dilluns, 30 de juny de 2014

Silencis


De silencis n’hi ha de moltes menes i, sovint, contradictòries. No és el mateix el silenci que es respira en un lloc amagat de la muntanya que el que talla l’ambient quan s’espera una trucada que ha d’arribar i no arriba. Després hi ha el silenci administratiu per part de les institucions de l’estat, que no agrada a ningú, ja que sovint no queda gaire clara quina és la resposta que implica (i això fa témer el pitjor). Fins i tot a Suïssa hi ha trens amb alguns vagons de silenci on no s’hi pot parlar, ni utilitzar telèfons mòbils i ni tan sols escoltar música amb auriculars, entre altres coses.

Darrerament estic patint en carn pròpia alguns silencis. A casa se’ns va esquerdar un dels prestatges interiors de la porta de la nevera. Sortosament (o això creia en aquell moment), molt a prop d’on vivim hi tenim una botiga que venen tota mena de peces per a electrodomèstics de qualsevol marca. Tot i no tenir el prestatge en estoc en aquell moment, em van assegurar que ho mirarien i que em trucarien tan aviat com sabessin alguna cosa. Passaven els dies i el telèfon no sonava. Vaig anar de nou a la tenda a recordar-los el meu encàrrec. Es van disculpar, que si era una peça difícil de trobar, que si se n’encarregava l’altre depenent i que ho tenien present. Després de fer la pantomima dos cops més vaig optar per la solució més econòmica i vaig reforçar el prestatge amb cinta adhesiva. Queda lleig però de moment aguanta. El que m’ha quedat clar, però, és que la crisi no afecta tots els comerços de la mateixa manera.

El segon silenci és semblant al primer, si bé en aquest cas es tractava d’un lampista del barri. Després de venir a casa per veure el que li demanava i fer-me un pressupost, anaven passant els dies i no enviava senyals de cap mena. Vaig passar dos cops també pel seu local i la dona que hi havia allà em va dir que li deixava nota que havia anat a veure’l. Finalment, vaig provar amb un altre lampista, al que també vaig haver de perseguir una mica, però que acabar solucionant el problema. Mesos després, però, el primer va trencar el silenci i em va trucar per preguntar-me si ja ho tenia solucionat...

Però, malgrat tot, aquests tipus de silenci són ja gairebé tan habituals que, a tot estirar, cansen i et fan perdre el temps. Després hi ha els silencis que realment emprenyen. I emprenyen perquè vénen de gent més propera de la que esperes un tracte més cordial i amable, gent que deu pensar que el seu temps és or (i només el seu) perquè ni tan sols es molesten a respondre missatges o correus electrònics (encara que en ocasions anteriors t’hagis interessat per ells per si el seu silenci significava que quelcom no anava bé). Deu quedar per suposat que un silenci és una negativa, si bé la mínima educació obligaria a contestar ni que sigui un “no, no puc” o un “em sap greu, no em va bé”. 

És d’esperar, si més no, que com a mínim la família d’aquestes persones no pateixin el mateix tracte, però, malauradament, quan hi ha una manca d’educació tot és possible. Del que sí que se’n pot estar gairebé segur és que difícilment a la feina es comportaran així (o sí, vés a saber). 

Text escrit el 26 de març de 2014.

dilluns, 16 de juny de 2014

Coses de parella (XIV). Els danys col·laterals


Entra a casa seva i, quan arriba al menjador, veu el seu germà escarxofat al sofà mirant un partit de bàsquet pel televisor.

– Hola Pere.

– Hola.

– I el papa i la mama?

– Han trucat que es quedaven a sopar a casa dels tiets.

– Ah, molt bé. I tu soparàs aquí?

– No, he quedat.

– Perfecte. Així tindré la casa per a mi sola. Em posaré alguna pel·lícula.

– He quedat amb la Sílvia.

– Amb la Sílvia?

– Sí.

