dilluns, 21 d’octubre del 2013

Coses de parella. Les ex

– Gràcies per haver vingut; necessitava parlar amb tu. Per cert, estàs molt maca.

– Deixa de fer el pilota i vés al gra, que és tard i vol ploure.

– D’acord, d’acord, però no te m’enfadis, si us plau, que la meva intenció seria que almenys poguéssim ser amics i, per això, t’he demanat si podies venir. Em cal la teva ajuda i sé que puc confiar en tu.

– D’amics no en podem ser, ja t’ho vaig dir el dia que vas voler deixar córrer la nostra relació. I t’ho dic sense cap mena de rancúnia, de debò. Vaig acceptar que tu no volguessis seguir amb mi i tu ara has de respectar la meva decisió que no podem ser amics. Ara bé, si avui et puc ajudar en alguna cosa i està al meu abast, ho faré de bon grat, però no pretenguis que anem quedant de tant en tant i fem com si no hagués passat res abans. Ha quedat clar?

– Sí, sí, perfectament. De fet, potser més que la teva ajuda, el que necessito és poder parlar amb algú que em conegui i que m’entengui. Si t’he de ser sincer, no estic passant per un moment gaire bo darrerament.

– Vaja, sí que em sap greu. Però què ha passat aquestes últimes setmanes? Després de tot, fa tot just dos mesos que vam tallar tu i jo, i llavors se’t veia molt bé.

– Sí, és cert, però suposo que alguna cosa ja es covava i, clar, al final m’ha esclatat davant dels nassos. El cas és que em sento molt sol.

– Tampoc serà tant, home! A més, la solteria pot ser també un estat envejable. No has de donar explicacions a ningú i tens llibertat absoluta per fer sempre el que et doni la santa gana. Tot és qüestió de saber-la viure i aprofitar.

– Perdona, és que potser no em sé explicar bé o que, simplement, em costa dir-te el que realment em passa.

– Mira, no comencis amb misteris, que això sí que no estic disposada a aguantar-ho.

– No t’exaltis, dona. Només és que...

– ...que què?

– Res, és igual, deixem-ho estar. Canvio de tema: com et va amb el teu xicot?

– Però, i ara per què el treus en escena? Què hi té a veure ell amb el que et passi a tu? Suposo que no serà que estàs gelós, oi? Mira, si em vols dir el que et passa, perfecte, i sinó, me’n vaig i adéu-siau.

– No, no estic gelós, no es tracta d’això. Però no creus que t’haguessis pogut esperar una mica més de temps a sortir amb algú altre? No has anat massa ràpid, potser?

– Però què n’has de fotre tu de la meva vida? Com si vull sortir cada dia amb un home diferent! No sé què hi faig aquí. Me’n vaig. Apa, que et vagi bé!

– Ja sé que no hi tinc cap dret, però és que totes les noies amb qui he sortit m’han fet el mateix. Tant si les he deixat jo com si m’han deixat elles, no ha passat ni un mes que ja estan amb un altre paio. Hòstia, què us costaria esperar una mica més, enyorar-me una miqueta i deixar caure algunes llàgrimes més enllà de la primera setmana? No he estat mai un malparit i em sembla que és el mínim que em mereixo, no? Collons, és que a part de sentir-me sol, tinc la sensació que sóc un home perfectament oblidable!

Conte escrit el 5 de juliol de 2007.
Revisat el 30 de setembre de 2013.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

QWERTY (VII)

Q. El diari oficial de l'estat era concloent: s'atorguen els insults pertinents als banquers que ho han sol·licitat. 

W. Espantat, va rellegir el diagnòstic del metge: el pacient pateix un refredat tísic sense gravetat.

E. Recordant totes les imatges que n'havia vist, el redactor va decidir rebatejar el fill de déu com a Jesutrist.

R. El programa electoral ho deixava ben clar: s'auditaran les finances dels partits polítics per Reial Secret.

T. L'estatut de la fundació deia que l'equip directiu havia d'estar compost per dones i homes a parts iguals per una simple qüestió de caritat.

Y. Mentre explicava el descobriment d'Amèrica, el professor va obviar l'error del llibre de text que parlava sobre els explotadors de Castella.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Que s’inventin una paraula (IV). Economia

Baixa'l en PDF.

