dimarts, 30 d’octubre del 2012

El bon culpable

Acabem d’escoltar el veredicte dels nou membres del jurat. Han ratificat la declaració de culpabilitat, admesa per l’acusat des de la seva detenció. No obstant això, recollint la súplica del jurat i adherint-me a les seves raons, he decidit deixar en suspens la sentència. Permetin-me un instant que caigui en la frivolitat: si hagués fet una juguesca sobre el desenvolupament d’aquest cas abans de començar el judici, de ben segur que avui l’hauria perdut. Al principi tot semblava prou clar però, a mida que han avançat els dies, la causa s’ha tornat més complicada que un jeroglífic egipci. Tant l’advocat defensor, així com també el mateix inculpat, no han escatimat esforços per demostrar a la sala que la conducta de l’acusat, malgrat patir una certa mancança de sentiment humanitari, fou d’un sentit comú que l’estat de dret no pot ni ha d’ignorar. Els resultats són ben patents i gràcies al bon fer de l’acusat, demà començarà el judici que tots sabem a la sala del costat; si les coses van com haurien d’anar, un perillós criminal serà condemnat a cadena perpètua o a la pena capital. En canvi, si l’acusat no hagués mantingut el cap fred i hagués corregut a socórrer la víctima, gairebé moribunda, potser l’hauria salvat, i només s’hauria pogut acusar aquell criminal de temptativa d’homicidi en primer grau enlloc de l’acusació d’assassinat per la qual serà jutjat. I és per això, per aquest valuós servei a la societat, i amb l’empara no obligada però sí reconfortant del jurat, que es declara l’acusat culpable d’omissió d’auxili deixant, però, la sentència en suspens. S’aixeca la sessió.

Conte escrit el 6 de maig de 2007.
Relat guanyador del Repte 233, el tema del qual era La justícia.
Revisat el 17 d'octubre de 2012.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Qüestió de salut


Avui fa un any i mig que no fumo i, tot i les precaucions que la prudència recomana prendre i que el fet de comptar els mesos pugui suggerir el contrari, m’atreveixo a dir que ja estic fet tot un exfumador. Ara bé, què m’ha dut a fer aquesta afirmació tan categòrica? En primer lloc, i l’ordre en aquest cas sí que atorga la importància, m’he adonat que poden passar molts i molts dies sense que el tabac em vingui al cap; temps enrere, això era impensable. També he copsat que ja no detecto els estancs i les màquines de tabac dels bars a quilòmetres de distància (això sí, quan vaig a comprar segells, tinc la debilitat de mirar el preu del tabac que fumava per donar-li una alegria a la meva cartera). I un altre motiu que ara em ve al cap és que, curiosament, em molesta, i cada vegada més, el fum del tabac dels altres fumadors (en especial dels que fumen ros). Que no se’m mal interpreti: no m’he convertit en un radical antitabac, sinó que suposo que tinc el nas més fi i percebo els fums amb més intensitat, i aquí hi incloc els fums dels vehicles motoritzats (tots som contaminats passius i es fa ben poc per evitar-ho).


Com he escrit al principi, poden passar dies i dies sense pensar en la cigarreta, però, no obstant això, de tant en tant torna al cap i, quan ho fa, és pura enyorança. Algú que no hagi fumat mai difícilment entendrà aquest sentiment, però si tenim en compte que la pròpia supervivència ens duu a recordar els bons moments i, en la mida possible, deixar enrere els dolents, amb el tabac passa el mateix. Paradoxalment, aquests moments van molt relacionats amb el benestar físic i emocional, amb la salut, en definitiva. És ben sabut que un sol cigarret ja és perjudicial, però fumar-te’n un mentre prens una cervesa assegut en una terrassa a l’ombra a l’estiu, mentre contemples com el sol juga amb els núvols durant la seva posta, al cap d’una estona d’haver assolit un objectiu a la muntanya, mentre et relaxes assegut sobre una roca mirant el mar... aquests cigarrets, per molta porqueria que duguin dins i per molt que es fumin amb més intensitat, per a un (ex)fumador són propers a l’èxtasi. Sortosament per a la causa, també es dóna el cas contrari: per exemple, quan s’agafa un refredat i el pit es carrega molt menys que abans, l’exfumador s’agraeix a sí mateix tots els esforços dedicats a deixar el tabac.


