dimarts, 25 de juny de 2013

Coses de parella (VII). Els plats trencats

Conte guanyador del 1er premi del XXV Concurs Literari de Nou Barris. Modalitat de relat curt d’humor. Barcelona, 2013.

L’Albert(1) i la Maria(2) es queden de pedra quan l’Eduard(3) els diu que, si cal, els portarà a judici.



(1) Edu, amic meu –perquè jo encara et considero un amic–, tens molts motius per estar més que enrabiat, i sé que qualsevol cosa que jo et pugui dir no servirà per a res. És més, estic segur que el que menys desitges ara mateix és escoltar-me. I, creu-me, la meva intenció no és furgar més en la teva ferida però, amb això que ens demanes, m’obligues a intervenir, perquè tot plegat no té cap mena de sentit, i tu ho saps bé.
Em sap greu haver traït la nostra amistat, t’ho ben juro, però les coses han anat d’una manera que ningú s’esperava. Recordo que moltes vegades havíem comentat que una de les raons per la que el nostre petit grup d’amics havia estat sempre unit era perquè mai hi havíem barrejat noies pel mig. Hem acollit al nostre grup totes i cadascuna de les xicotes que han passat per les nostres vides, i mai se’ns havia passat pel cap fixar-nos en la dona de l’altre. Però aquest cop ha estat diferent, Edu, i de debò que ho sento molt. Em vaig enamorar de la Maria un segon després que ens la presentessis allà al frankfurt. Vaig lluitar tant com vaig poder contra aquest sentiment que gairebé ni em deixava respirar ni dormir, i que em va fer perdre la gana durant setmanes senceres. No en vaig parlar amb ningú, ni tan sols amb la meva germana, que saps que és la persona en qui més confio, per por que em diguessin que era un mal amic i un malparit. I ho sóc, ho sé, però també és cert que he patit molt durant el darrer any, i amb això no busco compassió de cap mena, que consti. Només vaig voler ser sincer amb mi mateix i declarar el meu amor a la Maria, tot i saber que em jugava la teva amistat i la dels altres tres, que lògicament, estan al teu costat i no em dirigeixen la paraula. No els ho retrec; sé que no hi tinc cap dret. Edu, que tu ens odiïs és més que lògic; diria que, fins i tot, és natural. Però el que ja no és tan lògic i natural és que et presentis aquí i ens demanis –o, citant textualment les teves paraules: ens exigeixis– aquesta bajanada. No, Edu, això és impossible. Ja t’ho pots treure del cap.

(2) Edu, sisplau, prova de ser raonable. Ja ho sé que te l’he feta molt grossa, i que m’he portat com una porca –la meva pròpia família m’ho diu–, però aquestes coses, desgraciadament, passen, i en aquest cas tu n’has estat la part més perjudicada. A mi, tot aquest afer m’ha trasbalsat moltíssim i em continua trasbalsant cada dia, i mira que ja fa uns quants mesos de tot plegat; que t’ho digui l’Albert: m’he fet farts de plorar i tinc uns remordiments de consciència, per altra banda més que merescuts, que em provoquen insomni nit rere nit. No et demano perdó perquè sé que no em podràs perdonar mai, ni que t’ho demanés de genolls, però si almenys algun dia, quan tu hagis refet la teva vida, m’arribessis a entendre ni que fos una mica, em trauria un gran pes de sobre. És que em costa tant mirar-te a la cara, Edu!
Mira, jo crec que mai podré deixar d’estimar-te, però ja no és aquell amor del principi de la nostra relació. Ja sé que és un tòpic, i segurament no hauria de mirar tantes sèries de televisió, però l’única manera com se m’acut descriure el que sento per tu és que t’estimo com si fossis un germà. Ets l’última persona a qui voldria haver fet mal, a l’igual que la teva mare, però vaig ser tan covarda quan va arribar el moment, que tot va sortir a l’inrevés. No sé, Edu, potser ha estat cosa del destí i tot havia de sortir així perquè ja estava escrit. O potser ens pensem que controlem la nostra pròpia vida quan, de cop i volta, tot canvia radicalment i res pot tornar a ser com abans.
El que sí que has d’entendre és que ni jo ni l’Albert formem part ja de la teva vida. Ens agradaria, t’ho asseguro, però tots dos sabem que el nostre lloc és lluny de tu, dels teus amics i de la teva família. I justament per aquest mateix motiu, i també pel que t’ha dit l’Albert, tu no pots venir ara, després de gairebé mig any, i demanar-nos això. Sigues raonable, Eduard, que tu sempre ho havies estat.

