dilluns, 28 d’abril del 2014

El millor amic *

Conte guanyador del 2n premi del XXI concurs literari Miquel Bosch i Jover. Premi de prosa. Balenyà, 2014.


A Roger Esplugas, per regalar-me la idea

– Quan vulgueu, comencem, eh? Qui fa de poli bo i qui de dolent? –pregunta, mig rient, al policia jove que seu davant seu–. O és que el jovenet –diu dirigint-se al policia que està dret al costat de la porta– està de pràctiques i el deixes fer per veure com se’n surt? A mi tant em fa, però sí que us agrairia que anéssim per feina, que avui ja he perdut prou temps –demana mentre mira el rellotge.

– Així, senyor Amorós, no vol trucar el seu advocat abans de començar l’interrogatori? –diu el policia jove.

– Ja t’he dit abans que no. Avui ha de tractar afers bastant més importants que no pas venir fins aquí.

– Quins afers? –pregunta secament el policia veterà.

– Això és l’inici de l’interrogatori?

– Potser sí. Quins afers? –insisteix.

– Afers del meu negoci.

– Concreti –hi torna el policia veterà, aixecant una mica més la veu.

– Tranquil, tranquil, no cal posar-se desagradable, home. Ha de supervisar la compra d’unes quantes femelles. Satisfet?

– Molt bé, senyor Amorós –intervé el policia jove–, si vostè vol declarar sense advocat, nosaltres no ens hi oposarem pas. Ara bé, ha de saber que qualsevol cosa que digui a partir d’ara pot ser utilitzat en contra seva. Queda entès aquest punt? No ens agradaria veure’l després fent el ploramiques davant el jutge.

– Perfectament. No tinc res a amagar i, si m’accepteu un consell, no em tracteu com si fos un dels vostres habituals pinxos. No faig el ploramiques des que vaig sortir del ventre de ma mare.

– No pateixi. No perdem més temps, d’acord? Senyor Amorós...

– Pots dir-me Valentí, si vols. I, si us plau, tuteja’m.

– Senyor Amorós –repeteix amb cara de pocs amics–, vostè té gos?

– No.

– Però, li agraden?

– Tampoc.

– De fet, no em sorprèn. Però, digui’m, perquè no li agraden?

– És gaire rellevant, això?

– Som nosaltres els que decidim aquí què és rellevant i què no ho és –el talla el policia veterà–. Respongui la pregunta.

– D’acord, d’acord, com vulgueu; ja sé que aquí sou els amos i senyors. A veure, els gossos no m’agraden perquè, al contrari de molta altra gent, jo els considero els animals més estúpids de la Terra. Tothom creu que, pel fet de donar la poteta o obeir ordres del seu amo, el gos és un animal intel·ligent, però, en realitat, s’equivoquen de mig a mig. És una bèstia tan dèbil mentalment, que qualsevol se li menja la voluntat i el fa anar per on vol. La demostració, i espero que no us ho prengueu a la valenta, la teniu amb aquella famosa frase del gran Jaume Perich que deia que no hi ha gats policia. I que consti que els gats tampoc m’agraden, però se’ls ha de reconèixer que sempre van a la seva i no fan cas a ningú –beu un glop d’aigua–. A més a més, i ja posats a comparar gats i gossos, els gats saben controlar-se a l’hora de menjar, mentre que els gossos, si no els vigiles, es cruspeixen també el plat un cop ja ha quedat buit. I encara diré més: tret d’algun sonat, no veuràs ningú passejant un gat pel carrer; el gat sap on ha de pixar i cagar, mentre que als gossos se’ls ha de treure dos o tres cops al dia faci sol, plogui, nevi o bufi una tramuntana de mil dimonis. No han evolucionat gaire, no.

– Bé, ja ens ha deixat ben clars els motius pels quals no li agraden els gossos.

– I te’n podria dir més: com arriben a empudegar les cases (malgrat que tothom que en té diu que el seu gos no fa pudor), la dèria que tenen a ficar el nas a tot arreu (incloent els pixats i les merdes dels altres gossos), la seva fastigosa mania de llepar...

– Ja és suficient, senyor Amorós –l’interromp el policia jove–. Amb tot el que ens ha explicat, no ens queda cap dubte que vostè i els gossos mai seran amics. Malgrat tot, el fet que no li agradin aquesta mena de bèsties no ha estat cap inconvenient per viure a costa d’ells.

– I quin problema hi ha? O és que creus que a un empresari de recollida de purins li agraden els purins? Aquest és un país lliure i jo em guanyo la vida honestament segons les lleis que emparen l’estat de dret. 