Consulto la paraula economia al diccionari online de l’Enciclopèdia Catalana i, en la seva primera accepció, hi apareix el que ve a continuació: Administració ordenada dels béns d'una comunitat (estat, establiment, família, etc.). La definició m’ha semblat molt clara i acurada, i si n’he de destacar una paraula entre tota la resta, aquesta és ordenada, perquè si un fet s’ha demostrat des de l’any 2007 ençà és que l’economia mundial ha estat de tot menys ordenada. Així doncs, crec no equivocar-me si dic que presidents d’estat, primers ministres, ministres d’economia i d’hisenda, banquers, membres de consells d’administració, especuladors de qualsevol rang i condició, agents de borsa i tot el seguici d’aprofitats, pilotes, còmplices i paràsits que són un mirall fidel de les antigues corts reials dels vells estats aristòcrates i autoritaris de segles enrere, tots i cadascun d’ells no són res més que una colla d’inútils que d’economia no en saben ni un borrall. Tots ells són milionaris i tindrien la vida més que resolta si no fos perquè mai en tenen prou, però no és gràcies a l’economia que han arribat a aquest estatus, sinó mitjançant l’estafa, el robatori i l’abús de poder.

Si volem trobar persones que realment sàpiguen d’economia segurament no ens caldrà anar gaire lluny: pares i mares de família, jubilats amb pensions decreixents, treballadors en actiu amb sous minvants, aturats de la durada que sigui, i tants i tants altres col·lectius que han de fer autèntics exercicis d’enginyeria financera (cal dignificar l’enginyeria, també) per tal d’arribar com sigui a finals de mes.


Això és fer una administració ordenada dels béns d'una comunitat, autèntica economia al servei de les persones. Si tinguessin una mica de respecte i dignitat, que és ben sabut que no és el cas, els professionals del lladronici citats abans ja s’haurien inventat una altra paraula
.

Text escrit el 25 de juliol de 2013.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

La voluntat

Torna a tenir-la al davant. Més de cent vegades s’ha dit a ell mateix que l’endemà faria el pas però, quan ha arribat el moment, mai s’hi ha atrevit. Dia rere dia, l’Antoni la veu asseguda en una de les terrasses de la plaça, amb l’única companyia d’un llibre. Li ha estudiat tots els moviments. Sap on treballa perquè més d’un cop l’ha seguida fins la feina. Surt a dinar cap a dos quarts de dues i es fica sempre en el mateix restaurant, on ja la tracten com si fos de la família. Dina amb calma, ja que no torna a treballar fins a dues hores després. Entre un i dos quarts de tres paga el compte amb un tiquet restaurant i es dirigeix cap a la terrassa on pren el cafè. Durant els dies freds tria una de les taules on cau el sol del migdia però, quan arriba la calor, aprofita l’ombra dels dos lledoners del mig de la plaça. Només asseure’s, l’Ahmed i el Diego rivalitzen per dur-li el cafè sol amb una xocolatina i un petit vas d’aigua. Amb el somriure que els dedica com a agraïment, tots dos ja es senten recompensats per la resta de la jornada. Acte seguit, es posa la xocolatina a la boca i deixa que es desfaci a poc a poc. Obre el llibre i s’aïlla de tot el que l’envolta durant gairebé tres quarts d’hora mentre beu el cafè a petits glops.

Fins fa poc més d’un any, l’Antoni amb prou feines llegia res que no fos la premsa gratuïta. Però, des que va veure la Cristina llegint a la terrassa per primera vegada, no pot deixar de devorar una novel·la rere l’altra. Sense que ella se n’adoni, sovint passa prop seu i d’una ullada es fixa en el llibre que té a les mans. Després se’n va a la biblioteca i el busca; si no el troba, agafa un altre llibre del mateix autor. Gràcies a això, l’Antoni ha descobert una afició que ni ell mateix s’imaginava que li pogués produir tant plaer i que l’ajudés a passar les llargues hores mortes amb tanta rapidesa. No obstant això, també ha tingut algun disgust, com el dia que la Cristina llegia un llibre sobre l’embaràs. Durant unes setmanes, en lloc de gaudir de la seva presència, els seus ulls només estaven pendents de si li creixia la panxa. L’Antoni no hi entén gaire del tema però era evident que aquella panxa continuava igual que el primer dia que la va veure. Al cap d’uns mesos, es va alegrar, si bé amb un cert sentiment de culpabilitat, que la Cristina dugués un llibre sobre com aprendre a gaudir de la vida amb la solitud per companyia.

