dilluns, 28 de juliol de 2014

dilluns, 21 de juliol de 2014

Coses de parella (XV). L'agenda


– I no tens res per explicar-me? Com et va amb aquell noi de qui em vas parlar fa unes setmanes?

– El Sergi? És com una màquina.

– Una màquina? Carai noia, que directa ets. Explica, explica, que això es posa interessant. Però vigila el que dius, o encara te’l voldré prendre i tot!

– No, no és el que et penses. I no cal que me’l prenguis; te’l cedeixo encantada, si bé no t’ho recomano per res del món.

– No t’entenc. Llavors, a què et refereixes quan dius que és una màquina?

– És l’home més quadrat que he conegut, i no parlo de les seves espatlles. Estic segura que ni l’alemany més quadrat ho és tant com ell. El primer dia que ens vam veure va sorgir ràpidament una conversa sobre llibres. Ja saps que jo sóc una apassionada de la literatura i que devoro els llibres, però ell em supera.

– I què té de dolent això? És una sort descobrir una afició en comú a les primeres de canvi, no creus?

– No dic que no i, és més, parlava dels llibres amb molta naturalitat i sense caure en la supèrbia de dir quines obres són imprescindibles i amb quines no cal perdre el temps, cosa que li agraeixo perquè em sembla d’una pedanteria absoluta. I, per si fos poc, no té cap mena de problema a l’hora de reconèixer que, de tant en tant, també llegeix els best sellers del moment. 

– I que sigui un lector compulsiu el converteix en una màquina?

– Espera, espera. El cas és que ell va parlar d’un llibre que havia acabat uns dies abans, i quan jo li vaig preguntar si havia vist la pel·lícula basada en aquella novel·la, em va respondre secament que estàvem parlant de literatura i no de cinema, i que, si volia, el proper dia que ens veiéssim podríem parlar de cinema hores i hores, ja que també era una altra de les seves grans passions. Jo em vaig quedar una mica tallada però bé, vaig tornar als llibres i no li vaig donar més importància.

– I és que no en té cap d’importància. Em sembla que en fas un gra massa. Per això dius que és una màquina? Potser et precipites una mica en els teus judicis.

– Tu deixa’m parlar, que la història continua. Uns dies després vam anar al cinema i després vam estar prenent una cervesa i parlant no sé quanta estona de les pel·lícules que més ens havien agradat, de directors, actors i totes aquestes coses.

– Pobre noi, perquè quan tu parles de cinema no hi ha qui et pari.

– A ell tampoc no hi havia qui el parés i la tarda passava la mar de bé fins que se’m va acudir preguntar-li si li agradava la banda sonora d’una determinada pel·lícula. Aquí ja se li va tornar a girar el cervell i, si bé va admetre que música i cinema tenen una relació molt estreta i que la música era la saba de la seva vida (tal com ho sents), va dir que no estàvem parlant de música sinó de cine. 

– Doncs sí, una mica quadrat sí que sembla.

– La cosa no acaba aquí. Tot i que a mi ja em començava a tocar el que no sona el seu comportament, vaig accedir a tornar-lo a veure al cap de dues setmanes. Vaig fer una juguesca amb mi mateixa que la conversa derivaria ràpidament cap a la música. I així va ser. El més curiós és que quan xerres amb ell del tema del dia, per anomenar-ho d’alguna manera, és un conversador deliciós, que parla i deixa parlar. Però si et desvies un pèl se li creuen els cables i es penja com si fos un ordinador. Saps allò que es diu que els homes només poden fer una cosa a la vegada, oi? Doncs a aquest li passa això fins i tot parlant.

– I llavors, no el tornaràs a veure?

– Ni boja! Perquè quan li vaig comentar quina era la meva cançó preferida, ell em va dir que aquella cançó també li agradava molt a la seva exdona, però que d’aquell tema ja en parlaríem un altre dia.

Conte escrit el 16 de setembre de 2008.
Revisat el 30 de maig de 2014. 

dilluns, 14 de juliol de 2014

La denúncia *


A la una de la nit d’un dimarts d’agost, l’Antoni fuma al balcó abans d’anar a dormir. Hi ha tanta calma al carrer que fins i tot pot sentir nítidament com crepita la cendra. De sobte, però, un soroll sec el sobresalta. S’aixeca i veu que s’ha esllavissat un tros de cornisa del segon pis de l’edifici del davant. Però el que més el sorprèn és quan aixeca el cap i veu que hi ha un lladre enganxat a la façana, talment com si fos l’home aranya, que mira de gairell per si algú s’ha adonat del seu mal pas.

Decidit a impedir el robatori, entra al menjador i truca a la policia. Quan li responen, procura entonar una veu seriosa i solemne. S’identifica, exposa la situació i pregunta si l’inspector Casas, un antic amic seu de l’institut, és de guàrdia. Mentre li preguen que romangui a l’espera, l’Antoni torna de puntetes al balcó. El lladre ja no és on l’havia vist abans, sinó que és a punt d’arribar al quart pis, just on hi ha la primera finestra oberta. A l’Antoni, veí del barri de tota la vida, no li cal fer gaire memòria per recordar que en aquell pis hi viu el senyor Tàpia, el cretí que aparca la furgoneta ocupant mitja vorera, el malparit que passeja els seus dos pitbulls sense dur-los lligats, el porc que escup al carrer des de la seva finestra, el desgraciat a qui li agrada rebentar les reunions de l’associació de veïns.


Amb el cap bullint i seduït per la venjança, l’Antoni es deixa endur i comença a animar el lladre a crits (“Vinga, tu pots! Que ja hi ets! Que ho tens a tocar!”), en el mateix precís moment que el seu amic inspector li respon al telèfon.


Conte escrit el 29 de d’octubre de 2008.
Revisat el 21 de març de 2014.

* Aquest relat va ser 
l'embrió del relat posterior Qui la fa la paga.

dilluns, 7 de juliol de 2014

Un pare responsable (XX). La inseguretat (I)

Pel que havia escoltat en converses amb amics i familiars i pel que havia llegit en diferents llibres, sabia que la paternitat li generaria dubtes de tota mena. Alguns eren de caire eminentment pràctic i de solució quasi immediata (el bodi es corda per davant o per darrere?), però d’altres tenien una transcendència cabdal que sovint li feien trontollar conviccions i maneres de fer adquirides al llarg de la seva vida.

En els moments en què es sentia més desorientat aplicava el remei pal·liatiu que tant bon servei li feia: anava al parc. Després d’observar alguns pares i mares tornava a casa més calmat i creient que, tot i que amb entrebancs, pujava el seu fill com calia. 

Microrelat escrit el 19 de maig de 2014.

dimecres, 2 de juliol de 2014

Converses inigualables (II). Geografia

A casa tenim un peluix que duu una bola del món a la mà. El Guillem toca Àfrica i jo li dic:
– Aquí viu el lleó.
– I aquí? –diu tocant l'Índia
– El tigre.
– El tigre! –diu ben fort (és el seu animal preferit) –. I aquí? –assenyalant Austràlia.
– Aquí viu el cangur, Guillem.
– I aquí? –posant el dit sobre Amèrica.
– El bisó.
– I aquí? -tocant Rússia.
I li responc el primer que se m’acudeix, sense solta ni volta:
– El Putin.
– El Putin -repeteix, convençut que ja sap un nou animal.

Conversa mantinguda el 19 de maig de 2014.