dijous, 26 de gener del 2012

L’heroi *

No és que s’hagi quedat amb la ment en blanc; és, senzillament, que no ha estudiat res de res. De fet, no té apunts de l’assignatura, ni tampoc s’ha preocupat de demanar-los a algun company. El seu cervell, però, no descansa ni un moment, i va d’un pensament a un altre a la velocitat de la llum: la vida i miracles d’un personatge d’un conte que té escrit a mitges, els dubtes sobre si trucar o no a la noia que va conèixer el dissabte a la discoteca, un diàleg fictici amb Holden Caulfield sobre la frustració per no entreveure un futur que els il·lusioni a tots dos, en quin projecte deu estar ficada la seva germana allà al bell mig de l’Àfrica... De sobte, li ve el record d’una cosa que li va dir el seu pare mesos enrere, durant la inauguració de les noves oficines del seu bufet: “un dia, Oriol, tot això serà teu”. Quan ho va escoltar, no li va quedar cap altra alternativa que somriure i assentir amb un lleu moviment de cap; després de tot, les principals autoritats del país i la flor i nata de la burgesia havien acudit a l’acte, i no era qüestió de posar mala cara.

Ja fa prop d’una hora que ha començat l’examen i no ha contestat ni una sola pregunta. El professor se n’ha adonat i, amb un cert paternalisme, li ha preguntat dues vegades si tot anava bé. No se n’estranya gens ni mica ja que, al cap i a la fi, aquell professor treballa al bufet del seu pare. No obstant això, si una cosa està clara és que, d’aquí a cinquanta-nou minuts, la laxa normativa de permanència de la universitat el convidarà a deixar la seva plaça a algú altre amb una mica més d’interès.

“Un dia, Bernat, tot això serà teu”. En un principi, aquella frase hauria hagut de portar el nom del seu germà gran ja que, quan va decidir estudiar dret, tot feia pensar que seguiria els passos del pare i que, tard o d’hora, es posaria al capdavant del bufet. Però, en lloc d’això, durant la carrera se li va despertar la consciència social i va decidir emprendre l’aventura per la seva banda, de manera que va obrir, juntament amb dos socis més, un bufet d’advocats especialitzat en temes laborals i de drets humans. Encara recorda el disgust que va tenir el seu pare el dia que ho va saber. Si més no, devia pensar, de ben segur que algun dels altres dos fills voldria heretar l’imperi en què s’havia convertit el bufet familiar.

Ràpidament, però, va començar a veure que la seva filla tampoc en voldria saber res. Es va decantar cap al món de la salut i, poc temps després de llicenciar-se, feia les maletes i marxava cap a l’Àfrica. En aquest cas, a la relativa decepció del pare, que mai havia confiat gaire en la vocació d’advocada de la filla, s’hi va afegir el patiment de la mare en comprovar que la noia no havia parlat per parlar durant els darrers mesos.

Així doncs, ell es va convertir en l’única opció possible en la successió al negoci familiar. Quan estava a secundària ja havia notat que, de manera més o menys subtil, li anaven inflant el cap, però bé, ho veia tan lluny que tampoc se’n preocupava. A més a més, tenia altres coses en què pensar: els amics, les primeres sortides nocturnes o les noies, sense descuidar els estudis, com sempre li recordaven els pares. Però quan tot just començava el batxillerat i arribava el moment de decidir-se, la pressió es va fer més persistent, tant per part del pare, com també de la mare, a qui li agafaven calfreds només de pensar que un altre fill se n’anés a l’altra punta del món. Ara se n’adona que el seu principal error va ser no saber en cap moment a què es volia dedicar. Sense cap mala intenció, es van aprofitar dels seus dubtes i el van encarrilar cap als estudis de dret, però s’enrabia amb ell mateix per la seva feblesa d’esperit i no haver sabut dir no al seu moment.

Malgrat tot, si algú va insistir de debò, més que el pare o la mare, va ser el seu tiet, un magnat del negoci audiovisual i propietari d’una de les productores més grans del continent, com tot sovint li agrada esbombar. L’Oriol també pensa que és la productora on es graven els programes de pitjor qualitat, però se n’està de dir-ho en veu alta. Per si això no fos prou, el tiet és, a més a més, el principal client del pare, i aquest va ser un dels recursos que més va utilitzar a fi de persuadir-lo per estudiar dret. Què millor, li va dir, que fer negocis amb la família. Segurament, el pare també hi deu estar d’acord, ja que no han estat poques les vegades que el bufet s’ha encarregat de defensar la productora de les nombroses querelles que li han interposat per difamacions, així com també per saltar-se la deontologia bàsica cada dos per tres.