(3) Heu acabat ja? Puc parlar? Gràcies. A veure se me’n fot de dalt a baix el destí, el que pugui estar escrit, el teu insomni, la teva amistat i el teu amor fratern. Queda clar? El meu estat anímic és cosa meva i no n’heu de fer res. Si jo he vingut aquí és perquè tinc les butxaques més que escurades. Et faré una mica de memòria: teníem un minipis de lloguer que ara he de pagar jo solet i, com bé saps, s’enduu una bona quantitat de pasta cada mes. Jo tenia l’esperança d’alguna millora laboral, però, amb el mala maror que hi ha a la feina, el vent bufa clarament en contra. A més a més, ara m’he de fer càrrec de tots els rebuts, els bàsics, vaja, perquè la televisió per satèl·lit la vaig donar de baixa a les primeres de canvi. I, per si tot això encara no fos poc, et vaig haver de pagar una picossada important per quedar-me el cotxe, que és imprescindible per a la meva feina. El que em sorprèn, i suposo que deu ser perquè a les persones no se les coneix mai del tot, és que no tinguis remordiments de consciència econòmics.
Per tant, em sembla d’absoluta justícia el que demano. No penso tornar a casa de la meva mare de cap de les maneres; la pobra dona ja té prou maldecaps i, sobretot, no vull que sigui la víctima innocent de tot aquest merder que heu muntat. Així que, o em deixeu que m’instal·li a casa vostra mentre les coses no millorin, o ja us podeu anar buscant un advocat. Vosaltres decidiu.

Conte escrit el 24 d’octubre de 2009.
Revisat el 10 d’abril de 2013.

dilluns, 17 de juny de 2013

Recaiguda

Conte guanyador del 2n premi del XXV Concurs Literari de Nou Barris. Modalitat de prosa. Barcelona, 2013.

Baixa'l en PDF.

En diem jugador patològic i no pas ludòpata. Aquesta frase li ha quedat gravada al cervell des que li va sentir dir a la psicòloga, ara fa cinc mesos, a la unitat de joc patològic de l’hospital on rep el tractament. Aquesta tarda, després d’haver anat a conèixer els resultats dels tests de personalitat realitzats ahir durant més de tres hores, n’ha sentit una altra que tampoc oblidarà mai: sembla que hagis volgut maquillar una mica les respostes per fer-nos creure que no estàs tan malament, però el primer que has de fer és acceptar la situació i ara mateix, Oriol, estàs immers en una forta depressió.

Unes hores més tard, cap a la una de la matinada, és amb els seus amics prenent unes cerveses en un bar de la Plaça Reial. Cap d’ells sap que ha estat un addicte a les escurabutxaques durant més d’un any. Quan són a punt de sortir, un dels amics s’anima a introduir una moneda en una màquina. No és pas el primer cop que ho fan però, en aquests casos, ell sempre ha optat per apartar-se’n una mica o per dir-los que els espera al carrer. Aquest cop no és una excepció: quan ha vist que es posaven a jugar ha començat a caminar cap a la porta. Però abans d’arribar-hi, un dels amics el reclama; tenen una possible jugada i segurament ell sap la millor manera de fer-la guanyadora. Amb el cor ferit per la ganivetada involuntària que el seu amic li acaba de clavar, s’acosta a la màquina i amb un ràpid moviment prem tres botons fent caure cinc euros. Tots menys ell fan un crit de celebració i el feliciten per la seva destresa. A la següent jugada es dóna el mateix cas i en un vist i no vist guanya vint euros més per a un dels seus amics. Després dels dos èxits consecutius decideixen marxar cap a un altre bar. N’hi ha alguns, pensa l’Oriol, que saben on és la frontera.


Mentre busquen un nou local, l'Oriol va caminant pel carrer, lleugerament endarrerit respecte els seus amics; els nervis el roseguen amb desgast i tossuderia. L’havien avisat: una recaiguda és possible i es pot produir en qualsevol moment; una sola moneda et pot tornar a desencadenar l’obsessió compulsiva pel joc. Per tal de mitigar l’angoixa, ni que sigui una mica, decideix agafar una bona borratxera; no aconseguirà oblidar res del que ha passat però espera que l’alcohol l’ajudi a acabar de passar la nit. Tornar sol a casa seria el pitjor que podria fer ara mateix.