– I quan dius la Sílvia, et refereixes a la Sílvia, Sílvia, oi?

– No en conec cap més.

– Però Pere, si no fa ni quatre dies que has tallat amb la Clara.

– I? Què n’has de fer tu?

– Res, ja ho sé. Només em preocupa que tu estiguis bé i que siguis feliç.

– Doncs llavors no et fiquis amb la meva vida sentimental.

– No m’hi vull ficar, de debò, però potser hauries de deixar passar un temps prudencial abans d’iniciar una nova relació, no creus? Vull dir que la història amb la Clara és molt recent i aquestes coses poden influir.

– Merda!

– Què?

– Que ha fallat la cistella al darrer segon. Què em deies?

– Que potser hauries de deixar passar un temps...

– Ah, sí. Però per què ho he de fer? La Sílvia és una noia maca i simpàtica. Al cap i a la fi, només anem a sopar plegats. No sóc dels que busca sexe la primera nit. Jo no sóc així.

– Ja ho sé que no ets així.

– Doncs no hi ha res més a dir. És un sopar d’amics i punt.

– Però tu el veus només com un sopar d’amics o tens intencions més enllà?

– I això qui ho pot dir? Si hi ha bona química entre ella i jo, vés a saber què pot passar en el futur. Potser serà la teva cunyada algun dia!

– Sí, clar, però amb el que et duren les relacions, ho dubto. Perquè, a veure, quina és la relació seriosa més llarga que has tingut?

– Em sembla que va ser amb l’Anna. Vam estar junts uns quatre mesos. Però, mira, al final no va funcionar.

– I tampoc va funcionar amb la Clara, la Meritxell, la Marta, la Sara, l’Imma i no sé si me’n deixo alguna més.

– La Paula. Però la Paula estava mig sonada; als dos dies ja deia que estava enamorada de mi. I em vaig sentir afalagat, tot cal dir-ho, però s’ho hagués pogut callar uns dies més, oi?

– Potser el que li passava és que no li agradava o no sabia estar sola.

– No m’estranyaria. Hi ha més gent de la que ens pensem que li passa això.

– I tu no ets un d’aquests?

– Jo? De cap de les maneres! L’única cosa que vull és trobar aquella persona amb qui poder passar la resta de la meva vida i, de moment, no he tingut sort. Ja veus, sóc un paio molt clàssic jo, dels que creu en l’amor per sempre.

– Encara t’hauré de plànyer i tot. Pobrissó Pere, que no troba l’amor de la seva vida. No has pensat mai que no has donat una oportunitat seriosa a cap de les noies amb qui has sortit?

– No ho crec pas. A més a més, jo sempre vaig de cara i amb tota sinceritat. I, escolta, a què ve ara tot això? Oi que jo no t’he dit mai res dels nois amb qui has sortit, malgrat que algun semblava mig tarat? Doncs fes tu el mateix i deixa’m en pau.

– Em sembla que, fins avui, mai m’hi havia ficat, però crec que t’estàs passant de la ratlla i n’estic més que farta.

– Que què? Però, tu de què vas?

– No, de què vas tu! Però Pere, que no veus que m’estàs deixant sense amigues? Amiga meva que coneixes, amiga amb qui t’emboliques. Ja n’hi ha prou, home! Per què no ho proves amb la germana d’algun amic teu?

Conte escrit el 7 de juliol de 2008.
Revisat el 30 d’abril de 2014

diumenge, 8 de juny de 2014

El Bengalet va de passeig (conte infantil)


Hi havia una vegada un tigre petit que es deia Bengalet. Un dia va pensar que ja era prou gran per anar a fer una volta per la selva. Abans de sortir, però, va anar a veure el seu papa, que era un tigre molt gran. El va trobar descansant sota un arbre.

– Papa, me’n vaig donar una volta –li va dir el Bengalet.

– Molt bé, però no tornis gaire tard, d’acord?

