dimarts, 28 de maig del 2013

Coses de parella. El començament

Tot i que la tardor feia dies que havia arribat, no es va deixar notar fins unes setmanes després. Malgrat resistir-se tant com podien al fred i al vent, als arbres els quedaven poques fulles.

Ja duien una bona estona asseguts en un banc del parc, en silenci, quan ell li va agafar la mà amb delicadesa i li va dir:

– T’estimo.

En sentir-ho, se li va despertar un pessigolleig que feia anys que tenia adormit i que amb prou feines confiava reviure. Malgrat que uns segons abans hagués posat la mà al foc que ell se l’estimava, escoltar-ho de la seva veu la va omplir de felicitat i alhora va acabar amb aquella incertesa tan llarga. Ella també l’estimava.

En lloc de mirar-lo, va sospirar un moment i va aixecar el cap. Llavors va veure com jugaven i corrien els nens, entre gronxadors i tobogans, sempre junts i plens d’energia. Només tenien vuit anys però ja s’intuïa una amistat d’aquelles que, amb una mica de sort, seria per a tota la vida. Va esbossar un petit somriure i va pensar que millor que fos així, ja que d’ara en endavant es podrien considerar de la mateixa família. Li va prémer la mà i s’hi va acostar una mica més.

Feia un parell d’anys que es coneixien. Gairebé cada tarda havien coincidit en el moment d’anar a recollir els nens a l’escola. De les simples salutacions van passar a les converses sobre els nens, els professors i els estudis. A poc a poc, van anar parlant més, primer al mateix col·legi i després de tornada a casa. Coincidències de la vida, havien viscut a dos carrers un de l’altre durant anys i ni se n’havien adonat. Més tard van venir les tardes al parc; mentre els nens jugaven, ells dos la feien petar asseguts al banc.

Tots dos anhelaven deixar enrere la solitud a la que s’havien vist abocats des dels seus respectius divorcis. Però l’experiència els havia aguditzat la cautela i, malgrat que haurien preferit que les coses anessin més ràpid, s’ho agafaven amb calma a fi d’evitar malentesos que poguessin entorpir la relació. De mica en mica les converses van esdevenir més íntimes i plenes de confidències del passat de cadascú. La confiança creixia a mida que es despullaven un davant l’altre. Obrien els cors a la vulnerabilitat, mostrant les pors i els dubtes. Cada dia s’arriscaven una mica més, reduint el temor a tornar a ser ferits.

Instants després, ella li va respondre:

– Jo també t’estimo.

Ell també feia anys que no sentia la incertesa en aquell estat tan pur. L’aire que els pulmons havien aguantat durant uns pocs segons va sortir lentament i silenciosa, assaborint la felicitat en aquella expiració. Es van mirar. Els seus ulls delataven l’amor que sentien un per l’altre, plens de vida i de desig. Finalment, ell s’hi va acostar una mica més, li va acariciar la galta suaument, portant la mà fins la barbeta, i li va fer un petó als llavis.

Un dels nens ho va veure i els ulls se li van obrir com dues taronges. Va aterrar del gronxador en sec i ràpidament va cridar l’altre, tot assenyalant la parella.

– Mira, mira! El teu avi li està fent un petó a la meva iaia!

Conte escrit el 12 de juny de 2007.
Revisat el 27 d’abril de 2013.

dimarts, 21 de maig del 2013

Un pare responsable (XIII). Els experts

Que si el que tenia el nen era gana; que si era fred; que no, que de tan abrigat s’estava torrant de calor; que en lloc de tanta teta, millor posar-li un xumet i segur que es calmaria a l’acte; que si es veia d’una hora lluny que els prenia el pèl; que, més que plorar, el que feia era marranejar; que no se li havia de fer cas i ja veurien com aprendria a comportar-se en un tres i no res; que, sobretot sobretot sobretot, no l’agafessin en braços, que després s’acomoden; que l’únic que volia era provar la seva paciència; que si els estava desafiant...

