dilluns, 19 de novembre del 2012

Els vencedors

Conte guanyador del XIVè premi Víctor Mora. L'Escala, 2012.
Publicat el novembre de 2012 a Els vencedors i 12 contes més, La Busca Edicions, ISBN: 84-940539-0-0.

Poc abans del trenc d’alba es respira una pau que, un dia més, serà efímera. Els milicians de cada bàndol dormen com poden darrere les dues trinxeres enfrontades. El Ramon, però, no aconseguit aclucar l’ull en tota la nit; l’ha envaït la malenconia per tot el que ha hagut de deixar enrere al poble: la xicota, els pares, les partides de cartes al bar amb els amics i la feina a la fàbrica, entre tantes altres coses que es succeeixen una darrere l’altra per la seva ment.

Quan una llàgrima és a punt de caure-li galta avall, un soroll metàl·lic gairebé inaudible i una anormal brisa gèlida en ple estiu el posen en guàrdia. Agafa el fusell i es prepara pel que pugui ser.


– Tranquil, Ramon, abaixa el fusell, que, ara com ara, ni tu ni cap dels teus companys corre perill, i, a mi, poca cosa em podràs fer amb aquest artefacte –diu amb parsimònia la veu intrusa.


– Alto! Qui hi ha? Qui parla? –pregunta el Ramon titubejant i amb el dit a tocar del gallet–. Surt del teu amagatall i mostra’t ara mateix si no vols que doni el crit d’alerta!


– No t’exaltis, Ramon, que no seré jo qui us faci mal.


– Qui ets? Respon!


– Sóc aquella a qui, tard o d’hora, tothom ha de passar comptes. Sóc la Mort –diu amb tranquil·litat mentre apareix dins la trinxera.


– Què? Com? La Mort? –s’espanta el Ramon.


El fusell, amb una bala a la recambra, li cau de les mans, però, abans que arribi a terra i es dispari accidentalment, la Mort l’encalça amb la punta de la dalla. Acte seguit es gira cap al Ramon i murmura un somriure que, tot i maldestre, pretén ser afable; si més no, aconsegueix el seu objectiu: el Ramon, amb els ulls com dues taronges i l’esquena contra els sacs de sorra, repassa la Mort de cap a peus. Ella, amb un posat gairebé presumit, el deixa fer. El Ramon, però, acaba ben ràpid en comprovar que va vestida com sempre l’ha vist representada en llibres i quadres. Per molt que s’hi esforça no aconsegueix veure-li la cara.


– De debò ets la Mort? No seràs cap tarambana disfressat per fer-se el graciós, oi? Mira que no estic per hòsties!


– T’acabo de fer una demostració i encara no em creus, pel que veig. En menys d’un segon he saltat més de sis metres i he evitat que el teu fusell caigués i es disparés. Coneixes algun home capaç de fer això?


– Jo no, però tampoc he vist gaire món. Qui sap, potser algú que treballi en un circ seria capaç de fer-ho.


– Molt bé, t’ho demostraré d’una altra manera. Agafa qualsevol pedra que tinguis a mà i llença-me-la tan fort com vulguis.


– Què insinues? Que la pedra et travessarà com si fossis un fantasma? Escolta, que jo no vull problemes, eh?


– Tu fes el que et dic. I no pateixis, que no m’hi tornaré –li diu avançant-se a la rèplica del Ramon.


Agafa la pedra que té més a mà, de la mida d’un ou, i s’aixeca. Espera que la Mort es situï de tal manera que la pedra surti disparada ben lluny i es perdi entre els matolls quan l’hagi traspassada. Inspira aire, mou lentament el braç enrere i, amb un moviment enèrgic, llença la pedra, que travessa la Mort a l’alçada del pit.


– Què? T’ho creus ara, sí o no?


– Bé, suposo que no em queda cap més remei, a no ser que estigui somiant despert –respon mentre s’ajup de nou per evitar que el caci una bala enemiga perduda a aquelles hores.


– Et puc ben assegurar que no i, si t’he de ser sincera, estic bastant sorpresa, perquè, en comparació amb altres persones, no t’has espantat gaire. Ets un home valent, Ramon.