– Deixi les frases gastades de pel·lícula americana i contesti el que li pregunten –es torna a imposar el policia veterà.

– Que jo sàpiga, el teu company no n’ha formulat cap, de pregunta –li respon amb mirada segura i sense vacil·lar.

– Ara hi anava, només mirava de situar l’interrogatori en el context que li correspon –diu mentre mou papers amunt i avall–. Digui’m, senyor Amorós, en què consisteix exactament el seu negoci?

– Vols una resposta ensucrada o una de directa i clarificadora? T’ho dic perquè no voldria ferir sensibilitats.

– Això és una comissaria. A vostè què li sembla que preferim? –li diu el policia jove amb cara fastiguejada.

– Tens raó, es veu d’una hora lluny que no sou uns figaflors i, a més a més, és ben sabut que la policia sempre vol tirar pel dret. Al meu negoci oferim serveis sexuals per a gossos.

– Sí, això ja ho sabem, i també sabem que guanya un munt de diners. Un Puticà, en podríem dir, no creu? –diu el policia veterà.

– Vés per on quina casualitat! Quan buscava un nom pel negoci, vaig sospesar aquest que acabes de dir, però va quedar ràpidament descartat perquè vaig considerar que era massa explícit i una mica groller. Instint caní queda molt millor, ni massa bast ni massa cursi.

– I, senyor Amorós –diu el policia jove agafant de nou les regnes de l’interrogatori–, si vostè no ha tingut mai un gos a casa seva i considera l’espècie poc menys que estúpida, com és que se li va acudir obrir un establiment d’aquesta mena?

– La veritat és que pot sorprendre que algú com jo hagi fet fortuna gràcies a aquestes bèsties, però, de fet, va ser gràcies al gos d’un amic meu que se’m va encendre la llumeta. Segons el meu amic, el seu gos era molt bo i no feia res (com diuen gairebé tots els que en tenen), però resulta que, mentre estàvem fent una cervesa en una terrassa, el gos, un bòxer d’aquests tan bavosos, se’m va arrapar a la cama de cop i volta talment com si fos una gossa. Com et deus poder imaginar, l’experiència va ser terriblement traumàtica per a mi, però, al cap de les hores, un cop ja estava més calmat, vaig sentir llàstima per aquell animal. El pobre desgraciat no havia follat en la seva vida, i perdoneu aquesta paraula tan barroera, però és que sona estrany dir que un gos fa l’amor. A partir d’aquí hi vaig donar voltes i més voltes i tot em duia cap a la mateixa direcció: com a humans som ben conscients de la nostra necessitat d’una bona salut sexual, però, en canvi, tots els propietaris de gossos no pensen gens ni mica que a la seva pobra mascota també li convé descarregar-se de tant en tant, cosa que també l’ajudaria a alliberar part de l’agressivitat. És més, quan un gos intenta un acostament a una gossa, el que rep són esbroncades i potser també algun clatellot per part del seu amo, per no parlar de la indignació del propietari de la gossa, que la protegeix com si fos una filla que ha d’arribar casta i pura al matrimoni. Finalment vaig decidir-me i vaig arriscar tot el que tenia per tal d’obtenir el finançament. Em vaig vendre el pis i el cotxe, perquè, tot i que no ho vaig intentar, tenia molts dubtes que els bancs em concedissin algun crèdit. Sortosament, no va caldre.

– I a les gosses, què? No els ofereix res? –diu el policia veterà.

– No. Vam fer una tímida promoció per a femelles amb mascles de pura raça, però la cosa no va tirar endavant, suposo que pel que he comentat abans de l’instint de protecció dels propietaris. Des de llavors ens centrem únicament en mascles.

– I pel que fa a la higiene i la sanitat, què me’n pot dir, senyor Amorós? –intervé de nou el policia jove.

– Doncs que ho tenim tot impecablement ben organitzat i no hi ha cap gossa de les nostres que pateixi cap malaltia. Es fan anàlisis de sang a tots els gossos que entren al local, descartant aquells que puguin tenir qualsevol patologia. Tenim les femelles esterilitzades mitjançant lligament de trompes, que permet que mantinguin la seva conducta sexual, a banda que és l’esterilització més recomanable des del punt de vista psicològic. Si voleu més detalls sobre el tema, teniu a la vostra disposició els nostres experts veterinaris, que us atendran sense cap mena de reticència i amb tota l’amabilitat del món.

– Ho farem, no en dubti. I quant a l’acte sexual... les gosses... d’això... què me’n pot dir?