Entre tants consells, el pobre pare no sabia què fer amb el seu fill, que no parava de plorar. De sobte, fent cas omís a tothom, el va agafar en braços i se’l va endur a una altra habitació. Allà el nen va parar de plorar i en pocs segons es va adormir sobre el seu pit. Llavors el pare va comprendre qui era el millor expert en el seu fill.


Microrelat escrit el 27 de d’abril de 2013.

dimarts, 14 de maig del 2013

Punyetes del català (III). La catalanització de cognoms


Abans de tot cal matisar que aquesta punyeta del català no és pròpia de l’idioma en si, sinó d’alguns catalanoparlants que, intencionadament o no, pronuncien els cognoms castellans en fonètica catalana sempre que poden. Atès que l’estudi de la fonètica em queda molt i molt lluny (a banda que era la branca de la llengua que m’avorria més, i amb diferència), ja aviso per endavant que utilitzaré l’abecedari convencional per mostrar segons quines pronúncies. A més a més, haver de buscar els signes fonètics al mapa de caràcters pot ser una feina llarga i feixuga que, si m’ho permeteu, prefereixo estalviar-me.

La catalanització de cognoms castellans fa una selecció curiosa, casual o no, de les lletres catalanitzades. Per exemple, si agafem tots els presidents de govern espanyols des de l’inici de la democràcia ens trobem amb els següents casos catalanitzats: Suares, Gonsales i Asnar. En canvi, mai he sentit pronunciar Calvu Sutelu ni Rajoy, amb J de Joan o Josep. Desconec del tot els motius, si bé tot fa pinta que la Z castellana pateix una conversió a una S sorda. Que jo sàpiga, ningú diu els noms dels tres primers presidents amb S sonora (Z de zebra, per ser més clars), quan potser seria el més coherent.


Malgrat tot, que la gent del carrer parli així, es pot considerar com un fet merament anecdòtic. El que ja és més greu és escoltar per la ràdio alguns locutors més que reputats i amb llarga trajectòria en mitjans catalans, també audiovisuals, que catalanitzen gairebé de manera forçada alguns cognoms. Dies enrere vaig sentir que convidaven el secretari tècnic del Futbol Club Barcelona, Andoni Subissarreta, a un programa d’esports que comença a la mitjanit. I, pitjor encara, tot l’equip encarregat de les retransmissions dels partits del Barça d’una ràdio catalana, s’entesten a anomenar el jugador Montoya, un noi castellanoparlant com ha quedat ben palès quan ha fet alguna roda de premsa, com a Muntòya, aconseguint, al meu parer, traspassar folgadament la frontera del ridícul.


Després encara n’hi ha que es queixen quan alguns espanyols pronuncien Yordi Puyol, tot i saber pronunciar la J sense problemes (Michael Jordan o Magic Johnson). De fet, l’únic amb dret a queixar-se és en Carles Puyol, a qui moltes vegades anomenen Puchol en les retransmissions realitzades en castellà. Ho tenen fàcil però ho fan difícil. Com aquí, vaja...


Text escrit el 19 de març de 2013.

dimarts, 7 de maig del 2013

Patent de cors

– Senyor president de la cambra, senyors ministres, senyores i senyors diputats, amb la vènia.

» Com tots vostès ja saben a bastament, la temuda crisi financera global ha arribat també al nostre país. Sóc conscient que el que diré tot seguit no és cap consol per als ciutadans i ciutadanes que la pateixen, però, a favor del govern que presideixo, he de dir que la nostra economia ha estat una de les darreres a sucumbir a aquest huracà destructor de riquesa. No en va, vam ser coneixedors a cada moment de quina realitat ens pertocava viure. Vam passar d’un creixement econòmic sostingut a un creixement zero en pocs mesos. Després del creixement zero va arribar el creixement negatiu, el qual, en un breu període de poques setmanes, va derivar cap a una desacceleració lleu, que, com tots els altres governs dels països que ens envolten, suposàvem conjuntural, si bé ha quedat ben demostrat que no ha estat així. Aquesta desacceleració ràpida i estructural no va tardar a mutar cap a una recessió que, segons totes les previsions que teníem, tant pròpies com d’experts externs de renom mundial, s’aconseguiria superar injectant certes quantitats de diner públic al sector privat, tal i com vam fer al seu moment. Malgrat tot, la situació internacional, en lloc d’ajudar-nos, ens va dur a una inesperada deflació dels preus, donant com a resultat, finalment, la depressió en la que estem immersos a dia d’avui.