És en aquest punt en el que em trobo ara. La lluita està ben encaminada però sé que no té fi. Les avantatges de no fumar són evidents, però quan em topo amb persones que són capaces de fumar només un o dos cigarrets al dia, encara les observo amb una lleugera enveja. En canvi, aquest any i mig sense tabac m’ha fet canviar d’opinió sobre Santiago Carrillo: ja no vull ser com ell.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Un pare responsable (X). Consum responsable

Assegut amb el seu fill a la terrassa d’un bar de tapes, el pare observava amb desconcert i incredulitat les tres taules ajuntades a pocs metres d’ells, on sis adults i un total de set nens compartien l’aperitiu sota els para-sols. El que el tenia en estat de xoc era veure com els nens no paraven d’endrapar bosses i més bosses de patates xips i bevien amb avidesa refrescos de cola gegantins, preparant ja els fonaments per a una possible futura obesitat.

Els pares, mentrestant, en lloc de preocupar-se per la nefasta alimentació que els oferien als seus fills, se’ls miraven a ells sense dissimular la seva reprovació, cosa que el va fer reaccionar i dir-li al seu fill que no fes cas de la gent que tenien al davant, que el millor que podien fer era gaudir dels daus de formatge tendre, els talls de fuet sense pell i les dues cerveses 0,0 que tenien a mig acabar
.

Microrelat escrit el 19 de setembre de 2012.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Fantasmes

El veu treballant quan passa pel costat de l’estudi mentre tragina la planxa i la post; un munt de roba l’espera al menjador. Concentrat i aliè al seu voltant, el seu marit escriu la seva cinquena novel·la, la que, segons ell, és la més personal. Cada dia recula deu anys per ficar-se dins la pell dels personatges.

Pels capítols que ella ha pogut llegir no té cap dubte que és el millor llibre que ha escrit fins ara; està aconseguint que en una mateixa cruïlla es trobin sentiments a flor de pell, descripcions curtes però acurades i diàlegs punyents, portat tot plegat amb un ritme trepidant, gairebé frenètic.


Mai li va ocultar de què tractaria la novel·la, però, tot i la comprensió que ell li va demanar i que ella va donar sense reserves (malgrat el recel que no va gosar manifestar), el ressentiment ha crescut sense pausa. A poc a poc la situació s’acosta al límit; en qualsevol moment podria esclatar com un globus punxat per una agulla.


Deixa els estris de planxar al menjador i torna a l’estudi. Es col·loca darrere seu i li fa un petit massatge a les espatlles que ell agraeix inclinant el cap enrere mentre tanca els ulls. Ella aprofita el moment per mirar la pantalla i empassar-se tantes paraules com pot. Quan ell aixeca les parpelles, ella li diu:


– Com ho portes?


– Crec que prou bé. Potser és el llibre que m’està costant menys escriure. Suposo que deu ser perquè l’argument me’l conec tant que només cal trobar les paraules adequades.


– I no se’t fa difícil escriure sobre un fet autobiogràfic?


– Bé, en alguns moments potser sí, però la distància temporal ja fa la seva feina.


– És que hi ha escenes d’una intensitat tan colpidora... No voldria que el seu record et fes mal.


– Tranquil·la, no pateixis.


– D’acord. Has arribat ja al capítol on ella es suïcida?


- No, encara no
.

Conte escrit el 18 de novembre de 2006.
Relat finalista del Repte 187, el tema del qual era Conflictes de parella.
Revisat el 19 de setembre de 2012.