– Què vols saber? Quantes vegades ho fan al dia? Què us penseu, que les tenim explotades? De cap de les maneres, per favor! Les gosses estan en zel durant uns vint dies, dues vegades l’any. Però, en cada període de vint dies, les gosses no accepten els gossos durant els deu primers (totes les xifres són aproximades, evidentment), i poden ser molt ferotges a l’hora de rebutjar-los. No és fins als següents deu dies que es deixen muntar. Ho heu sentit bé, això? La femella es deixa muntar; no és pas el mascle qui decideix quan vol cardar. Així doncs, ja podeu treure-us del cap la més mínima sospita sobre forcejaments o violència als animals. Qualsevol zoòleg us dirà el mateix, us ho asseguro.

– Llavors, tota aquesta infraestructura deu implicar un munt d’animals.

– Sí, molts.

– Però, així i tot –diu el policia veterà–, el negoci surt a compte. A quant cobra el clau?

– Depèn. Depèn de la femella que es triï ja que segons la raça pot costar més o menys; depèn de si es vol oferir un àpat, abans o després, al mascle; depèn de quin tipus d’àpat; depèn de si l’amo demana que soni un tipus determinat de música que, segons ell, pugui excitar més o menys el seu gos. Hi ha diversos extres que poden encarir el preu. Si voleu conèixer les tarifes, només cal que truqueu.

– I un d’aquests extres –torna a dir el policia veterà, sortint del seu racó i posant les mans sobre la taula– és la possibilitat de fer de voyeur, oi?

– Doncs sí. Aquest extra l’hem afegit a la nostra cartera de productes fa pocs mesos, i he de reconèixer que és tot un èxit. També oferim la possibilitat de gravar-ho tot en vídeo i que el client s’ho pugui endur a casa en un llapis de memòria. L’empleat de màrqueting que va tenir la idea ha aconseguit un important augment de sou. El nostre funcionament com a empresa es basa en la meritocràcia.

– Vostè em fa fàstic! –li crida el policia veterà a menys de mig metre de la cara–. Vostè odia els gossos i per això fa el que fa.

– Si us plau, agent...

– Sergent!

– Doncs sergent, tant m’és. En comparació, jo estimo més els gossos que tots aquells que els abandonen quan arriba l’estiu. I fins i tot potser els estimo més que molta altra gent, ja que jo em preocupo per la seva salut sexual, que també vol dir la seva salut psíquica. I, per favor, no em tornis a cridar, que aquí ja som tots adults.

– Jo crido el que em dóna la gana, li queda clar?

– Una mica de calma, si us plau –demana el policia jove–, que així no arribarem enlloc.

– Tu calla! Com es nota que no tens un gos a casa teva –li ordena al policia jove–. Jo tinc un gos i mai el duria a una casa de putes. Degenerat! Depravat! Marrà! –crida.

– Sergent, si em tornes a insultar, em veuré obligat a interposar-te una querella per atemptar contra el meu honor. 

– De moment –s’imposa el policia jove–, aquí l’únic querellat és vostè, senyor Amorós, i per partida doble: per una banda tenim una associació protectora d’animals, que actua amb el suport de la gossera municipal de la regidoria de medi ambient, en mans dels ecosocialistes, i, per l’altra, un grup de gent que, pel que m’ha arribat, són d’una comunitat ultracatòlica molt hermètica, cosa que segurament també significa que és poderosa i ben connectada amb les altes esferes.

– Ja veus, he aconseguit unir el que semblava impossible –diu amb un somriure.

– Vostè vagi rient, tros de malparit –diu el sergent, burleta–, que quan sigui davant el jurat, ja veurem qui riu millor. Ja es pot anar acomiadant del seu negoci infecte.

– No ho crec. Que jo sàpiga, no he fet res contra la llei.

– Això aquí ho decideixo jo, queda clar?

– Tu? Que jo sàpiga, només ets un policia. No tens competències ni facultats per dictar innocència o culpabilitat.

– No, jo no. Però el jutge és molt amic meu, sap? I tinc una certa influència sobre ell, així que més val que vigili. Ara ja sap amb qui està jugant, pocavergonya.

 Quin jutge? El Gomis? O potser és el Pérez? No serà el Roures, oi? El Mendoza? També conec el teu cap, el comissari Serra, el tinent d’alcalde i el delegat del govern. Tots són amics meus, bons amics meus, estimat agent.

