dilluns, 23 d’abril del 2012

dimarts, 17 d’abril del 2012

Número 1

Sense que serveixi de precedent, aquesta entrada al blog me la dedico a mi mateix. No té pretensions literàries, ni tampoc vol reflectir opinions de cap mena. De fet, gairebé es podria dir que és una entrada avorrida i anodina, que no aporta res interessant al blog (considerant, és clar, que les més de cent vint entrades anteriors hagin atret l’interès d’algú). Però, per a mi, és una entrada de rang superior, d’una transcendència cabdal i que, ara fa un any, segurament l’hauria qualificat de propera al miracle. Avui, 17 d’abril de 2012, fa tres-cents seixanta-sis dies que no fumo! (Sí, té pebrots que hagi hagut d’esperar un dia més per assolir la fita).

N’hi ha que potser pensaran que exagero al celebrar-ho amb tant d’entusiasme. Al cap i a la fi, de gent que deixa de fumar en trobarem a carretades: a alguns els costa més i a d’altres menys, n’hi ha que necessiten parlar-ne sovint com si fos part de la teràpia (aixeco el dit) i d’altres prefereixen portar-ho en silenci i que ningú els recordi el seu procés de deshabituació. Ara, però, a mi tot això m’és ben igual: el 17 d’abril és un dia que queda marcat al meu calendari i, com a tal, cada any penso celebrar-ne l’aniversari amb els de casa que, després de tot, han estat els meus dos grans suports.

Moltes gràcies Cristina i moltes gràcies Guillem, i també vull expressar un agraïment sincer a tota la resta que, en un moment o altre, de manera conscient o sense saber-ho, m’heu ajudat a tirar endavant. I, per acabar, permeteu-me que, en un moment de màxima intimitat i sense que ningú em miri, em faci un petó a la mà i me l’estampi a la galta.

Comencem el número dos.

Text escrit el 17 d'abril de 2012.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Un pare responsable (V). El malacostumat

Si abans que nasqués el seu fill ja era una mica cagadubtes, la paternitat el va acabar de rematar. No obstant això, la seva nova condició de pare també va venir acompanyada d’un plus de responsabilitat de la que ell mateix se’n va sorprendre. Així, amb el cap fred, va creure que el més convenient era deixar-se aconsellar per aquells que ja havien viscut aquesta etapa i, contra tot pronòstic, el va reconfortar que la pràctica totalitat dels consells anessin en el mateixa direcció: al nen cal educar-lo (o disciplinar-lo, segons li va dir algú altre) des de ben al principi; si plora a l’hora de dormir, que plori; si ho fa quan va en cotxet, que plori també; i si reclama braços, que s’aguanti i que plori més, si en té ganes.

El que no podia saber, però, era que la genètica havia fet de les seves i, de resultes, el seu fill era d’un caràcter radicalment oposat al seu: tossut com una mula, no es cansava mai i, més que aprendre disciplina, el que va adquirir va ser una infinita capacitat de perseverança.


Microrelat escrit el 10 de febrer de 2012.

dimarts, 3 d’abril del 2012

Quatre desconeguts

Clica aquí si també vols llegir Cinquè desconegut.

Mentre caminava per l’interior del metro, un d’aquests amb forma de cuc, es va creuar amb una noia que li era lleugerament familiar. En desconeixia el nom però recordava d’on la tenia vista. Es van saludar i tot seguit ell va seure en un lloc buit. L’expressió de la noia semblava haver mostrat una certa intenció d’encetar conversa, però ell, capficat com anava, no s’havia adonat de la seva poca cortesia fins que s’havia assegut. S’ho va pensar dos segons i al final va decidir aixecar-se a parlar-hi. La noia el va rebre amb un tímid somriure però només van poder creuar quatre paraules perquè ella baixava a la següent parada. Quatre paraules que ell va rebre com un bàlsam.

* * *

Assegut al metro, estava llegint una novel·la de Dickens, però no aconseguia mantenir la concentració durant més de tres línies seguides. Les coses feia temps que no li rutllaven bé i no hi podia deixar de pensar. De cop i volta, va sonar un telèfon mòbil d’algú assegut als seients del davant. Una dona gran va respondre, sorprenent a tothom i espantant-ne alguns altres a causa del volum exagerat de la seva veu. Així, tot el vagó es va assabentar que algun parent o amic acabava de tenir un nét. La decibèlica conversa, que es va allargar durant uns minuts, tenia tots els passatgers del vagó aguantant-se el riure, i ell no n’era pas una excepció. El que arriba a ajudar una rialla...


* * *

Es va aixecar del seient ja que arribava a Maragall, la parada on havia de baixar. El metro anava ben ple i l’aire condicionat no funcionava. Però tot i la forta calor que feia esbufegar tothom, les seves cabòries el mantenien aliè a l’ambient sobreescalfat del vagó. Mentre s’obria pas cap a la porta, de reüll va veure un noi amb una funda de contrabaix, però durant unes dècimes de segon va confondre l’instrument amb un taüt, quedant-se atònit per un moment. El cuquet de la creació se li acabava de despertar: en pocs segons el seu cap va idear una història rocambolesca que podia convertir-se en un bon relat. Satisfet d’ell mateix i donant les gràcies telepàticament al músic, va sortir del metro i es va afanyar a arribar a casa i començar a escriure immediatament.


* * *

Cansat i desmotivat per un desànim que es resistia a marxar, estava fent cua en un local d’entrepans quan un noi d’encara no vint anys li va preguntar si ell era l’últim. Sense haver entès gaire el que li havia dit, va contestar amb un sí fluixet. Però segons després va caure que el noi l’havia tractat de vostè. Amb un somriure sorneguer li va preguntar al noi si el veia tan gran com per tractar-lo de vostè. El noi, sorprès però agafant-s’ho bé, li va respondre que no, que li havia sortit així, sense pensar-hi. Interrogat sobre quants anys li posava, el noi va dir que feia pinta d’uns vint-i-vuit. Ell li va aclarir que en tenia tres més. Instants després es desitjaven bon profit i cadascú va anar a cercar una taula. Una conversa banal havia aconseguit despreocupar-lo una estona.


* * *

Probablement no les tornaria a veure mai més i, amb l’excepció de la noia amb la qual havia coincidit algun cop abans, ja no recordava les cares d’aquelles persones. Malgrat tot, havien tingut la seva importància en petits moments de la seva vida: l’havien fet pensar en altres coses que no fossin els seus problemes i maldecaps, i li havien aconseguit arrencar un somriure. Només per aquest motiu va creure que es mereixien que els dediqués un relat.

Conte escrit el 10 de juliol de 2006.
Revisat el 22 de març de 2012.