Des d’aquell moment la va tornar a mirar com abans, com la dona més bonica i atractiva que havia vist mai. Però estava canviada: no feia la mateixa cara i se la notava cansada. Els seus ulls verds havien perdut la brillantor d’abans i els somriures sovint eren forçats, per molt que l’Ahmed o el Diego li fessin alguna broma quan li portaven la infusió que prenia des de feia uns dies en lloc del cafè. L’Antoni va voler creure que l’home amb qui estava l’havia deixada, i que això l’havia dut a l’estat d’ànim en què es trobava. No entenia com algú tan afortunat era incapaç de veure-ho. Però bé, si les coses havien anat tal i com pensava, se li presentava una oportunitat d’or, sempre que aconseguís reunir prou valor per dirigir-li la paraula.

Ha assajat un munt de vegades què li podria dir a la Cristina, però mai troba res adient. Ha de ser més que una simple salutació o preguntar-li com es diu. Vol caure-li en gràcia a les primeres de canvi, que ella es senti a gust i que la conversa no s’encalli en cap moment. De fet, més que parlar ell, creu que és millor que sigui ella qui ho faci i que, entre bromes i rialles, ell acabi assegut al seu costat com qui no vol la cosa. Algun cop també ha pensat en demanar ajuda a l’Ahmed o el Diego, als qui coneix bé de tant passar per la plaça, però sap perfectament que se’n riurien d’ell i li dirien que se la tregui del cap, ja que amb aquella noia no hi té cap possibilitat. I el pitjor de tot és que tenen raó.

Perquè l’Antoni té clar que ell no fa per a la Cristina. Sap que és un pobre pelacanyes sense ofici ni benefici, mentre que la Cristina és una dona de cap a peus, amb molta classe, que vesteix bé i que té una bona feina. Probablement no l’engegaria a dida ni se’n riuria d’ell si li confessés els seus sentiments, però és segur que el rebutjaria amb delicadesa. Al capdavall, ell probablement faria el mateix si els papers estiguessin intercanviats. Malgrat tot, l’Antoni necessita parlar-li, ja que seguir amb la incertesa que penja de la seva minúscula esperança no el deixa viure.

Durant uns minuts es queda palplantat i l’observa des d’una certa distància. Espera que el miri, ni que sigui un segon. El Diego deixa la infusió sobre la taula i li diu alguna cosa a la Cristina que la fa somriure; per uns moments enveja el cambrer i la seva desimboltura. I just en aquell instant, el mira i li esbossa un petit somriure. Sent com els colors se li pugen a la cara ràpidament però espera que, amb la distància que els separa, ella no se n’adoni. Tot seguit, la Cristina obre el llibre i es deixa seduir per la lectura.

L’Antoni s’hi acosta lentament, donant més tombs dels necessaris al voltant de les taules. Està tan abstret amb el que vol fer que, sense voler-ho, topa amb el Diego, que renega un moment i li retreu que vigili per on passa. Però quan s’adona que l’Antoni ni se l’escolta i que té la mirada clavada en la Cristina, se’n va corrents cap a la porta del bar, on l’Ahmed fuma tranquil·lament. Es posa al seu costat i assenyala l’Antoni amb un lleuger cop de cap. Compten les esses que recorre entre les cadires fins la que fa onze. 

La Cristina aixeca la vista del llibre i observa l’Antoni. L’interroga amb la mirada, però no en treu res; l’Antoni s’ha quedat paralitzat i, encara que obre una mica la boca, no li surt cap paraula. La Cristina decideix ajudar-lo amb un somriure i li diu:

– 
Hola. Que vols res?

Els llavis de l’Antoni comencen a tremolar. Finalment, gairebé com si fos un tartamut, respon:

– 
Bé... sí... no... d’això... un paquet de kleenex? És la voluntat...

Uns metres darrere seu, l’Ahmed i el Diego amb prou feines contenen les rialles, però una mirada inquisitiva de la Cristina els fa callar de cop i volta. 

Es gira cap a l’Antoni i li diu:

– 
Ets molt amable, però no, gràcies.

Conte escrit el 20 de gener de 2009.
Revisat el 13 de setembre de 2013.