Conte escrit el 29 de juliol de 2010.
Revisat el 25 de febrer de 2014.
* L'origen d'aquest conte va ser el relat Doble moral.

dilluns, 21 d’abril del 2014

Es busca candidat


D’aquí a poques setmanes hi haurà eleccions europees, tot i que pel que fa a l’objectiu d’aquest escrit, unes altres qualsevol també servirien. El cas és que encara no he decidit el meu vot i, per tant, suposo que el més coherent seria llegir els programes i decidir el més adient segons les meves conviccions. No obstant això, un servidor no és cap rara avis i, per no llegir, no llegirà ni els fulletons de propaganda que arribaran a casa (que racionalitzin la despesa electoral d’una vegada, si us plau!). Potser una bona idea seria penjar al portal de la finca un rètol on hi digués que no s’admet correu electoral; si més no, el rètol que diu que no s’admet correu comercial funciona prou bé.

Així i tot, no sóc immune a la transcendència d’unes eleccions i sigui per premsa, ràdio o televisió, n’estaré més o menys pendent. Ara bé, no em cal rumiar gaire per saber què és el que m’agradaria sentir dels candidats. M’agradaria votar-ne un que, a banda de signar declaracions de patrimoni abans i després d’exercir el seu càrrec, es comprometés a que tant ell com la seva família utilitzen la sanitat pública, que fos usuari habitual del transport públic, i que portés els seus fills (en cas que en tingués) a l’escola pública. Només així hi podria confiar prou en que intentarà cuidar i millorar els serveis que ell mateix i la seva família fan servir. A més a més, i com a valor afegit, seria interessant que racionalitzés l’ús del cotxe (o que conduís un híbrid), que tingués contractada electricitat d’origen renovable, que apostés per la banca i les assegurances ètiques i, en la mida possible (que no sempre és fàcil trobar-ne al costat de casa a preus raonables), consumís productes ecològics i de comerç just, tant alimentaris com de neteja general.

Un candidat com aquest, exemplar com a servidor públic i preocupat pel planeta, té assegurat el meu vot (i segurament uns quants més). Mira que arriba a ser fàcil, oi? I encara més senzill ha estat escriure aquest text, de tant evident que és tot plegat. 

Text escrit el 31 de març de 2014.

dijous, 17 d’abril del 2014

3 i sumant


Que sí, que és ben cert, que el temps passa ràpid: avui celebro el tercer any sense tabac! Au, fins l’any que ve!

diumenge, 13 d’abril del 2014

dilluns, 7 d’abril del 2014

El totpoderós

– Nom i domicili? –pregunta impassible el mosso d’esquadra en un italià prou correcte.

– Com que nom i domicili? –crida l’interpel·lat–. Sap vostè amb qui parla? No se n’adonen de l’incident diplomàtic que causaran i de la gentada que se’ls llençarà a sobre? No s’imaginen en quin embolic s’han ficat. Senyor, perdona’ls, perquè no saben el que es fan.

– Sí, sí, el que vostè digui –respon el mosso–, però jo tinc unes ordres que he de complir, i li asseguro que vénen de molt amunt. Només em limito a fer la meva feina, així que li demano, si us plau, que no m’ho posi més difícil. Quedem entesos?

– No, no quedem gens entesos. Allà a fora –diu amb el braç dret i el dit índex ben estesos– hi ha un munt de gent que fa hores que s’esperen palplantats per poder-me veure. Alguns han vingut de molt lluny només per això. També hi ha gent gran que està fent un esforç immens per ser-hi. I vostès, que es creuen per sobre del bé i del mal, m’han obligat a desviar-me de la meva ruta i m’han dut fins aquí per interrogar-me. Però qui es pensen que són? Que de Déu omnipotent només n’hi ha un! –torna a cridar.

– Som policies i res més que policies –contesta amb calma– i, com a tals, pertanyem a un cos que té una jerarquia de comandaments molt ben estructurada que exigeix obediència als superiors. Precisament, vostè ho hauria d’entendre millor que ningú. Així que faci el favor de col·laborar i no ho compliqui tot encara més. Com més aviat comencem, més aviat acabarem. I ara escolti’m bé, perquè no ho tornaré a repetir: nom i domicili?

– Serà possible! Insinua que no sap qui sóc? O és que coneix gaire més gent que vesteixi sotana blanca i faci sortir tanta gent al carrer?

– Ja sé que és el Papa de Roma, però això no implica que hagi de saber el seu autèntic nom que, segurament, deu ser ben complicat d’escriure. Però bé, ja veig que serà millor que deixem aquesta formalitat per més endavant i anem al gra. Hi posarem Papa de Roma i llestos. I, permeti’m un incís, però el Barça treu al carrer el triple de gent que vostè, així que de fatxenderies, les justes. Ha quedat clar?