– D’acord. Mira, t’explico per on aniré: primer passaré pel costat dels aiguamolls i miraré si veig els cocodrils; després continuaré fins al gran arbre on juguen els micos; més tard passaré pel prat on corren les gaseles i al final arribaré a les runes de l’antic temple.

– Carai, Bengalet, quin passeig més llarg! Hauràs de córrer si vols fer aquesta caminada.

– Espera, que encara no t’he explicat la tornada, perquè no la faré pas pel mateix camí.

– Ah, no? I per on aniràs si es pot saber? –va preguntar el seu papa.

– Doncs aniré pel bosc de les lianes, després creuaré el rierol nedant i, abans d’arribar al cau, passaré per les roques on salten les cabres. Oi que ja sóc prou gran per caminar tot això, papa? –va respondre el Bengalet

– I tant que sí. Ets un tigre cada dia més gran i si et ve de gust sortir a passejar pots fer-ho quan vulguis.

– Ja ho sé, ja, però t’ho volia dir per si després em cridaves per alguna cosa i no em trobaves. Sóc gran per fer el que vulgui però crec que ho havies de saber. Tu sempre dius que costa el mateix fer les coses bé que malament.

– Així és i te’n dono les gràcies.

– Molt bé, doncs llavors ja està tot dit. Me’n vaig, papa. Fins després!

– Adéu, Bengalet!

El Bengalet comença a caminar i s’allunya a poc a poc del cau. Mentrestant, el seu papa, continua descansant a l’ombra, però quan ja no el veu, s’aixeca i el comença a seguir. Confia en el Bengalet però, com que és el primer cop que surt sol, vol vigilar que no li passi res durant el passeig.

De cop i volta, el Bengalet s’atura. Ha arribat als aiguamolls, però no sap com creuar-los. L’aigua és de color marró fosc i no veu on pot posar les potes sense enfonsar-se. El papa, mentrestant, ho mira tot amagat darrere d’uns matolls. El Bengalet decideix, llavors, que qui millor li podrà dir on ha de ficar la pota és el seu papa, així que comença a córrer cap enrere per anar-lo a trobar. Però així que ha arrencat a córrer se’l troba al davant.

– Papa, què fas aquí? Tot just t’anava a buscar –diu sorprès.

– Doncs mira, ja estava avorrit de descansar i mirar les musaranyes. Així que he sortit a buscar-te i fer el passeig amb tu, si tu vols, és clar.

– M’explicaràs on he de ficar les potes per no embrutar-me als aiguamolls?

– T’explicaré això i tot el que vulguis. Així, la propera vegada segur que podràs fer el passeig tot sol com si res.

– I tant que sí! Perquè jo ja sóc un tigre molt gran, oi papa?

– I més gran que seràs, Bengalet!

I així, el Bengalet i el seu papa van fer el passeig junts i s’ho van passar molt bé per tota la selva.

Conte escrit el 19 de maig de 2014.
Adaptat del conte El valent.

Conte llegit al programa Contes per somiar, de Punt 7 Ràdio Sant Celoni.

dilluns, 2 de juny de 2014

QWERTY (IX)

Q. En el seu correu electrònic de final de campanya, el president del partit va apel·lar a la caspa de la militància per guanyar les eleccions. 

W. L'informe del metge l'havia deixat perplex: el pacient ha de prendre antitèrmits cada sis/vuit hores.

E. El ministre d'educació la va fer grossa quan va escriure que en aquell país calia reformar el sistema de decència pública.

R. La nota que li havia deixat el director era clara: és imprescindible un bon pla genital de la seqüència.

T. L'SMS del seu amic va fer que s'ho repensés i no s'emboliqués amb aquella noia ni que fos una nit: és una autèntica esclafabraguetes!

Y. El president ho havia deixat ben escrit: s'havia de procedir a l'amputació de tots els responsables dels múltiples casos de corrupció.