» Senyories, els ciutadans i ciutadanes ens demanen que donem un cop de timó a la nau. Ho hem de fer i jo els puc assegurar que ho farem, perquè és la nostra obligació com a servidors públics, perquè els ho devem com a garants de que el nostre sistema resistirà gràcies a la solidesa dels seus fonaments, i, sobretot, perquè nosaltres mateixos ens exigim no deixar mai un compatriota desemparat.

» És per això que, a petició pròpia i en nom del govern, he demanat comparèixer davant aquesta cambra a fi d’explicar les línies fonamentals del nou pla de xoc, aprovat ahir pel consell de ministres mitjançant un decret llei. A través de les comissions pertinents que la mesa designarà al seu moment, rebran tota la informació detallada i el calendari previst d’actuació. Estic segur que, un cop hagin escoltat els trets bàsics de les mesures que hem decidit dur a terme, totes les forces polítiques recolzaran aquest pla. Al cap i a la fi, si hi ha un aspecte que destaca clarament en aquest pla de xoc és l’aposta ferma per l’austeritat i l’eficàcia, dos elements a tenir sempre ben presents per tal de sortir d’aquesta crisi més enfortits que mai.

» Així doncs, amb l’objectiu de no estendre’m més enllà de l’estrictament necessari, els anuncio que el pilar clau d’aquest pla de xoc és la lluita sense descans contra la burocràcia i la despesa que aquesta suposa. Entre altres coses, reduirem al mínim imprescindible els requisits obligatoris per constituir una empresa; eliminarem més de la meitat dels tràmits que es demanen en la presentació de projectes per als concursos públics d’adjudicació d’obres; aplicarem a fons les tecnologies de la informació en els jutjats; i, per acabar amb aquest breu apartat d’exemples, ja que ara no és moment d’enumerar-los tots, suprimirem el setanta-cinc per cent de la documentació exigida per tal d’obtenir subvencions econòmiques.

» Senyories, farem tot això i molt més, no en tinguin cap dubte. I no serà el mes que ve o la propera setmana, no; els puc assegurar que aquest pla s’implantarà de manera immediata. És evident, però, que les mesures a aplicar són d’una gran magnitud i, per aquesta raó, s’han de dur a terme amb responsabilitat, malgrat la urgència que ens imposa la crisi.

» En conseqüència, i en aquest punt donaré per tancada la meva intervenció, el consell de ministres ha acordat que el pla de xoc comenci a rutllar, en la seva primera fase, en dos dels ministeris cabdals pel que fa a la reducció dràstica de la burocràcia: el ministeri d’interior i el de defensa; de retruc, a més a més, el ministeri de justícia també se’n veurà beneficiat. Els responsables de les diferents policies, l’estat major de l’exèrcit i els serveis d’intel·ligència ja han estat informats d’aquest ambiciós pla. A partir de les zero hores d’aquesta mitjanit, l’executaran implacablement i eliminaran així tota la paperassa innecessària que no fa res més que posar entrebancs a la valuosa tasca dels nostres servidors públics.

» Senyor president de la cambra, senyors ministres, senyores i senyors diputats, moltes gràcies.

Conte escrit el 18 d’abril de 2009.
Revisat el 19 d’abril de 2013. 

dissabte, 4 de maig del 2013

Els 18 contes a la contraportada de El Periódico

Si us he de ser sincer, esperava fer una mica d'enrenou amb la iniciativa del recull 18 contes, però no gaire més enllà de la Catosfera i de la difusió mitjançant Facebook. Després d’aparèixer a TV3 i a Ràdio Flaixbac, arribar a sortir a la contraportada d’un diari és més del que podia imaginar!

Aquí teniu l’entrevista que em va fer El Periódico i que va sortir publicada el passat 1 de maig de 2013.


I si us estimeu més l'edició online, cliqueu aquí.