N. Campanya electoral


Si la normalitat i el civisme s’imposen (i, des del meu punt de vista, això hauria d’implicar poder exercir el dret a vot i que ningú tombi la consulta per vies judicials, constitucionals, policials o militars) el dia nou de novembre estem convocats a la consulta que decidirà el futur d’aquest país. Escric aquest text, per tant, assumint que podrem votar amb absoluta calma i tranquil·litat.

Com a tota convocatòria a les urnes, aquesta també anirà precedida de la pertinent campanya electoral i és aquí, espero, on els partits i entitats ens explicaran els pros i contres d’esdevenir un estat propi o bé seguir formant part d’Espanya. Reutilitzant les primeres paraules d’aquest text, seria desitjable que la normalitat i el civisme imperessin en els discursos que escoltarem.

A nivell personal, però, i tenint en compte que ja tinc el vot més que desísídit, faré tots els possibles per aïllar-me tant com pugui de tot el rebombori electoral, tot i que sóc conscient que no serà fàcil aconseguir-ho. En altres aspectes de la vida no puc dir que tingui sempre les idees clares, però en aquesta ocasió cap argument (econòmic, cultural, social, etc.) dels partidaris del No em podrà convèncer. I com que dubto que la campanya sigui gaire neta, estic convençut que així m’estalviaré algun que altre estirabot o declaracions fora de to.

Ara bé, tampoc penso escoltar cap argument dels del pol oposat, el d’aquells que s’estimen més viure enfrontats amb el veí que no pas amb la necessària cordialitat que ens farà avançar a tots plegats, aquells que volen una selecció catalana per poder un dia guanyar l’espanyola i refregar-ho per la cara, aquells que se’n riuen i gaudeixen de tot el que surt malament al país del costat, aquells que, en definitiva, veuen la palla a l’ull de l’altre sense veure la biga a l’ull propi.

En resum, més que mai convindrà filtrar les notícies, els articulistes i, sobretot, evitar les converses polítiques amb aquells que ens treuen de polleguera.

Text escrit el 30 de setembre de 2014.