– Bé, he de reconèixer que al principi gairebé em pixo a sobre, però ara em pot més la curiositat. Suposo que deu ser perquè aquí la mort la veiem tot sovint, d’una manera o una altra. I, ara que ja m’ha quedat clar que ets la Mort en persona, em pots dir què has vingut a fer aquí? Que potser ja m’ha arribat l’hora? –pregunta amb to irònic.


– Podria ser –contesta asprament.


– Podria? Que puc triar?


– En certa manera, sí. Durant les properes hores cinc soldats d’aquest escamot moriran.


– Què vols dir? Que ja saps d’entrada que moriran pel foc enemic o que seràs tu qui s’encarregarà d’aquesta salvatjada?


– No, Ramon, jo mai he mort ningú. Són les malalties, els accidents, la vellesa o les guerres les que maten la gent. Jo només m’enduc les ànimes. No em facis responsable de les lleis de la naturalesa ni tampoc de la bogeria que cega la humanitat.


– I on te les enduus, si es pot saber?


– Això, com bé entendràs, no t’ho puc dir. És el secret més ben guardat i així seguirà pels segles del segles. A més a més, ja t’he concedit un privilegi; no pretenguis abusar de la situació.


– Privilegi? Quin privilegi?


– Abans no anaves errat. Has d’escollir qui morirà.


– I d’això en dius un privilegi? Fes-ho tu que, al capdavall, és la teva feina, i a mi deixa’m en pau. Com creus que em sentiré decidint qui continuarà viu i qui anirà al clot? Com pots ser tan cruel? Vés-te’n a la merda!


– La crueltat no només és cosa meva. Aquí se’n veu cada dia en forma de projectils que, amb sort, passen per damunt dels vostres caps, o en bombes que us esclaten a tocar. El que jo t’ofereixo és, senzillament, l’assegurança que salvaràs la pell. 


– A canvi de la vida de cinc companys o, més ben dit, cinc amics meus, que lluiten cada dia al meu costat, que m’expliquen intimitats de les seves vides perquè confien en mi com jo en ells, que m’ajuden en els meus moments de debilitat com jo els ajudo en els seus; amics amb els que comparteixo el menjar i el vi de cada dia; amics amb els que dormo abraçat quan les nits són fredes; amics, en definitiva, que m’han vist plorar i als que he vist plorar de desesperació i enyorança –diu el Ramon mentre procura apaivagar els sanglots per no despertar els companys.


El silenci es fa de nou a la trinxera. Avesada a aquesta mena de reaccions, la Mort, dreta i impassible, espera que el Ramon s’acabi de mocar i es calmi. És com un guió, es diu a sí mateixa, que es repeteix nit rere nit per tota la geografia d’aquest país abocat al suïcidi. I com que l’ésser humà sempre segueix la mateixa pauta, la Mort sap perfectament què és el que dirà el Ramon a continuació.


– I han de ser cinc? No poden ser un o dos i ja està?


– Ramon, si vols regatejar, vés a un basar turc. Aquí no hi ha negociació possible. Només cal que em diguis cinc noms d’entre els teus companys i marxaré tal com he vingut.


– Però si t’enduus cinc homes, els altres quedarem en quadre i serem carn de canó. Que no ho veus?


– Podria ser, però això a mi no m’incumbeix.


– Clar, no t’incumbeix –repeteix el Ramon, indignat–. A tu tant et fot, oi? I, escolta, per què no els vas a buscar a la trinxera del davant? Que no veus que són uns malparits i que es mereixen la mort molt més que nosaltres? Que no te n’adones que nosaltres som els bons i ells els dolents?


– Abans de venir-te a trobar, he passat per l’altra trinxera i els he demanat el mateix que t’estic demanant a tu. Bé, no, menteixo; en el seu cas només són dos ànimes les que m’he d’emportar.


– Dos? Només dos? I per què ells dos i nosaltres cinc? Això no és just, per Déu! O és que ets dels seus, tu?


– Ramon, jo no tinc res a veure amb la vostra guerra. I, com és lògic i evident, no em fico en política. Tampoc determino quin número de soldats caurà a cada bàndol. Segurament en aquest front vosaltres esteu perdent més vides, mentre que deu quilòmetres més enllà en moren més dels altres. Aquesta nit només sé que han de ser dos d’allà i cinc d’aquí. I això, per molt que et dolgui, no es pot canviar. 