Quan són prop de les set del matí, arriba a casa i se’n va al llit. El cap no li para de donar voltes per l’alcohol ingerit durant la nit, però recorda perfectament que, sis mesos després, ha tornat a prémer els botons d’una màquina escurabutxaques. Malgrat això, la son i el cansament poden més i s’adorm en pocs minuts.


L’endemà, quan es desperta cap al migdia, sent la necessitat angoixant d’enfrontar-se a una màquina escurabutxaques. Després de dinar surt a fer un tomb i durant dues hores s’asseu a la barra d’un bar, a escassos metres d’una màquina. Amb els nervis a flor de pell i fumant sense parar mira furtivament aquell artefacte infernal, talment com si tingués el mateix poder atractiu d’una noia bonica. El cambrer, que el coneix de fa temps i que, sense que l’Oriol ho sàpiga, sospita que té problemes amb el joc, prova de donar-li conversa però, aquesta vegada, ni la rivalitat entre el Barça i l’Espanyol té èxit. L’Oriol el contesta amb frases curtes i monosíl·labs, gairebé sense pensar en el que diu; cada racó del seu cervell se sent atret per la màquina, com si es tractés d’un imant. Finalment, treu la cartera i paga les dues tòniques que s’ha begut amb un bitllet de vint euros. Amb el canvi a la mà, s’aixeca i s’acosta a la màquina de tabac, situada a tocar de l’escurabutxaques. Treu el paquet de tabac que vol i es queda mirant de fit a fit la màquina escurabutxaques. Després de gairebé mig minut amb la vista concentrada en el mateix lloc, esbossa un lleu somriure de profund menyspreu i se’n va.


Conte escrit el 19 de juny de 2006.

Revisat el 10 d’abril de 2013. 

Conte llegit al programa Breus, de Radio Kanal Barcelona.

dimarts, 11 de juny de 2013

Agatha


Arran de l’autopublicació de 18 contes en format electrònic, l’amic blogaire d’Oigo voces em va fer una entrevista que, si teniu temps i ganes, podeu llegir aquí. Una de les preguntes va ser la de quins autors considerava que havien influït en la meva obra, i jo en vaig citar uns quants dels meus preferits aclarint, però, que no sabria dir quina empremta havien deixat en els meus contes.

No obstant això, dies després em vaig adonar que no havia estat del tot just, i no em refereixo pas als escriptors que vaig poder ometre en el moment de respondre, sinó a tots aquells que al llarg de la meva vida han tingut una importància cabdal. Com no citar
Sebastià Sorribas, autor de llibres infantils tan coneguts com El zoo d’en Pitus, Viatge al país dels lacets o La cinquena gràcia de Collpelat? I Maite Carranza, autora de La revolta dels lactants o Ostres tu, quin cacau!? I he de citar també Enid Blyton, l’escriptora anglesa creadora de les sèries de Els set secrets i Els cinc, que tot i ser llibres bastant carrinclons i un punt masclistes, han fet gaudir de la lectura a molts infants anys i anys després de la seva publicació.

Malgrat tot, si hi ha una autora clau en la meva afició lletraferida aquesta és
Agatha Christie. Quan jo acabava de superar la vintena i estudiava informàtica gairebé no dedicava temps a res més. Algun llibre podia caure de tant en tant, però la informàtica era la meva passió i bona prova era la panxa que feien les prestatgeries on hi tenia desades el fotimer de revistes especialitzades que comprava cada mes. Ho parles amb companys de professió i qui més qui menys ha passat per una època d’absoluta absorció informàtica, però, com tot en aquesta vida, les etapes es cremen i les dèries passen.

Així, un dia qualsevol, i després d’observar durant molt temps com la gent de casa llegia una darrere l’altra les novel·les d’Agatha Christie, en vaig agafar una, no recordo quina. Va ser començar i ja mai més m’he aturat. Passar un dia sense llegir, ni que sigui una mica, se’m fa molt estrany. Viatjar en autobús o metro sense un llibre a la mà (o el lector de llibres electrònics, format en el qual tot just m’acabo d’estrenar) no m’entra al cap. I no visitar alguna llibreria de tant en tant ho considero un pecat.

De la mateixa manera que al principi d’aquest text he dit que no sabia com m’havien pogut influir els meus escriptors preferits, tampoc ho podria dir dels de joventut, però sí una cosa tinc clara és que a tots els duc dins la mateixa motxilla.

Agatha, moltes gràcies. I també a vosaltres, Sebastià, Maite i Enid, i a tota la resta que ara no em vénen al cap però que segur que em sabran perdonar.

Text escrit el 30 de maig de 2013.