Esbossa un petit somriure sarcàstic quan recorda les diferents converses, o més aviat monòlegs, que va tenir amb el tiet. Però si n’hi ha una que no oblidarà mai és aquella tan surrealista, on li comparava l’èxit en la vida professional amb les diferents proves d’un dels concursos televisius de la seva productora. Sempre havia trobat el tiet fals i superficial però, des d’aquell dia, l’adjectiu que li cau millor és el d’esperpèntic, a banda d’insuportable.

Torna a mirar el full de respostes de l’examen i, per uns moments, sent com l’angoixa s’obre pas dins seu. Els llavis li comencen a tremolar lleument i tanca els ulls uns segons al notar que se li humitegen. Respira a fons durant uns instants i, tot seguit, mira l’hora; li queden vint-i-vuit minuts. Ja que és un examen de tipus test, se li acut que el podria respondre com si es tractés d’una travessa futbolística; no seria el primer cop. De fet, és com si estigués en un dels concursos del tiet i s’ho jugués tot a l’atzar. Es passa la mà per la barbeta mentre pensa que tampoc és tan mala idea. Els ulls se li obren com dues taronges, i la satisfacció se li dibuixa a la cara quan creu que ha trobat la millor manera de fer l’examen i, de pas, enviar a dida la carrera de dret. Sap que tindrà una esbroncada de les grosses quan arribi a casa i que les males cares duraran bastant temps, però ara ja tant li fa. És més, potser ni torna a casa i se’n va a vigilar els nens que estiguin jugant en qualsevol camp de sègol.

Llavors se n’adona que el professor s’aixeca de la seva cadira i, a poc a poc, se li acosta de nou mentre l’interroga alçant les celles. Ell es pica amb el bolígraf a la templa, com volent dir que està pensant en les respostes. El professor assenteix amb el cap i desvia la mirada cap a la resta de l’aula. Quan el té tot just al seu costat, el professor li diu en veu baixa:

– Oriol, recorda que has d’utilitzar un llapis del número dos i no pas un boli. I no t’oblidis d’anotar el DNI. Ànim!

S’aguanta com pot el riure i tot seguit li diu que sí. Al cap i a la fi, poc importarà amb quin estri contesti l’examen. El professor segueix caminant quan ell el crida:

– Joan, perdona, pots venir un moment?

– És clar. Digues, tens algun dubte?

– Sí. Mira, estic dubtant entre dues opcions de la pregunta número vint-i-tres. De les quatre respostes, no me’n podries descartar un parell? Crec que així l’encertaré amb seguretat.

El professor se’l mira estupefacte. No sap si li pren el pèl o vol aprofitar-se de la seva condició de fill de l’amo.

– Oriol, com comprendràs, això no t’ho puc dir. Et posaria en avantatge respecte als teus companys.

– Sí, sí, tens raó. No sé on tinc el cap.

– No t’entretinguis que queden poc més de vint minuts.

Quan el professor ja s’ha allunyat uns quants metres, es treu el telèfon mòbil i simula que truca. La noia que té a la dreta se’l mira amb cara de no entendre res. Espera uns segons i llavors diu en veu alta:

– Manel? Ei, què tal, com va? Escolta, m’hauries de donar un cop de mà amb una pregunta. Te la llegeixo d’acord? Diu així: quins són els principis establerts per la constitució de 1931? Les respostes possibles són les següents: la A diu...

El professor, escandalitzat, corre cap a ell. Mentrestant, la classe sencera se’l mira amb incredulitat, si bé es senten algunes rialles de fons mig dissimulades.

– Oriol, per l’amor de Déu! Però, on et penses que estàs? Això és un examen d’universitat, i no pas un pati de col·legi. Si no et comportes com ha de ser, t’hauré de demanar que abandonis l’aula ara mateix. Fes el favor, home!

– D’acord, d’acord, però no t’esveris, que tampoc n’hi ha per tant. Té, confisca’m el telèfon fins que acabi l’examen. Així t’assegures que no reincideixo.