– I si no et dic cap nom, què passa? Els escolliràs tu?


– Ho faré a sorts, Ramon. A mi tant em fa a qui li toqui. Això sí, tu també entraràs en el sorteig. Pensa-t’ho bé, perquè no tothom pot gaudir de l’oportunitat que se t’ha ofert.


– I per què a mi? Què tinc jo que no tinguin els altres? Com és que jo tinc aquesta oportunitat i cap dels meus companys no? Sóc especial? Estic destinat a altres coses en aquesta vida?


– No. Eres l’únic que estava despert, així de senzill.


– I ja està? Una cosa tan greu com aquesta es resol així? Com que estava despert, puc salvar la pell. Déu meu, això, a més de ser un malson, és una burla! Com pots ser tan malparida? –diu gairebé quequejant.


La Mort no contesta i roman en silenci mentre espera que el Ramon es refaci. Tapant-se la boca amb les mans, el Ramon aconsegueix que els seus companys continuïn adormits. Passen així un parell de minuts fins que aixeca el cap i s’adona que la Mort se li ha acostat fins ben a prop.


– T’has decidit ja? No puc esperar gaire estona més.


– I tant que sí, ho tinc claríssim. Pots endur-te el Joan, que és un tros de pa, i, a banda de la dona i els dos fills bessons que té, segurament ningú més el trobarà a faltar. També el Pep, perquè aquest, jugant-se la pell com ho fa cada dia, és segur que si no mor avui, morirà demà; això sí, quan sigui mort, li donarem les gràcies per totes les vegades que ens ha salvat la vida. Qui més? Ah, sí, el Carles, que ja fa temps que se’ns fa pesat de tant parlar de la seva xicota i de les ganes que té de casar-s’hi. I el Pere! No ens oblidem del Pere, perquè, al cap i a la fi, és un traficant de baixa estofa a qui només interessen els diners; clar que també és cert que ell no es queda ni un cèntim, sinó que els envia a la seva mare i als seus germans petits, que estan mig morts de fam allà al poble. El Lluís també ens el podem carregar; total, a qui li pot importar un solter ja granadet que cuina de meravella i és sempre l’últim a menjar?


– Si continues així em faràs perdre la paciència.


– Espera, espera, que encara no he acabat. El Manel és un altre que també es mereix anar a l’altre barri; té quatre fills per mantenir i estic convençut que, amb la seva mort, el govern li pagarà tal picossada a la vídua, que l’ajudarà d’allò més a tirar endavant. I el Jaume, també, cap a l’infern, que s’ho ha ben buscat de tant explicar acudits irreverents i verds a totes hores amb aquella gràcia tan especial que té i que ens ajuda a conservar la moral ben alta; després de tot, si n’han de morir cinc, la moral dels vius ja no l’aixecarà ni Déu! I, per acabar, t’enduus també el Salvador, que alguna cosa dolenta deu tenir quan resulta que és l’únic de tota aquesta trepa que sap escriure; així el pobre podrà descansar de tantes cartes que ha hagut d’escriure aquests darrers mesos.


– Has acabat ja? –diu la Mort, una mica farta–. Què et penses, que tinc tot el temps del món jo? Et creus especial perquè has de viure aquesta situació? Això passa cada dia, Ramon, aquí i arreu del món. I ja sé el que em diràs: que cada vida humana és única, que no les podem reduir a simples números (si bé els teus caps ho fan), i altres coses semblants que t’empescaràs. Des del punt de vista de l’ésser humà, la teva reacció és comprensible, però, si prenem la humanitat sencera, tu ets un més en segles i més segles d’història, de civilitzacions i de guerres. Jo t’entenc perfectament, Ramon, però hauries de fer l’esforç, o com a mínim intentar-ho, de posar-te en el meu lloc.


– Però, llavors, per què no has vingut i t’has endut les cinc ànimes a sorts? Hauria estat tot molt més fàcil.


– No endevines el motiu?


– No –respon amb el plor altra vegada a punt d’esclatar.