– Recordi que, a banda de ser el Papa de Roma, també sóc cap d’Estat. No ho oblidi si no vol tenir més problemes dels que tindrà. Que Déu el perdoni! –diu tot senyant-se.

– També n’hauria tingut si no hagués fet aturar la comitiva a Ronda de Sant Pere per fer-lo venir cap aquí. Ha de saber que les ordres ens vénen directament de la Interpol.

– La Interpol? Què passa? Que estic en recerca i captura internacional? –pregunta amb un to irònic.

– És clar que no, però fa temps que se l’ha d’interrogar per uns fets que preocupen molt a tots els governs europeus i, fins ara, no hi ha hagut cap cos de policia que hagi gosat encarar la situació amb fermesa.

– I per què vostès sí? Que potser aspiren a convertir-se en màrtirs de l’ateisme?

– Diguem que ha estat per l’escassa habilitat política del responsable final del cos –respon amb resignació–, i, per això, ens hem de menjar aquesta patata calenta. Així que, ja veu, a vostè no li agrada ser aquí, però a mi tampoc m’entusiasma.

– Molt bé, doncs acabem-ho ràpid, que ja n’estic fart. De què se m’acusa, si es pot saber?

– Formalment, de res, però, segons com actuï durant els propers mesos, se li podria imputar un delicte d’incitació al tabaquisme i a l’alcoholisme, i també el d’apologia del negacionisme del canvi climàtic.

– Com diu? –pregunta amb els ulls oberts com dues taronges–. Es pot saber quina bajanada és aquesta? O és que algú m’ha vist fumant com un carreter i fotent-me el vi de missa d’amagat? O potser és que el Vaticà esgota ell solet totes les quotes del protocol de Kyoto?

– Els trets no van per aquí; no tenim cap indici que pugui provar tot això que diu. Per tant, si algú hagués insinuat fets d’aquesta mena, seria una mera conjectura a la que no en faríem ni el més mínim cas. Aquí som professionals, pot pujar-hi de peus.

– Doncs si són tan professionals, expliqui’s, li ho demano en nom de la verge de Montserrat. Perquè, com ja haurà suposat, jo ni fumo ni bec, i dec embrutar el planeta en la mateixa mesura que qualsevol altre. Li ben asseguro que les meves ganes de col·laborar són infinites.

– Si el que diu és cert, ajudar-nos i ajudar-se a vostè mateix és molt senzill: aturi immediatament el procés de beatificació de l’anterior Papa. Faci això i tots els possibles futurs càrrecs desapareixeran a l’acte.

– Perdoni? Ho he sentit bé? M’ha dit que no beatifiqui el meu antecessor? –diu astorat.

– Això mateix.

– Vostè hi és tot? O, més ben dit, els seus superiors saben el que demanen? La veritat, no sé si sóc jo qui viu un somni o són vostès –calla uns segons mentre nega amb el cap–. Això és de bojos! –crida de sobte–. És una campanya radical de l’ateisme internacional!

– Ni campanya ni hòsties, i perdoni la paraula, però jo també en començo a estar fart. Tots els governs europeus, absolutament tots, volen que abandoni la idea de la beatificació. I, escolti’m bé: fins i tot els països més catòlics hi estan a favor. I vol saber per què?

– I tant que vull saber per què. Que ja va sent hora, home!

– Si no atura la beatificació, els sistemes sanitaris públics se n’aniran en orris, i la lluita pel canvi climàtic serà una causa perduda.

– Però, per què? Per què? Per què? –pregunta xisclant cada cop més.

– Un dels miracles que se li atribueixen a l’anterior Papa és que va salvar la vida d’un pilot d’automobilisme que va tenir un accident espantós gràcies a que duia una foto del Papa a l’interior de la granota...

– Sí –l’interromp–. I?

– Tenim informes confidencials que, si vostè prossegueix amb la beatificació, les cases tabaqueres i les marques d’alcohol que el patrocinen diran que queda demostrat que els seus productes no poden ser perjudicials per a la salut, ja que també han contribuït a la salvació del pilot. I el mateix faran les petroleres, és clar, assegurant que els seus combustibles no contaminen gens ni mica.

– Però això és inaudit, és esperpèntic! És una autèntica ximpleria! Com s’atreveixen a comparar-se amb l’església, amb Déu, amb el Totpoderós? –diu amb les mans al cap.

– No hi ha res més totpoderós que el diner, senyor Papa.

Conte escrit el 21 de juny de 2011.
Revisat el 12 de febrer de 2014.