– Si em dónes la teva paraula que no tornarà a passar, ja el pots tornar a guardar. Quedem així?

– Molt bé. Mira, el desconnecto i el deso a la bossa. I et prometo que no ho tornaré a fer.

– Així m’agrada. I afanya’t, que queda poc temps i, pel que veig, vas molt endarrerit.

S’allunya a l’instant ja que un alumne el reclama a l’altre extrem de l’aula. L’Oriol l’observa de reüll fins que veu com el professor atén el seu company. Inspira a fons per preparar-se per la darrera intervenció. Aixeca el braç i diu amb decisió:

– A veure, companys, un moment d’atenció, si us plau. Perdoneu que us molesti uns instants i espero de tot cor no desconcentrar-vos, però necessito la vostra ajuda per la pregunta trenta-tres. Jo aniré dient les respostes i aquells de vosaltres que la considereu correcta aixequeu la mà, d’acord? Molt bé, comencem. Resposta A: quants creieu que és la bona?

El professor corre tan ràpid cap a ell, que gairebé cau quan ensopega amb una bossa que ocupa part del passadís que hi ha entre les files de cadires. Els alumnes que encara queden a l’aula ja no poden ni aguantar les rialles i, fins i tot, hi ha algun aplaudiment sota els pupitres.

–  Fora, ja n’hi ha prou! És la gota que fa vessar el got! Si tens ganes de llençar el teu futur per la finestra, tu mateix, però aquí no hi ha lloc per a showmans. Potser trobaràs feina amb el teu oncle, i estigues segur que jo parlaré amb ton pare. Fora! 

Conte escrit el 29 de març de 2009. 
Revisat el 24 de gener de 2012. 
* L'origen d'aquest conte va ser el relat Rebel·lió genètica.

divendres, 20 de gener del 2012

La portera del president


Una de les moltes desavinences que hi va haver entre el senyor Núñez i el senyor Cruyff, quan el primer era president del Barça i el segon n’era l’entrenador, va ser l’episodi gairebé còmic conegut com la portera del Núñez. A grans trets, quan el senyor Cruyff va demanar que li portessin un parell de jugadors pels que se n’exigia un quantitat força elevada pel traspàs, el president va respondre que, a aquell preu, fins i tot la seva portera sabria fitxar (això no treu, però, que tant abans de Cruyff –cas Maradona–, com després –cas Ronaldo–, el senyor Núñez trenqués barreres a l’hora de contractar jugadors).

En el context actual de crisi en la que aquest país està immers, les primeres mesures que han pres els governs, sigui el de Madrid com el de la Generalitat de Catalunya, han estat dràstiques: retallar un cop més el sou als funcionariat, apujar impostos a les classes treballadores, impulsar el copagament sanitari (i presentar-lo amb un sinònim grotesc), retallar prestacions socials a tort i a dret, aturar inversions clau en infraestructures, imposar preus abusius al transport públic, entre d’altres. D’idees imaginatives, o bé no se’n tenen (i això, desgraciadament, ja no sorprèn en un país on la innovació fa riure), o, si algun dia les arriben a tenir, potser ens farien tremolar a tots.

En tot cas, no és desenraonat pensar que les respectives porteres de cada president ho haurien fet igual o probablement millor, ja que, si més no, elles segur que fan bé la seva feina (això, o van al carrer), cosa que els altres encara han de demostrar (mentre cobren un bon sou i dietes). 

Text escrit el 17 de gener de 2012.

diumenge, 15 de gener del 2012

Trilogia de l’home embarassat. Segon trimestre

Mira el rellotge per enèsima vegada i mou la cama com si li hagués agafat un tremolor espasmòdic i incontrolable. Després d’uns segons de silenci durant els quals la llevadora passa la mirada per tota la classe per si algú té res més a dir, ell es comença a aixecar lentament, però quan encara no ha arribat a desenganxar el cul de la cadira, una altra dona aixeca la mà i fa la penúltima pregunta. Torna a seure i respira a fons mentre li maleeix els ossos i li desitja que el fill li surti un tarambana de cap a peus.