– Ramon, no fem res més que posar-vos a prova. Què faràs tu? Seràs comprensiblement egoista i salvaràs la pell? O demostraràs tota la teva generositat oferint el teu sacrifici per la vida d’un company teu? La teva vida val més que la d’un altre? –Atura un moment el seu discurs quan s’adona que el Ramon torna a ploriquejar. Agafa amb delicadesa el mocador net de la butxaca d’un company adormit i li dóna–. Té, agafa aquest mocador, que el teu ja està prou brut.


– Gràcies –li diu el Ramon, eixugant-se els darrers mocs per després guardar-se el mocador a la butxaca.


– Mira, noi, farem una cosa. Jo ara torno a l’altra trinxera, on he deixat un home en el mateix estat que et trobes ara tu. Li he dit que marxava durant una estona perquè pensés quins noms triava. Amb tu faré el mateix, d’acord? Tens uns minuts però, quan torni, vull una resposta.


– I com es diu el de l’altre bàndol a qui també has desgraciat la vida aquesta nit?


– Carai, em pensava que era el teu enemic.


– Ho és encara, a no ser que esculli morir. Però, si algun dia acaba aquesta maleïda guerra i per casualitat els dos estem vius, qui sap, potser podríem parlar de tota aquesta merda. Almenys així hi haurà algú que m’entendrà i no em tindrà per un boig.


– Vicenç. Es diu Vicenç. I ara me’n vaig. No t’oblidis del que t’he dit.


La Mort desapareix tan sigil·losament com ha arribat. Just quan ja ha sortit de la trinxera, una bafarada d’aire calent envaeix l’ambient. Es comença a albirar la primera llum del dia darrere les muntanyes. El Ramon observa atentament com la Mort avança amb calma entre els matolls. Dóna un cop d’ull als seus companys d’armes, incapaç de triar-ne cinc sense que la consciència el faci vomitar. Nega amb el cap amb moviments frenètics i s’estira els cabells de desesperació. Torna a treure el cap lentament per sobre de la trinxera; la Mort és a menys de dos-cents metres de l’escamot enemic. Es deixa caure a terra de nou i, per enèsima vegada, comença a somicar. Agafa el mocador de la butxaca però, en lloc de mocar-se, s’adona que encara hi ha esperança. S’aixeca i veu que La Mort és a punt d’arribar al seu destí. Puja dempeus damunt la trinxera i, agitant el mocador blanc amb el braç ben alt, es posa a cridar amb totes les seves forces:


– Vicenç! Aquí, Vicenç! No disparis!


– Ramon? Ets el Ramon? –respon també a crits al cap d’un segons.


– Sí, sóc el Ramon. Ens rendim! Ho has sentit? Ens rendim! 


– Que us rendiu? Doncs nosaltres també!


Un llamp cau al bell mig del camp de batalla acompanyat d’una forta ràfega de vent polar. Acte seguit, el sol apareix darrere de les muntanyes.

Conte escrit el 31 de gener de 2011.
Revisat el 4 de juliol de 2012.


Notícies relacionades:

dimarts, 6 de novembre del 2012

Eleccions presidencials americanes

Sóc plenament conscient de la importància, injusta per a la resta del món, de les eleccions presidencials nord-americanes. Les coses són així i seguiran igual durant un temps difícil de predir. És lògic, per tant, que se’ns informi diàriament de l’evolució de les campanyes dels dos candidats. No obstant, alguns mitjans de comunicació es passen de rosca i fan el ridícul explicant-nos que si l’equip de futbol americà de Washington guanya o perd el partit anterior a les eleccions, tradicionalment el president surt reelegit o no. Igualment quan, ara que l’equip de beisbol de Boston ha guanyat la lliga després de no sé quants anys, els demòcrates ho veuen com un senyal de victòria. Podem seguir enumerant bestieses: les enquestes que es fan a les escoles, les inicials de John Kerry (JFK) iguals a les del president Kennedy o l’escrutini de dos poblets de New Hampshire on no hi viuen més de 100 persones. Ja fa anys que patim sobreinformació però no voldria patir una intoxicació d’estupideses. Una mica de rigor, per favor.

Carta publicada a El Periódico (05/11/2004).