Sap que la culpa és seva, que no hauria hagut de quedar amb els seus amics abans de la primera classe prepart i, sobretot, que no hauria hagut de prendre les quatre cerveses que s’ha pres. A més a més, la seva dona ha captat la flaire a alcohol un metre abans de fer-se un petó i s’ha enfadat amb justícia. Ha provat de fer-se perdonar durant la primera mitja hora de classe amb carícies dissimulades i alguna mirada d’esquitllentes amb cara de pena, però ella l’ha tallat secament demanant-li que no la distragués de les explicacions de la llevadora.


L’enuig de la seva dona l’ha fet pensar. Al cap de poca estona s’ha adonat que la vida li ha canviat per sempre més i que ja va sent hora de comportar-se com déu mana i deixar de fer el burro amb els amics. S’ha dit a sí mateix que a partir d’aquell moment serà l’home més responsable del món i el millor marit que hagi existit mai. Després de cinc mesos de no fer-li gaire cas, ha decidit que no es perdrà cap més detall de l’embaràs. Vol veure i tocar com creixen els bessons dins la panxa de la seva dona. I, evidentment, s’ha jurat i perjurat que no es perdrà cap classe prepart i que escoltarà tot el que digui la llevadora, prenent apunts sempre que ho consideri oportú.


Però, just en el moment en el que ha volgut posar a la pràctica la seva incipient predisposició, ha caigut que ha passat més d’una hora durant la qual no s’ha assabentat de res. Això, però, no l’ha desanimat, tot al contrari, ha intentat seguir amb interès els dubtes i preguntes que a partir d’aquell moment han plantejat els futurs pares i mares. Malgrat tot, la pressió creixent de la bufeta l’ha anat desconcentrant a poc a poc, fins que ha arribat el moment en què els cinc sentits només han estat pendents d’aguantar la pixera com fos.


La classe es dóna per acabada quan la dona a qui ha maleït els ossos i li ha desitjat un fill ben tarambana s’ha considerat satisfeta amb la resposta de la llevadora. Acte seguit, quan mares i pares comencen a aixecar-se, ell se’n va disparat cap al vàter, sense saber que només n’hi ha un en tota la planta. Al cap de pocs segons sent com unes quantes veus i alguns cops a la porta li trenquen el plaent moment de buidar la bufeta a rebentar. Molest, demana calma i tranquil·litat amb males maneres, però com a resposta es comencen a sentir insults –desgraciat, penques, malparit!– que l’encenen d’allò més.


Surt del lavabo amb actitud desafiant i disposat a posar les coses al seu lloc, però quan li comença a caure un pluja de calbots i de cops de bossa es posa les mans al cap i fuig d’allà corrents darrere la seva dona que, profundament avergonyida, baixa per les escales demanant als seus fills que, si us plau, no li pressionin tant la bufeta.

Text escrit el 29 de juliol de 2011.

diumenge, 8 de gener del 2012

diumenge, 1 de gener del 2012

Els reis mags

Tot i saber que era impossible, el Toni hauria volgut que aquell dia no arribés mai. La innocència de la primera infantesa i la il·lusió d’una màgia inigualable s’havien esfumat per sempre més. Havia esperat massa a explicar-li a l’Arnau que els reis d’orient en realitat eren els pares, que aquells que veia desfilant a la cavalcada eren tres persones disfressades com a tals, que copiava d’amagat la seva carta abans de dur-la al patge, i que, quan la nit abans deia que no tenia gana, no era perquè estigués nerviós per la seva arribada, sinó perquè més tard ell soparia l’àpat que els havien deixat preparat. Havia esperat tant que al final se li van avançar de la manera més habitual: un amic de l’escola havia fet cas omís als seus pares i ho havia xerrat a uns quants companys de classe.

Ara, però, venia el pitjor. I el pitjor no era l’empipament del seu fill causat per la profunda decepció, que segur que seria passatger. Tampoc li preocupava el fet que, per despit, ho pogués xerrar al seu germà petit; l’Arnau era un tros de pa que s’avenia a escoltar quan se li parlava amb franquesa de tu a tu. Sí que l’amoïnava una mica més el fet que ja no el pogués encaminar tant en els regals que demanava, i aquest aspecte el duia a allò que de debò li feia perdre la son: com explicar-li al seu fill que, en el seu cas particular, els reis d’orient tampoc eren els pares i que els regals que rebia cada any provenien d’una organització que s’esforçava perquè cap nen es quedés sense joguines.

Conte escrit el 28 d’abril de 2011.
Revisat el 28 de desembre de 2011. 
Publicat també aquí.